Cuando no soy nadie

Hui, 26 de desembre, segon dia de nadal. Un dia fred i humit, no ha deixat de ploure des de fa tres dies. No apeteix eixir al carrer però si calfar el cos i l’ànima. Encenc el foc per al primer i agafe un llibre de la meua biblioteca per al segon.

El llibre que hi he triat es de la poetissa Maria Martínez Caré. S’anomena “Cuando la vida se canta a si misma. Poemas Místicos”. Aquest llibre de 50 pàgines el vaig trobar penjat en la pàgina web nodualidad.info, en format pdf. en el mateix llibre, en la introducció es facilita que la data de publicació va ser el 20222. No està editat a la manera tradicional però em va agradar tant que el vaig imprimir i enquadernar, deixant-lo en un lloc destacat de la meua biblioteca. En la bitàcola de l’autora, que no està activa des del 2006, es diu que es metgessa i asturiana.

El poema diu:

Cuando no soy nadie
respiro y, de pronto,
los pulmones se expanden
y, entonces, soy el aire,
hasta el infinito,
todo el aire.

Cuando no soy nadie
miro y, de pronto,
los ojos se ensanchan
y soy la hierba, y el azul del mar,
y el reflejo violeta del sol en la malva.

Cuando no soy nadie
escucho y, de pronto,
el oído se abre
y soy el bramido del agua en las rocas,
y el susurro del viento
rozando el ala de la gaviota.

Cuando no soy nadie
siento y, de pronto,
el corazón explota,
y soy la piel del pájaro, y del pez,
del grano de arena y del papel
que contiene estas letras.

Soy la vida del hombre, de la hormiga,
del mar y las estrellas,
de las nubes, las montañas y la hierba.
Soy el agua, la tierra, el fuego y el aire.
Soy la totalidad de este sueño danzante…

…cuando no soy nadie.

Més informació de l’autora:

• Descarregar-se el llibre en *.pdf
• Bitàcola de l’autora