Els grans interrogants de l’ànima

Trobar-se “yecto”¹ en el món – un enigma a desxifrar

Em trobe entre les (moltes? poques? no massa?) persones per als qui el fet de la pròpia situació existencial, de l’ésser-en-el-món, del trobar-se des de l’anem “yectos” (llançats) en ell, com diu Heidegger², representa un interrogant i un misteri.

Des del moment en què la nostra consciència desperta al món en aquesta vida, ens trobem sempre ja en una determinada situació: amb un cos, una consciència, una personalitat, una família, un entorn social i cultural, un país i un idioma. També estem inserts en un context bionatural, amb el sol, les plantes, l’aire, els aliments, l’aigua, la temperatura ambient, etc. que garantixen la nostra vida biològica.

Solem donar per descomptats tots aquests elements.

Però en determinades circumstàncies de la nostra vida es mostren, molt per contra, com un apressant enigma a resoldre, un missatge a desxifrar.

Aquest enigma a resoldre pren la forma de grans preguntes bàsiques sobre la pròpia existència i de l’existència del món:

Per què hi ha alguna cosa i no més bé res? Per què és el món així, i no d’una altra forma? Qui soc? Quina és la causa de la meua existència? Com i d’on sorgix la meua consciència? Per què estic ací? Què passa amb la meua consciència quan mor el cos físic? Té sentit la meua existència i la de tota la humanitat? Té algun sentit l’existència del món? Com entendre el meravellós i el paorós que coexistixen en ell? Existix l’univers per alguna causa o és producte del mer atzar?

Tots els éssers humans, en algun moment de les nostres vides, especialment en les crisis o en les situacions-límit³, ens plantegem aquestes preguntes bàsiques existencials.

De xiquets tots ens hem plantejat més o menys conscientment aquestes interrogants amb tota seguretat (per descomptat que no amb aquesta terminologia tècnica o abstracta), però no sempre els nostres pares o els nostres educadors han sabut estimular una cerca saludable de respostes.

A més, les grans preguntes bàsiques existencials són universals: trobem intents de respondre a les mateixes en totes les cultures, en totes les civilitzacions i en totes les èpoques.

La consideració alternativa

La nostra possibilitat de plantejar-nos tots aquests interrogants es fonamenta en una facultat específicament humana que he denominat en un altre costat⁴ “consideració alternativa de la realitat”. Enfront de qualsevol circumstància, l’ésser humà pot veure en un objecte el que eixe objecte no és, imaginant alternatives possibles.

Per exemple: som mortals i volem ser immortals, no tenim ales i volem volar, no som peixos i volem nadar, mirem el nostre pèl i veiem que podria ser d’un altre color, i el tenyim de blau, etc.

La consideració alternativa de la realitat és el que possibilita que la humanitat, a diferència dels altres animals, tinga història. Aquesta és la propietat específicament humana de canviar els seus patrons de conducta. Si no hi ha canvi, no hi ha història.

Les abelles, per exemple, no posseïxen història ni progressen. Continuen construint les seues bresques hexagonals com fa milers i milers d’anys. No se’ls ocorre un dia construir-los quadrats, per exemple. L’ésser humà, per contra, enfront del que hi ha veu sempre altres opcions (“consideració alternativa”). I construïx gratacel, “iglúes”, barraques, xalets, “bungalows” i palaus.

Llavors, enfront de la nostra pròpia situació existencial, sorgix la idea de perquè és així i no d’una altra manera. No ens quedem conformes, sinó que ens qüestionem sempre per què és així i si no podria ser d’una altra manera. El món podria ser distint. Nosaltres podríem ser distints. El món podria no existir. Nosaltres podríem no existir.

D’allí sorgixen les grans preguntes bàsiques existencials de la humanitat. Per exemple, la més bàsica de totes Per què hi ha alguna cosa i no més bé res⁵?

Felicitat i sentit

Respondre o no a aquestes preguntes, no aportarà beneficis materials, poder o estatus social. (Potser per això no formen part del sistema educatiu oficial…)

No obstant això, en elles es juga ni més ni menys que la felicitat i el sentit de la nostra pròpia vida. Les respostes que els donem determinaran el “color”, la vibració bàsica de la nostra vida, en particular el sentit o sense-sentit que li donarem a l’existència còsmica i la nostra existència personal.

Quantes persones, posseïdores de salut, família i béns materials, no aconseguixen no obstant això ser feliços perquè no poden donar-li un sentit a les seues vides! I viceversa, quantes persones mancades del que, segons uns certs paràmetres que els mitjans ens volen imposar, són les condicions indispensables de benestar, gaudixen no obstant això d’una actitud vital d’optimisme i alegria!

Emmarcar la pròpia vida en una cosmovisió significant determinarà el to de felicitat o infelicitat bàsiques de la persona, independentment de les circumstàncies particulars adverses o favorables. I la nostra cosmovisió bàsica dependrà de com hàgem elaborat el tema dels grans interrogants bàsics existencials.

Moltes persones afirmen no obstant això poder viure molt bé sense tindre una resposta a les grans preguntes bàsiques existencials. Però això és impossible. Com veurem a continuació, succeïx en la pràctica que…

Tots tenen alguna resposta!

Amb la nostra pròpia vida, tots contestem implícitament d’alguna manera. La nostra forma de vida, ho vulguem o no, ho sapiem o no, sempre obeïx a una cosmovisió, a un paradigma, a un sistema implícit de creences. La majoria de la gent que afirma no preocupar-se per aquestes qüestions, en realitat obeïx inconscientment al paradigma de vida proposat per l’educació, els mitjans massius de comunicació i la publicitat. Com més explicitem la nostra manera de veure el món, és a dir, com més la il·luminem amb la llum de la consciència, més serem nosaltres amos d’ella i no ella propietària de nosaltres.

Les diferents cultures han desenrotllat disciplines específiques que intenten explícitament trobar respostes als grans interrogants bàsics de la seua situació fàctica. A Occident van anar prenent la forma de la Ciència, la Filosofia, la Religió i l’Espiritualitat, les propostes de la qual analitzarem en els capítols següents.

Notes:

1. La paraula “yecto” no és d’ús comú al castellà modern, però apareix en alguns diccionaris com una forma antiga o dialectal de “yecto”, que significa bó (en náhuatl), i també s’associa en contextos filosófics (Heidegger) amb l’estat “de ser arrojado o puesto ante sí mismo (Geworfenheit)”, relacionat amb el concepte de ser un “proyecte” de posibilitats. ↩︎
2. Heidegger, Martín – El Ser y el Tiempo, p. 152. ↩︎
3. Jaspers, Karl – Introduction à la Philosophie, p. 18. ↩︎
4. Jachimowicz, A. – ¿Por qué permite Dios el Mal en el Mundo?, p. 34. ↩︎
5. Leibnitz, citat en Abbagnano, Nicolás – Historia de la Filosofía, Vol. 2, p. 258. ↩︎

Font:

Prof. Dra. Ana Rita Jachimowicz
Dios adentro y Dios afuera. Espiritualidad de la Creación (Ed. Dunken, Buenos Aires, 2015)