Quan la riuada buscava un rostre

La DANA de l’octubre del 2024 no sols s’endugué terres, vides i cases. També arrossegà una confiança ja fràgil: la que el poble deposita en qui ha de vetlar per ell en les hores fosques.

La riuada que ho arrasà tot

Mentre els rius i barrancs desbordaven els seus límits antics i la pluja colpejava els vidres com si volguera entrar-hi a contar la seua veritat, molts buscaven una veu, un rostre, una presència. No una declaració posterior, no una fotografia amb botes noves, sinó aquella figura humana —el president— que hi hauria d’haver estat allà, mirant la desgràcia de front.

Aquell 29 d’octubre a Millars

Jo, el 29 d’octubre, ja vivia a Millars. Teletreballava per a l’Associació de Comerciants de Benetússer, i tota la meua família —germans, nebots i nebodes— estava a Benetússer. Aquell matí va començar a ploure com si no hi haguera un demà. A migdia ens quedàrem sense llum i es van perdre les comunicacions: ni internet, ni telèfon fix, ni mòbil. El barranc del “Nacimiento” de Millars no donava més de si; l’aigua passava per damunt del pont, i els carrers de Millars eren rius desbocats.

Només funcionava la xarxa de dades, i gràcies a ella vaig poder escoltar la ràdio, connectar-me a la Cadena SER, i començar a entendre el que estava passant fora del nostre aïllament. Les notícies, a mitja vesprada, començaren a ser alarmants: pantans que amenaçaven desbordar-se, rambles al límit, pobles incomunicats.

Eixa nit i les següents foren terribles. Sense notícies de la família, sense saber si estaven bé. Davant la impotència, vaig decidir bolcar-me en la coordinació de les ajudes i voluntaris que començaven a arribar. Quan no pots fer res per aturar el fang, almenys pots ajudar a qui neda dins d’ell.

L’absència del president Mazón

Ha passat un any, i encara dol. Dol la pèrdua, dol la impotència, però sobretot dol la incompetència dels responsables. Dol, especialment, la indignitat, la poca humanitat del president de la Generalitat, Carlos Mazón. Una persona que no hi hauria d’ocupar el màxim càrrec de representació dels valencians.

L’absència pesa més que l’error: allà on hauria d’haver algú i no hi havia ningú.

DANA 2024

Carlos Mazón no hi era. O, més ben dit, ningú sap ben bé on era. Les versions canviants sobre la seua ubicació aquella vesprada de la tragèdia no fan sinó aprofundir el buit. En política, l’absència pesa més que qualsevol error, perquè es converteix en símbol: el lloc on hauria d’haver-hi estat algú i no hi havia ningú.

La natura, amb la seua impassible veracitat, posà a prova la nostra estructura política. I la resposta institucional va arribar tard, confusa, com un eco quan ja només queda fang i silenci. Les alertes, els protocols, la coordinació… tot semblava desdibuixar-se, com si la mateixa administració haguera quedat atrapada sota l’aigua.

Un any després, Mazón admet que “hi hagué coses que hi haurien d’haver funcionat millor”. Però les paraules, quan arriben després del dolor, tenen el gust metàl·lic del consol forçat. El poble no demanava perfecció, només presència. Una mirada que diguera: “estic ací amb vosaltres”. I eixa mirada no va arribar.

Una ferida que encara supura

A la terra li sobra memòria. Els bancals, murs, naus i vivendes encara conserven la marca del fang, com si fos un recordatori constant d’allò que no es pot esborrar. Potser el més trist és que, enmig de tanta aigua, el que més es va notar fou la sequera: la de responsabilitat, la d’empatia, la de lideratge.

La DANA ens deixà una lliçó que Mazón encara no sembla haver après: quan la riuada s’alça, no n’hi ha prou amb governar, cal estar. I Mazón… no hi estava.