Tot el que canvia no eres tu

Tot el que canvia no eres tu, allò que depén de ser conegut, no eres tu. La teua essència no és passatgera, no és un objecte de coneixement. Aquest s’adquireix, i pot ser substituït per un altre, o desaparéixer.

Tu eres el que és, la consciència, la constant del canvi. El que fa possible tot moviment, inclòs el que va de la vida a la mort. Realment en la mort no li ocorre res al que eres, és només un canvi d’estat, com l’aigua que canvia d’estats de gel, a calamarsa, a pluja, a vapor… No eres cap d’aqueixos estats, eres l’aigua.

Ja fa uns anys que ha mort el meu pare. I ha vingut el dolor a través de tot l’amor profund que ens ha unit des del meu naixement. Hi ha un silenci, un espai que l’abasta tot inclòs tot el fenomènic. La seua mort, el dolor, són successos en la Consciència o Totalitat. És meravellós viure tots aquests fenòmens des de la Unitat. Des de l’única cosa que hi ha. Viure els canvis emocionals, de pensament, físics que es donen ací en aquest individu des d’Això que és en tot. Com la Vida es dóna, es dóna en tot el que ocorre! No et sembla una cosa fascinant?. Tot en plenitud constant, tant en el més gojós, com en el més dolorós. És la mateixa essència donant-se. Tot és complet a cada moment, i això és amor incondicional. Això és el que hi ha a tot moment, i en tot, en la mort i en la vida, en cada succés.

Realment és sorprenent la senzillesa d’això, cada cosa és la totalitat fent-lo!

La mort és un canvi de forma, però no teua com a individu separat de la Font, sinó un canvi d’aparença de la pròpia Consciència. No és que sigues tu, com a autor, canviant de persona física a ànima incorpórea, sinó que és un moviment fet en i per la Unitat o Totalitat, que és el que tu eres, és l’essència de tot el que és.

No eres una ànima que ve a encarnar-se per a viure experiències, per a tindre aprenentatges. No eres algú a part de la Totalitat amb autoria pròpia des de fa no sé quantes vides que va evolucionant, o recopilant aprenentatges, eres Això que no té principi, ni fi. Eres l’única cosa que hi ha.

No eres separat, amb lliure albir que has “aconseguit” connectar-te a la teua essència, a l’Ésser, a la Unitat. Amb aquest concepte la vida seria dual, jo i el que m’ha creat com dues coses separades. I mai hi ha hagut res separat de la Font.

Tot això són històries que es donen en algunes persones, fetes per la Unitat, per la Consciència, que tenen una total aparença de reals. És com quan veiem posar-se el sol en l’horitzó, en el fons sabem que no és així, que el sol no es posa, no es mou, que la que es mou és la terra, però l’aparença és la contrària. De la mateixa forma la història o aparença de separació de la Font es dóna en cada individu, i per a la gran majoria és claríssima la divisió o dualitat. Tal com la certesa que el sol es posa, és claríssim, però no és el que està ocorrent en essència.

Aquest sentir-se contínuament desconnectat de la Unitat és sol una aparença, en realitat no està ocorrent, és una percepció, és un sentir en un punt localitzat de la Consciència.