La Xicoteta Ànima i el Sol per Neale Donald Walsch

En aquest bitàcola, m’encanta endinsar-me en històries que ens obrin el cor i ens recorden la nostra veritable naturalesa no dual. Una de les lectures que ja fa temps em va captivar profundament és la paràbola de “La Xicoteta Ànima i el Sol” de Neale Donald Walsch. A continuació, vull compartir-vos un resum, algunes raons per llegir-la i una reflexió des de la perspectiva de l’espiritualitat Advaita Vedanta.

Resum de la paràbola

La Xicoteta Ànima descobreix que és “Llum” i desitja experimentar-se a si mateixa com allò que realment és. Per aconseguir-ho, s’adona que necessita conéixer el seu oposat—la foscor—per valorar i viure plenament la pròpia lluminositat. Així, una altra ànima s’ofereix voluntàriament a fer-li de “contrapunt” i actuar de manera aparentment “dolenta”, perquè la Xicoteta Ànima puga practicar el perdó i, d’aquesta manera, sentir en pròpia pell l’amor incondicional. És un relat tendre i profund que ens recorda que, darrere de cada experiència, per difícil que semble, hi ha un regal per conéixer la nostra veritable essència.

Raons per llegir-la

1. Senzillesa universal: Tot i ser una paràbola infantil, el seu missatge és tan clar i potent que arriba a grans i menuts. La història és breu però deixa petjada.
2. Missatge transformador: Il·lumina la idea que els “errors” o situacions doloroses poden ser oportunitats per conéixer qui som de veritat i per créixer interiorment.
3. Aliment per a l’ànima: En un món on la criticitat i la culpa sovint prenen protagonisme, aquesta paràbola ens recorda la importància del perdó i de saber veure l’amor que hi ha al darrere de cada situació.
4. Foment de la confiança: Ens anima a confiar que, fins i tot en la foscor, hi ha un propòsit: ajudar-nos a recordar la Llum que som.

Reflexió des d’una visió No Dual i Advaita Vedanta

Des de la perspectiva de l’Advaita Vedanta, la realitat última és una sola i indivisible—pura consciència. Això significa que l’aparent separació entre “jo” i “els altres” és una il·lusió. En la paràbola, la Xicoteta Ànima i “l’ànima amiga” representen dues manifestacions d’aquesta mateixa consciència que col·laboren per revelar l’amor incondicional. Quan una ànima es “sacrifica” per fer el paper de la foscor, en realitat està oferint una oportunitat per expressar i experimentar la llum del perdó.

Per a mi, la reflexió clau és que no hi ha una vertadera divisió entre allò que anomenem “bé” i “mal”. Tot és part de l’Un. Des de la no-dualitat, cada experiència—agradable o dolorosa—és una porta oberta cap a la comprensió de la nostra naturalesa. Si entenem que som la Llum, es fa evident que és impossible “no ser-ho”. La nostra identitat real està més enllà dels rols que representem.

Aquesta història ens inspira a abraçar les situacions de la vida, per complicades que siguen, com una oportunitat de record. Tots ens trobem aquí per aprendre junts, per reflectir la Llum de l’altre i així reconéixer la nostra pròpia. Quan m’endinse en aquesta paràbola, sent que la força del missatge rau en el fet que no existeix un altre, sinó que cadascú de nosaltres és una expressió del mateix Amor. Quan decidim “interpretar” un paper dur a la vida d’algú, pot ser el més gran regal per ajudar l’altre a créixer en la consciència de la seua divinitat.

Conclusió

En definitiva, “La Petita Ànima i el Sol” és una paràbola que ens ensenya a reconéixer la nostra unitat essencial enmig de la diversitat de les formes i les experiències. Em sembla una lectura indispensable per a totes aquelles persones que volen reforçar la seua visió espiritual, especialment des de la no-dualitat i l’Advaita Vedanta. Us anime a endinsar-vos en aquesta història tan senzilla i alhora tan profunda, i a deixar que la seua llum il·lumine la vostra vida com a il·luminat la meua.

Paràbola: La Xicoteta Ànima i el Sol

Hi havia una vegada, en un no temps, una Xicoteta Ànima que va dir a Déu:

– Ja sé qui soc!

I Déu li va contestar:

– Meravellós! Qui eres?

La xicoteta ànima va contestar a tota veu.

– Soc la llum!!!

Déu va somriure àmpliament:

-Així és -va exclamar-. Tu eres la Llum.

La xicoteta ànima estava feliç, perquè hi havia comprés el que totes les ànimes del regne tractaven d’entendre.

-Hurra! Això és fantàstic.

Però poc després ja no li va bastar amb saber qui era. Sentia una certa inquietud en el seu interior, perquè volia ser el que era. Així, la xicoteta ànima va tornar a parlar amb Déu (la qual cosa no és mala idea per a totes les ànimes que volen ser Els qui Són realment), per a comunicar-li les seues idees:

– Hola, Déu! Ara que ja sé qui soc, és bo ser-ho?

Déu va respondre:

-Vols dir que desitges ser Qui Ja Eres?

– Doncs… veuràs. Una cosa és saber Qui soc, i una altra molt distinta és ser-ho realment. Vull sentir com és ser la llum.

– Però si ja eres la llum -Va repetir Déu, somrient una altra vegada.

– Si, però vull saber com se sent ser-ho! -va exclamar la xicoteta ànima.

Crec que deguí imaginar-m’ho -va reposar Déu, rient-, Tu sempre has estat la més aventurera i, després d’un instant, l’expressió de Déu va canviar-. Però hi ha una qüestió…

– Quina és? va preguntar l’animeta¹.

– …Que no existeix una altra cosa a més de la llum. No vaig crear una altra cosa que el que tu mateixa eres. Així, no hi ha un mode senzill perquè experimentes Qui eres, ja que no hi ha res que no sigues.

– Com?— va reposar la Xicoteta Ànima innocent, estava un poc confosa.

– Pensa-ho d’aquesta manera. Eres com una bugia en el sol. Ja eres allà, juntament amb milions i milions d’altres bugies que formen el sol. I el sol no podria ser-ho sense tu, perquè li faltaria una de les seues bugies, i així no podria brillar tant. Però saber que eres la llum estant dins de la llum… eixe és el problema.

– Tu eres Déu, ja se t’ocorrerà alguna cosa!

Déu va tornar a somriure:

-Ja vaig pensar en alguna cosa. Com que no pots sentir-te la Llum en estar en ella, t’envoltaré de foscor.

– Què és la foscor?

– És allò que tu no eres.

-Tindré por de la foscor?, va gemegar l’animeta.

– Només si així ho vols — va respondre Déu—. Francament, no hi ha res a témer, llevat que així ho decidisques. Nosaltres inventem tot això. Fingim.

-Ah! va exclamar la xicoteta ànima, que ja s’estava sentint millor.

Llavors Déu va explicar que, per a poder experimentar qualsevol cosa, es requereix del seu oposat.

-Eixe és un gran do, perquè sense ell no podries conéixer com és tota la resta. No podries saber què és el Calent sense el Fred, l’A dalt sense l’A baix, el Ràpid sense el Lent. No podries saber que és l’esquerra sense la dreta, l’Ací sense l’Allà, l’Ara sense el Després.

I així —va concloure Déu— en veure’t embolicada en la foscor, no tanques el puny ni alces la veu per a maleir-la. Més aviat, sé Llum entre les tenebres, i no t’enutges per això. D’eixe mode sabràs Qui Eres Realment, i també els altres, ho sabran. Permet que la teua llum brille perquè tots sàpien que eres algú molt especial.

– Vols dir que està bé que els altres sàpien que soc algú molt especial? – va inquirir la Xicoteta Ànima.

– Per descomptat! -va riure Déu- Està molt bé! però recorda que “especial” no vol dir “millor”. Totes són especials, cadascuna al seu mode! Però hi ha moltes que no ho recorden. Entendran que està bé que siguen especials només quan tu mateix sàpies que està bé ser especial.

– Fantàstic! -va exclamar l’animeta, qui ballava, reia i feia salts de felicitat -Puc ser tan especial com vulga!

Sí, i pots ser-ho a partir d’ara mateix – agregue Déu, qui ballava i saltava i reia amb la Xicoteta Ànima- Quina part de l’especial vols ser?

– Quina part de l’especial? No t’entenc.

Veuràs…- li va explicar Déu – ser la Llum és ser especial, i això està fet de moltes parts. Ser generós és ser especial, ser amable és ser especial, ser creatiu és ser especial, ser pacient és ser especial. Se t’ocorren altres modes de ser especial?

La Xicoteta Ànima va quedar en silenci per un instant:

-Se m’ocorren moltes maneres de ser especial! -Va exclamar després.- És especial ajudar als altres, és especial compartir. I ser amistós també és ser especial. Ser considerat amb els altres és ser especial!

– Així és!- va concordar Déu-. I tu pots ser totes eixes coses, o qualsevol altra part de l’especial que desitges ser, en qualsevol moment. Això significa ser la Llum.

– Ja sé el que vull ser!- va anunciar la Xicoteta Ànima, molt emocionada-. Vull ser la part de l’especial anomenada perdonar. No és especial perdonar?

– Oh, sí – assegure Déu-. Això és molt especial.

– Llavors, això vull ser. Vull perdonar, vull experimentar-me a mi mateixa d’eixe mode.

– Bé- va dir Déu-. Però hi ha alguna cosa que has de saber.

– La Xicoteta Ànima començava a impacientar-se. Semblava que sempre hi havia complicacions.

-De què es tracta?- va sospirar.

– No hi ha ningú a qui perdonar.

– Ningú?- la Xicoteta Ànima a penes podia creure el que estava escoltant.

– Ningú! – va repetir Déu -. Tot quant vaig fer és perfecte. No hi ha una sola ànima en tota la creació que siga menys perfecta que la teua. Mira al teu voltant.

Llavors la Xicoteta Ànima es va adonar que s’havia reunit una gran multitud. De tot el llarg i ample, de tots els racons del Regne, havien vingut ànimes, perquè s’havia corregut la veu que la Xicoteta Ànima sostenia una extraordinària conversa amb Déu, i totes volien escoltar el que deien.

Veient a les incomptables ànimes reunides, l’animeta va haver de coincidir: ningú semblava ser menys meravellós, menys magnifique o menys perfecte que ella mateixa. Tal era l’esplendor de les ànimes reunides i tan brillant era la seua Llum, que la Xicoteta Ànima a penes podia sostindre la seua mirada.

– A qui perdonar llavors?- va preguntar Déu.

– Oh, crec que això serà molt avorrit!- Va grunyir l’animeta-. Volia experimentar-me com El que Perdona. Volia saber com és eixa part de l’especial.

I, així, va saber com és estar trist.

Però llavors una Ànima amistosa va eixir d’entre la multitud:

– No et preocupes Xicoteta -li va dir-. Jo t’ajudaré.

– De veritat? -va replicar, amb el rostre il·luminat-. Però què pots fer?

– Puc donar-te a algú perquè ho perdones.

– Pots?

– Per descomptat! -cantussege l’Ànima amistosa-. Puc anar a la teua següent vida i fer alguna cosa perquè ho perdones.

– Però… Per què hi hauries de fer-ho? -va preguntar la Xicoteta Ànima-. Tu que eres un Ésser de tan absoluta perfecció! Tu que vibres amb gran rapidesa creant una llum tan brillant que a penes puc veure-la! Què podria fer que frenares la teua vibració fins que la teua llum es fera fosca i densa? Què podries fer tu, que eres tan lleugera com per a ballar en les estreles i desplaçar-te pel Regne a la velocitat del pensament, entrares a la meua vida i et tornares pesada com per a fer una cosa tan dolenta?

– És molt fàcil -va reposar l’Ànima Amistosa-. Ho faria perquè t’estime.

A la Xicoteta Ànima li va sorprendre la resposta.

– No et sorprengues- li va dir l’Ànima Amistosa-. Tu vas fer el mateix per mi. No ho recordes? Hem ballat juntes moltes vegades, per eons i eres. Durant tots els temps i en molts llocs hem jugat juntes. Simplement no ho recordes.

Ambdues hem sigut totes les coses. Ja vam ser l’A dalt i l’A baix, l’Esquerra i la Dreta. Vam ser l’Ací i l’Allà, l’Ara i el Després, Vam ser el Masculí i el Femení, el Bo i el Dolent. Tu i jo vam ser la víctima i el vilà.

Així, ens hem reunit moltes vegades, l’una donant a l’altra l’oportunitat exacta i perfecta per a expressar i experimentar Els qui Som Realment.

D’eixe mode -va afegir l’Ànima Amistosa-, arribaré a la teua pròxima vida i seré el “dolent”. Faré una cosa realment terrible, i llavors podràs experimentar-te com El que Perdona.

– Què faràs?- va preguntar la Xicoteta Ànima, un poc nerviosa-. Què pot ser tan terrible?

– Oh, ja pensarem en alguna cosa -va replicar l’Ànima Amistosa, amb una picada d’ullet.

Segons després, va semblar tornar-se molt seriosa i va murmurar:

-Tens raó en alguna cosa.

– En què? -va voler saber l’animeta.

– Hi hauré de frenar la meua vibració i fer-me molt pesada per a fer eixa cosa no tan bona, Fingiré que soc algú molt distint a qui realment soc. Per això et demanaré un favor a canvi.

– Si, el que vulgues! -va exclamar la Xicoteta Ànima i va començar a cantar i ballar- Podré perdonar, podré perdonar!

Però va notar que l’Ànima Amistosa seguia molt callada.

– Què vols? -li pregunte-. Què puc fer per tu? Eres tot un àngel per estar disposada a fer tal cosa per mi!

– Clar que l’Ànima Amistosa és un àngel! -va interrompre Déu- Tots ho són! Sempre recorda això que només envie àngels.

I així, la Xicoteta Ànima va voler més que mai satisfer la petició de l’Ànima Amistosa:

– Què puc fer per tu? -va tornar a preguntar.

En el moment que et colpege i t’esbocine -va reposar l’Ànima Amistosa-, quan et faig el pitjor que pogueres imaginar-te, en eixe mateix instant…

— Què? -va interrompre la Xicoteta Ànima-. Què…?

L’Ànima Amistosa estava encara més seriosa:

– Recorda qui soc realment.

– Si, així serà! -va exclamar l’Ànima Innocent-. T’ho promet! Sempre et recordaré tal com et veig ací i ara.

– Molt bé -va reposar l’Ànima Amistosa-, perquè posaré tanta obstinació a fingir, que oblidaré qui soc. I si tu no em recordes com soc realment, no podré acordar-me durant molt de temps. I si oblide qui soc, fins i tot tu oblidaràs Qui Eres, i les dues estarem perdudes. Llavors necessitarem que vinga una altra ànima perquè ens recorde a ambdues Els qui Som.

– No, no serà així! -va prometre una altra vegada la Xicoteta Ànima-. Et recordaré! I t’agrairé per donar-me eixe do, l’oportunitat d’experimentar-me com Qui Soc.

Així van acordar, i la Xicoteta Ànima va anar cap a una nova vida, emocionada per ser la Llum, que era molt especial, i per ser eixa part de l’especial que es diu Perdonar.

I va esperar ansiosament poder experimentar-se com a Perdó i agrair el que fera l’altra ànima perquè fora possible.

En tot moment d’eixa vida, cada vegada que va aparéixer en escena una nova ànima, ja fora que portara felicitat o pesar (i especialment si portava pesar), la Xicoteta Ànima va pensar en el que Déu li va dir:

«Sempre recorda que no envie més que àngels».

Postfaci de l’obra original

Benvolguts pares, i tots els que estimen als xiquets:

Aquesta meravellosa història dona als xiquets una nova manera de veure per què a vegades succeeixen coses “dolentes” i una nova manera de bregar amb elles quan ocorren. També ens ensenya que està molt bé considerar-nos especials i deixar que els altres ho sàpien.

Finalment, mostra que Déu ens estima a tots de la mateixa manera, i que fins i tot aquells als qui no considerem els nostres amics poden ser àngels enviats per Déu, que venen per a donar-nos
un do, el de créixer en la tolerància, la comprensió i el perdó, i l’oportunitat de ser els qui realment som.

Aquesta paràbola va aparéixer de forma lleugerament distinta en Converses amb Déu 1, i la vaig narrar a les ciutats dels Estats Units on se’m va convidar a pronunciar conferències o oferir xarrades des dels púlpits de diverses esglésies. La vaig recrear com a llibre per a xiquets, amb il·lustracions a color, a causa dels comentaris de tantes i tantes persones que em van escriure o que van parlar amb mi després de les
conferències, opinant que “seria un conte per a xiquets perfecte”.

Crec que aquesta paràbola va vindre directament de Déu, i sé que qualsevol xiquet que la conega quedarà beneït per ella. Gràcies per estimar als xiquets prou com per a donar-los aquesta història.

NEALE DONALD WALSCH
Ashland, Oregon
Gener, 1998

---

Font: Llibre “La Pequeña Alma y el Sol” Autor: Neale Donald Walsch

Publicat l’any 1999 en México per l’editorial Grijalbo.

Notes

1. En el text original, en castellà, la paraula “almita” jo l’he traduida com animeta al entendre que l’autor estaba referin-se a una ànima xicoteta, molt jove. Com l’autor utilitza de manera indistinta “pequeña alma” i “almita” jo he seguit la mateixa pràctica amb l’ús de “xicoteta ànima” i “animeta”. ↩︎