Els místicos han assaborit a l’Absolut i, àdhuc conscients de la limitació pròpia de tot llenguatge, tracten d’expressar-nos la seua experiència per a llançar alguna llum sobre l’ombra de la nostra infinita ignorància. Amics de la paradoxa que suposa expressar el inexpressable, emprar paraules per a explicar el Silenci, tancar l’Infinit en la presó del concepte, no és estrany que recórreguen a la poesia, al més simbòlic dels llenguatges que –a través de la sensibilitat, l’emoció i la imaginació- vincula cada paraula i cada imatge amb l’Infinit.