L’observació sense judici

Autora: Maria Luisa Cano F.

L’Observació

Generalment es considera l’observació com estar atent a alguna cosa, per exemple, veure passar la gent pel carrer des d’una finestra. Aquesta no és l’observació que esmentem.

L’observació entesa com “observar alguna cosa” sol estar acompanyada per pensar sobre això que s’observa. Seguint amb l’exemple, un des de la finestra veu passar la gent pel carrer, molt atent, i va destacant a les diferents persones: aquesta senyora és grossa, aquest cavaller està coix, aquest jove és bru i ha de ser un immigrant, aquest nen crida molt, és un mal educat, etc …. així, aquesta observació acompanyada de pensaments es converteix en una classificació de les persones, és a dir, les jutja.

És difícil trobar que algú esmente que està en observació sense més, sense classificar, sense jutjar, sense afegir una història al que observa.

No ficar etiquetes a l’observat

L’observació sense judicis vol dir que no s’agreguen pensaments ni històries al que s’ha observat. Més encara, no s’agreguen pensaments com: jo estic observant. Per descomptat, menys s’agreguen idees com: ho estic fent bé, o ho estic fent malament.

L’observació sense judicis indica observació sense afegits. Els afegits són vels que enfosqueixen. Les interpretacions no formen part de l’observació sense judicis.
Quan un comprèn aquesta senyal, a què es refereix l’observació sense judicis, comença observant, comença amb la sensació de ser l’observador. Es dóna compte en un principi que apareixen pensaments per la forta costum, apareixen els prejudicis, les creences, les històries. El pas a seguir és deixar que aquests pensaments apareguen sense enganxar-se de ells, permetre que passen com núvols al cel. Si hi ha judicis, deixar que aquests siguen part del que s’ha observat, que vinguen i es vagen.

Primer tu t’asseus a la finestra de l’observació, al llindar entre l’interior i l’exterior, i observes les sensacions, els pensaments, les emocions, les històries de tu mateix, i així com vénen, les deixes passar. Els records, les projeccions, les pors, els dubtes … tot això ho deixes que aparega i que es vaja com va vindre.

Amb la pràctica, aquesta observació va fent evident el que és permanent, és a dir, aquell que observa, i el que és transitori, és a dir, l’observat

Arribats a aquest punt, aquest que observa, en no sostenir històries sobre ell (de tu), també es va …. quedant l’esser sense afegits.

Aquestes són les bases de l’observació sense judicis, que al principi sembla una pràctica, al final demostrarà que és la realitat mateixa.

Font:  www.existodesdesiempre.blogspot.com