Què significa Advaita?

Advaita és una paraula composta del sànscrit que significa “no dos”. Encara que pot referir-se a qualsevol cosa, és una paraula molt important en la tradició espiritual Védica, perquè indica un fet important sobre la naturalesa de la consciència, el Sí mateix.

El Vedanta Advaita és la variant no dualista del Vedanta, una de les sis corrents principals del pensament tradicional de l’Índia. Les seues bases es troben recollides en antics textos hinduistas (els Upanishads, el Bhagavad Gita…) però va ser Sankara (segle VIII) qui li va donar forma. Es diu d’ella que és la via més directa cap a l’Auto-realització (Il·luminació, Despertar…) ja que se centra en la pregunta primordial: Què o qui sóc jo? Quina és la meua vertadera naturalesa?, evitant estèrils divagacions metafísiques. Ací solament està l’individu cercant dins de si mateix la seua pròpia Essència.

El Advaita no és una religió, per la qual cosa no té manaments, ni sacerdots, ni temples, ni creences (encara que existeix una ordre de suamis seguidors de Sankara en la línia hindú tradicional). Negant l’existència real de qualsevol cosa diferent del Ser (l’Absolut inefable, el sense-atributs), el seu punt central es resumeix en la frase sànscrita “Tat tvam asi” (Tu eres Allò), afirmant que l’essència de l’home i de l’univers no és una altra que l’Ésser. Tot el contingut del món fenomènic, des de les galàxies a la ment humana, no és més que un miratge ontològic (no són permanents, van tenir un començament i per tant tindran un final), per la qual cosa no se li pot atribuir la qualitat de ”ser”: la seua existència és solament aparent. Ramana Maharshi utilitzava per a il·lustrar aqueixa idea un símil molt gràfic. El que cridem “realitat” és anàleg a una projecció de cinema. La pantalla és l’Ésser i la pel·lícula el món fenomènic. Mentre dura la projecció, la pantalla no es veu, però ella és el suport sobre el qual apareixen les imatges i sense ella no seria possible veure gens. De la mateixa manera, gens del que succeeix en la pel·lícula afecta al suport; les escenes amb aigua no poden banyar-la i les flames no poden cremar-la… Tal és la relació de l’Ésser i el no-ser.

Així les coses no és d’estranyar que els Mestres advaites no hi hagen prestat atenció a la dualitat Ben/Mal tan important en altres sistemes “soteriológicos”(ho sent, no hi he trobat cap paraula equivalent a la nostra llengua), ni hagen predicat un tipus especial de moral, estant les seues orientacions bàsicament encaminades a ajudar-nos a descobrir el nostre Centre.