Recuperar l’equilibri – Tornar a l’origen

Autora: Maria Luisa Cano F.

Moltes persones descobreixen en algun moment que la vida no té sentit, i per desconèixer el rerefons real de la seua existència desesperen i pateixen. Per això, per a mi, la qual cosa té sentit ara és parlar d’aquestes coses que parle, per empatia, ja que considere que no és suficient buscar la medicina temporal de les creences, ni comprar-se idees sobre la fe. Això, segons ho veig, és com pretendre sanar una ferida greu i profunda amb aigua bullida. És necessari anar a l’arrel de l’assumpte, a la causa original del desconeixement, o, com alguns ho criden, la ignorància de Si mateix. Està escrit per savis de tots els temps que el sentit essencial es coneix en conèixer-se a Si mateix.

La Vida s’expressa, es manifesta sense que es puga evitar. És manifestació de Consciència sense propòsit. La Vida és el moviment de la Consciència, però pocs reconeixen això. Per part meua és un fet que em reconec, a mi, Sí mateix que sóc. Em reconec sabent que sóc, que existisc i que totes les coses existeixen i deixen d’existir davant meu, la Consciència. Així i tot, patisc o gaudisc la vida sobre la base de les exigències de la meua identitat, moltes vegades submergint el més brillant de la comprensió per a quedar enfosquida temporalment per les tendències latents. Una vegada i una altra veig com es produeix això, i em fa comprendre el que ens passa a tots.

Necessitem, per a recuperar l’equilibri de la comprensió, i per a desfer-nos de l’aparent ignorància, conéixer els pensaments i el moviment que els va destacant, la ment, ja que són els pensaments els que ens pertorben quan hi ha crisis. La ment és una funció de la Consciència que ordena els pensaments, les bambolles de pensaments. Uns es destaquen sobre els altres, es disminueixen, es mostren, s’amaguen, retrocedeixen, exploten, desapareixen. Son com a batecs amb diferents pulsacions. No són aliens a mi, però els conec. No poden estar en cap lloc diferent de mi, però els observe. Com si em desdoblegara, la Consciència se centralitza i em faig jo que observe això. El batec permanent de la Vida entra en joc amb el batec intermitent dels pensaments. On en essència no hi ha dues, sembla haver-hi dos conjunts de batecs, a vegades sincronitzats, a vegades no. Però un és permanent i real, l’altre és intermitent, transitori, canviant, per tant no és absolutament real. No obstant això existeix, perquè es manifesta i ho conec.

Quan hi ha sincronia entre el pensar i la Vida, hi ha amor, hi ha perfecció, hi ha bellesa, claredat. La ment està en la seua font, la Consciència. I continua funcionant des d’ací dient noms tals com: amor, perfecció, bellesa, claredat, unitat, harmonia, pau. Des d’ací, la funció és impecable.

Què és el que trenca aquesta sincronia? Com succeeix el sofriment?
Quan la ment pretén independitzar-se de la seua font, és com oblidar la realitat de ser. Construeix persona, construeix passat i futur, com si foren meus i em definiren. Construeix ego, un jo amb història, un jo vulnerable, mancat, necessitat, que busca completar-se, millorar-se, ser benvolgut. Un jo separat de milions d’uns altres jo, vostés.

Sofriment és ego, és quan el jo que observa se separa del percebut, s’independitza del percebut i alhora, del seu propi origen. Ego és un jo il·lusori, per això quan ho busque no puc trobar-ho, ja que no pot haver-hi dos jo.

És quan m’adorm a la meua vertadera naturalesa, i m’envisto d’una personalitat buscant reconeixement, mèrit, projecció, que aquesta il·lusió fa presa de mi. En perseguir creences o pensaments ideals, moltes vegades s’entra en conflicte amb la pulsació de Vida que està esdevenint naturalment. Es produeix una lluita desgastante per insistir en la construcció d’una artificialitat. I solem no adonar-nos d’això, perquè l’ego cega i obstrueix la claredat amb la cristal·lització de la ment, que deixa de fluir tractant de mantindre les idees fixes sobre l’haver de ser i la consecució dels nostres desitjos. Es nega l’esdevindre, es rebutja, i es procedeix a posar l’atenció en un passat en aparença millor o un futur ideal.

Aquesta il·lusió, el sofriment, pot presentar-se en alguns casos com una alarma que em crida l’atenció, em desperta del somni de ser una somiadora, i llavors la il·lusió s’esvaeix, el jo separat desapareix, l’ego se submergeix, els dubtes es dissipen, les pors s’aparten, la foscor deixa d’existir, perquè l’he il·luminada amb la visió aguda, clara, reposada, de l’atenció plena, l’observació sense judicis. És com recuperar un carruatge esgarriat, com tornar a l’equilibri, com despertar d’un desmai. És com reprendre el nord. És Vida en present actiu.

No hi ha on anar, però tampoc hi ha on quedar-se. Tot ve i es va, però jo romanc. Tant el dolor com el plaer vénen i es van, tots dos, dos extrems d’experiència en el fluir de la vida.

El cos, la ment, les emocions, són com a motors ja dissenyats i condicionats a existir d’una manera determinada. Apareixen els pensaments, se senten emocions, es fan coses que responen de forma automàtica davant alguns estímuls. Des de la font, en observació sense judici, sóc presenciación de tot aquest moviment, Consciència que coneix i observa els automatismes, Consciència, en realitat inafectada, que sosté aquest moviment. Des de la claredat, amb la comprensió immediata d’aquesta situació, d’aquesta realitat constant, el moviment automàtic tendeix a harmonitzar-se, la respiració es calma, el cos es va relaxant, les emocions s’apaivaguen i l’enteniment va sorgint netament. La ment es va recollint d’aquesta manera, de nou, a l’origen, la Consciència.

La Vida no té un sentit conceptual en si mateixa, perquè és el desplegament del meu propi moviment, un desplegament lliure, com a arc de Sant Martí de llum convertida en milers de colors. Una expressió suaument fluida de mi, de Ser que és Consciència, i es mostra en plenitud sense cap lligam. No obstant això, la ment, la meua funció per a manifestar-me, la meua funció per a experimentar i poder descobrir la varietat de colors que em conformen potencialment, processa dades, informació. Processa les tendències latents, els pensaments. I arma un possible sentit de vida, un propòsit, una direcció que té començament i té final. La meua funció, la ment, em dóna una disfressa temporal, m’idea un paper que jugar, un personatge per a viure els episodis del joc de la vida. La realitat de Ser Consciència és plenitud i perfecció, no obstant això la il·lusió de ser la persona només mostra un reflex de la totalitat, tan sols una selecció d’aspectes. Si ho oblit, patisc… o joc a patir.

És necessari destriar entre el que és real i el que és il·lusió, notant allò que roman i allò que és transitori. És necessari que la ment funcione des del seu origen, i ací apareix tot el sentit, l’adreça necessària, un funcionament impecable que no necessita creure’s el conte del jo – identitat, sinó que només ho usa, com qui assisteix a un ball de disfresses… i ho gaudeix.

Font: http://existodesdesiempre.blogspot.com/