És tot “només un somni”?

per Joan Tollifson

Segles arrere, el savi taoísta Zhuangzi es va despertar d’un somni i va comentar: “No sé si era un home somiant que era una papallona, o si sóc una papallona somiant que sóc un home”. De xiquets , molts de nosaltres vam aprendre a cantar, “Rema, rema, rema en el teu vaixell, suaument corrent a baix, alegre, alegre, alegre, alegre, la vida no és més que un somni”. L’observació que la vida té certes qualitats de somni apareix en moltes cultures diferents al llarg de la història.

En els ensenyaments orientals específicament, sovint se’ns diu que la vida o el món és un somni, i que la persona que creiem que som també és un somni. Fins i tot podem escoltar que tot el que percebem és “irreal”. Què significa açò? Significa, com a molta gent creu, que tot és “solament” una il·lusió, i és millor ignorar-ho per complet? Jo diria que no, no és açò.

Mal interpretada d’aqueixa manera, que la vida és “només” un somni (i per tant irreal i sense importància), aquesta analogia del somni fàcilment ens fa ser com el Sr. Duffy, el personatge de James Joyce en “Dubliners” (Dublinesos) que “vivia a certa distància del seu cos” (i de la seua vida). Es converteix en una forma de desconnectar-nos, dissociar-nos, ignorar-nos, rebutjar-nos, tancar-nos i perdre la nostra vida real. He trobat molta gent en l’Advaita que es deté en el camí de la negació o desafecció (neti-neti) i mai arriba al camí de la inclusió o l’amor en el qual tot es reconeix com una manifestació de la totalitat infinita.

Llavors, aquesta indicació del somni no té res a veure amb rebutjar, ignorar o transcendir i deixar arrere la nostra vida ordinària ací i ara. Es tracta de veure la vida quotidiana d’una manera més oberta, fluïda i realista. Llavors, de quina manera podem notar que aquesta vida és com un somni?

On està ahir? O fa una hora? O fa tres minuts? Què hi ha de totes les persones que solíem conèixer que han mort? I la nostra pròpia infància? Què va passar amb aqueix terrible problema o aqueix apassionat romanç que vam tenir l’any passat o fa deu anys que ha desaparegut per complet juntament amb totes les emocions turbulentes que ho envoltaven? Si tot açò s’ha esvaït en l’aire, què tan sòlid era?

Quan cerquem al “jo” que suposadament està creant els nostres pensaments, prenent decisions i realitzant les nostres accions, trobem una mica més que pensaments, sensacions, imatges mentals, records i idees? Trobem un jo real en el control? I què és el que està mirant i veient tot açò en aquest moment? Quan cerquem a aqueix “veudor”(1), trobem alguna cosa? O simplement hi ha espai obert, clara consciència lliure, i tot, tal com és? Podem situar un límit real en què “dins de mi” es converteix en “fora de mi”? Podemos pensar en tal límit (“la pell”, per exemple), però quan sentim la que anomenem “la pell” amb atenció oberta, trobem alguna cosa sòlid o qualsevol límit sòlid, algun lloc on la cadira o l’aire en l’habitació acaba i comença “jo”? Fins i tot “la pell” no és res més que sensacions vibratòries i una membrana porosa que respira. Llavors, com de real és “el jo”, i hi ha alguna cosa que realment no siga jo?

Per què tots veiem el món de manera diferent, a voltes de maneres absolutament enfrontades? Alguna vegada vas anar al cinema amb un amic i t’encantava la pel·lícula, però resulta que el teu amic l’odiava, i mentre parlàveu d’ella, sembla que cadascun va veure una pel·lícula completament diferent? Tal vegada ho vas fer! Per no parlar de les diferències que podem tenir amb altres persones sobre la política o de com entenem els esdeveniments actuals, o les formes en què podem estar en desacord amb el nostre cònjuge o els nostres germans sobre “el que realment va succeir” en aqueix sopar de Nadal.

Mantenim la creença profundament arrelada que existeix una realitat objectiva única “ací fora”, preexistent, intrínsecament real, independent de l’observador, que tots estem veient de diferents maneres, i estem profundament segurs que nostra forma de veure-la és la correcta ― perquè per a nosaltres, la qual cosa veiem innegablement és el que estem veient! Llavors, naturalment pensem, com podrien els altre no veure-ho? Però podria ser que no existisca tal realitat objectiva “ací fora”, que l’univers (ja siga que ho cridem Consciència, intel·ligència-energia, “no-cosidad”, Ment, l’Ésser, vacuïtat, el *Tao o el que siga) està somiant somnis infinits simultàniament, i que, com les joies en la Xarxa d’Indra, cadascun reflecteix als altres en un tot sorprenentment interrelacionat.

Com responc, pense i em comporte quan pense que Donald Trump està “ací fóra” com una realitat objectiva i independent de l’observador, que estic veient correctament i molts uns altres estan veient incorrectament? I com canvia açò si veig a Donald i tots aqueixos “altres” com una espècie de somni subjectiu? Què canvia quan tots i tot el que veig és el meu propi jo, el meu propi reflex, el meu propi somni? Com responc, pense i em comporte llavors? Quina forma de veure és més probable que produïsca pau i amor, i quin és més probable que comence una guerra?

En aquesta vida de somni, encara tinc el meu punt de vista i les meues opinions sobre Donald Trump i molts altres temes des d’Orient Mitjà fins a l’avortament i el canvi climàtic. El meu cor encara es trenca pel dolor i el sofriment que veig. Estic a favor de corregir errors i injustícies i millorar les coses, el millor que puguem. Però reconec que no tots estem (i mai ho estarem) d’acord en el que constitueix “el millor”, i no m’imagine una utopia futura en la qual el sofriment ja no existisca, perquè sé que (com diu un vell koan zen) “la medicina i la malaltia estan d’acord entre si” i “el món sencer és medicina”. O, com va observar Leonard Cohen, “l’esquerda és per on entra la llum. Sense aqueixa esquerda, no hi ha llum”. Veient açò, em prenc la situació del món, i la meua pròpia vida, una mica més a la lleugera d’alguna manera, amb una profunda confiança en la Manera Que És (o el Tao). Reconec que en realitat no sé què és el millor per a l’univers (o per a Joan). Estic desperta a una realitat més àmplia i més inclusiva que té espai per a tots aquests milers de milions de somnis simultanis diferents.

Estic sempre desperta d’aquesta manera? No. A voltes els vells hàbits mentals tornen a aparèixer i Joan torna a hipnotitzar-se en una història d’un tipus o un altre. La meua comanda de Amazon Prime es retarda i reaccione com un xiquet de dos anys a qui li van llevar el joguet. O deixe escapar la meua opinió sobre un tema candent d’una manera hostil i poc hàbil. O em trobe tractant de controlar com va la vida. Però, en realitat, és “Joan” qui està hipnotitzada i fent aquestes coses, o és tot un moviment d’aquesta infinita totalitat (Ment, Consciència, “no-cositat”, l’Oceà, l’Únic Ser, el Tao, com siga que la cridem) somiant i hipnotitzant-se per a imaginar que és Joan (i altres set mil milions) representant un drama increïble, ballant un ball increïble, adonant-se de formes sempre noves? Quan açò és clar, no hi ha una segona capa de participació, no em prenc tot açò personalment ni em sent culpable o em castigue a mi mateixa perquè “jo” vaig ser enganyada novament. La il·lusió és simplement il·lusió ― un esdeveniment impersonal, com una tempesta o un dia ennuvolat.

El tràngol hipnòtic o il·lusió simplement es pot veure pel que és quan ocorre. Així és com funciona el despertar. No hi ha il·luminació sense il·lusió o engany, no hi ha lotus sense el fang, no hi ha roses sense el compost, no hi ha llum sense l’esquerda. La consciència és el gran dissolvent, el gran transformador, i, paradoxalment, és a través dels nostres errors que trobem el camí. Un instructor Zen descrivia feliçment la vida d’un Mestre Zen com “un error continu”. I quan despertem, ens adonem que fins i tot els errors eren perfectament “açò” també (o potser millor dit, tots eren perfectament això-itat).

Saber que la llum i la foscor van juntes no significa que ens apressem a convidar al dolor a les nostres vides. Haguera volgut una ostomia? De cap manera! Haguera volgut sotmetre’m a quimioteràpia i radiació? De cap manera! I, no obstant açò, puc veure que tot aquest viatge de tenir càncer és un viatge de despertar, en el meu benefici, i estic agraïda per tot. Com algú va respondre una vegada (en un escrit de John Tarrant), quan se li va preguntar com era estar malalt, “Va ser meravellós!” Estic d’acord!

Després del meu diagnòstic, em va sorprendre descobrir quant desitje estar viva. Vaig retornar de nou, més vívidament que mai, al moment present. Continue descobrint alguna cosa sobre l’amor i la comunitat i la interconnexió de tot ser i com d’important és congeniar un amb un altre. El meu pronòstic és bo, però sé que la mort ―quan finalment arribe, com sempre ocorre― no és el final. No la tem. La meua mort serà el final de Joan, el final d’un somni particular, però no de la vastitud, la totalitat somiadora, el Tao. De la mateixa manera, no vull una guerra nuclear o un altre genocidi o un president sexista racista, però també sé intuïtivament que totes aquestes coses, i tot el que succeeix, no pot ser d’una altra manera en aquest moment que exactament com és, i que la llum i la foscor van juntes com el yin i el yang, i que hi ha alguna cosa que encara estarà ací fins i tot si tot l’univers explota, i que jo sóc Açò, i que Açò és tot el que hi ha. Llavors, descanse més fàcilment. Sí, la meua adrenalina encara es dispara en certes situacions amenaçadores, si un automòbil es gira de sobte cap al meu en l’autopista o si algú m’apunta amb un arma, i açò és part de la nostra biologia humana i de la nostra supervivència. És un regal. Ens ajuda a bregar amb una emergència. Però no em sent preocupada per una guerra nuclear, açò és alguna cosa diferent.

Per descomptat, algunes persones són propenses a l’ansietat, tal vegada en part per raons purament biològiques o genètiques, i no controlem els nostres pensaments entrants o les marees neuroquímiques que recorren el cos-ment. Llavors, si et trobes despert a les 2 del matí preocupant-te per una guerra nuclear, què fer? De nou, la consciència és el gran dissolvent. És possible simplement veure els pensaments com a pensaments, sentir les sensacions com a pura sensació, sense etiquetes o línies argumentals, i també adonar-se de la resta del que realment està ací-ara, el so del vent o del tràfic, la sensació de la respiració, el brunzit de la nevera? Es pot reconèixer com tot està canviant, movent-se, dissolent-se, com s’assembla molt a un somni? Simplement ser aquest moment, ser conscient, estar present i ser curiós sobre la situació en la qual semblem estar, ja siga un atac d’ansietat o un càncer o un embós de tràfic o una discussió amb un amic ― i em referisc a la curiositat no de forma analítica, pensant sobre açò o corrent cap a les prestatgeries a la recerca de respostes (aqueix és el nostre vell hàbit que ens enfonsa més profundament en les arenes movedisses), sinó d’una manera molt diferent, amb consciència, entrant completament, obrint el cor a açò, estant aquí mateix en el centre d’açò.

No es pot negar l’experiència present: escoltar, veure, respirar, despertar, pensar, somiar, etc. Fins i tot si tot és un somni, indubtablement apareix. El que és real en un somni o una il·lusió ―la esseidad nua o talidad(2)― és innegable i impossible de dubtar. Estar ací (conscient i present) està fora de tot dubte. L’experiència present (el fet simple, no les interpretacions) està fora de tot dubte.

Però una vegada que comencem a pensar en açò, una vegada que posem paraules sobre aquest esdeveniment present ―”Joan”, “càncer”, “somni”, “realitat”, “il·lusió”, “*eseidad”, “açò”, “no-cositat”, i així successivament― una vegada que fem açò, hem entrat en un mapa-món conceptual en el qual la totalitat infinita i ininterrompuda es divideix en parts i peces aparentment separades, independents i persistents. Fins i tot una paraula com a “totalitat” o “infinit” no pot ajudar a fusionar-se en la ment com alguna cosa diferent del seu oposat, fragmentació o limitació. I per tant (aparentment) tenim dos. Llavors, quan usem paraules, podem estar conscients d’aquest perill? Podem jugar amb elles a la lleugera, sense quedar atrapats per elles i sense fixar-nos en un costat d’una dualitat conceptual que realment no existeix?

La consciència mateixa és la divisió de la totalitat ininterrompuda en un món de coses aparentment diferents, el món que percebem i sentim, el món del temps i l’espai, el passat i el futur, l’ací i allí, el subjecte i l’objecte. Els pensaments i les paraules, que són un aspecte de la consciència, fan que aquestes formes diferents i diferents semblen separades, independents i persistents, i es formen històries sobre aquestes peces i com es relacionen entre si: jo sóc un home, tu eres una dona, estàvem enamorats, ara estem divorciats, el divorci va ser la teua culpa, sóc un fracassat, haguera sigut un èxit si la meua vida haguera sigut diferent, la qual cosa em va succeir quan era xiquet em va fer ser un drogoaddicte, Estats Units és una gran democràcia, Estats Units és un imperi imperialista cobejós, has arruïnat la meua vida, Donald Trump m’arruïna la vida, Hillary dirigia una xarxa de tràfic sexual infantil des d’una pizzeria, la lluna està feta de formatge verd, els astronautes han aterrat en la lluna diverses vegades, l’allunatge va ser fingit, la lluna no és més que consciència que apareix com la lluna, els astronautes són personatges somiats en un somni, i així successivament.

Ara bé, algunes d’aquestes històries poden ser relativament més certes que unes altres, algunes són òbviament falses, algunes són purament especulatives, unes altres depenen del punt de vista, però totes elles, fins i tot aquelles que són relativament vertaderes i aparentment indiscutibles, són històries, informes sobre la realitat, superposicions conceptuals. Es necessita la memòria, la imaginació, la categorització conceptual, etc. per a conjurar-les. No són esdeveniments reals o “coses” que s’estan descrivint. Són mapes del territori. Són reals mentre que mapes, i el cartografiar és alguna cosa que fa el territori, alguna cosa que té un valor funcional, però els mapes són representacions congelades i abstractes del que en realitat canvia constantment, en part és invisible i impossible de captar o capturar en la seua infinita totalitat vivent. Fins i tot cridar-ho “infinita totalitat vivent” és massa limitant. I aquesta realitat vivent no està “ací fora” a part de nosaltres. Està aquí mateix, completament immediata, sense separació, sense divisió. El mapa aparentment la posa “fora” perquè la mirem objectivament, però la realitat no és així. Gens està realment “ací fóra”. No existeix un límit sòlid real entre “dins” i “fora”, o entre “jo” i “tu”, o entre “consciència” i “contingut”. No ho prengues com una creença o una ideologia, sinó que mira-ho atentament, meditativament, amb atenció oberta, i descobreix-ho directament per tu mateix.

Quan reconeixem açò, no solament com una idea atractiva, sinó quan realment ho assimilem en situacions de la vida real a mesura que succeeixen, alguna cosa canvia. Aquest canvi sovint es diu alliberament. En la meua experiència, aquest no és un esdeveniment excepcional i permanent que algú aconsegueix i després posseeix per sempre. És un descobriment sempre nou que solament succeeix ara, i quan succeeix, aquell a qui el pensament diu que està succeint es veu pel que és: un grup de pensaments-sensacions-records, una imatge fugaç en un somni, gens substancial en absolut, vast buit. En aqueix veure, no hi ha veudor(1) i no hi ha divisió entre el subjecte i l’objecte.

Llavors, és tot “només” un somni? El càncer, l’ansietat, el genocidi, el president Trump, Martin Luther King, el canvi climàtic, la gent de Standing Rock, la guerra nuclear, el teu bebè nounat, el teu benvolgut gos. És com un somni en molts sentits, però açò no significa que hàgem de negar el somni, ignorar-ho, allunyar-nos d’ell, o descartar-ho com “solament una il·lusió”. En veritat, realment no podem allunyar-nos. Estem ací en aquest moment, com [som] aquest moment, ens agrade o no. Fins i tot l’aparent allunyament és un moviment d’aquesta totalitat infinita. “La vida és un somni” és una invitació a estar despert perquè tot açò succeïsca d’una manera nova, sense divisió, sense la creença en “coses” sòlides i persistents.

L’analogia del somni és un mapa útil, un poema, una il·luminació ―té el potencial d’alliberar-nos d’una forma falsa de veure― però no et centres en açò, no ho convertisques en una creença, ni ho uses per a ignorar o passar per alt la vívida realitat ací i ara.

Font: JoanTollifson a Facebook

Nota del traductor:

(1)Que observa amb deteniment o controla el que fan altres persones.

(2)Condició de ser tal, amb les determinacions que caracteritzen  a algú o alguna cosa.