“Porta’m cap a Cypress Hill en el meu acte. Sentirem parlar als morts. És allà on parlen. Murmuren com a ocells en Cypress Hill, però tot el que diuen és una paraula, i aqueixa paraula és “viure” diuen “viure, viure, viure, viure, viure!” això és tot el que han aprés, és l’únic consell que poden donar. Només viure. Senzill! Una instrucció molt senzilla…”
De ‘Orpheus Descending’, Tennessee Williams
Recentment vaig estar parlant amb una dona que planejava el seu propi suïcidi. Hi Havia passat les últimes setmanes resolent les seues finances, pagant els seus deutes i tractant de trobar pares adoptius per a la seua xicoteta filla, qui es quedaria òrfena després del suïcidi de la seua mare. Moltes persones tractaven d’intervindre, però ella ja estava resolta. Definitivament anava a morir. Hi havia estat donant amenaces temps arrere, però aquesta vegada era real.
Els seus amics i familiars van entrar en pànic. Jo vaig acordar parlar amb ella.
“Això és tot. Jo ja vaig acabar ací. El meu temps en la terra va acabar.” em va dir des d’un principi, al començament de la nostra primera sessió. Tot s’havia tornat en un pesar per a ella -el seu treball, els seus suposats amics, les seues relacions fallides, el seu brillant però sobre-activa ment, fins i tot la seua pròpia filla-. Era simple i senzillament massa. Es trobava amb tant de dolor, totalment esgotada, cansada i exhausta de tractar d’ajudar a la gent tot el temps sense rebre res a canvi. Sempre era ella qui donava tot a tots, però qui li donava a ella? On estava la gratitud, l’amor? Fins i tot la seua filla era “prendre, prendre, prendre”, les seues demandes eren incessants. L’única eixida d’aquest infern era la mort. El suïcidi era l’única solució lògica al problema de viure. La seua assegurança de vida deixaria prou a la seua família.
Li vaig permetre parlar i parlar. Tenia molt a dir, i jo només vaig dir molt poc. Simplement em vaig posar del seu costat, vaig veure i vaig sentir tot el que va fer, li vaig permetre experimentar el que ella esperava, i vaig permetre que la seua experiència es convertira en la meua també. Va ser fàcil ja que jo ja coneixia aqueix ambient de cansament total, aqueix “he tractat tan dur de salvar als altres i mai he rebut res” aqueixa desesperació per morir (o almenys per acabar el pesar de la vida). I també, comprenia la sensació de culpa i horrible tristesa que emergia en imaginar als meus sers estimats tractant de seguir sense mi.
Em vaig mantindre a prop, sense jugar el paper del “mestre espiritual” o “expert en prevenció de suïcidis” o si més no de “terapeuta”. Certament no li vaig parlar sobre el no dualisme o l’absència del “jo”, o sobre la perfecció de la presència o l’absència de l’ego. No ens involucrem en discussions intel·lectuals sobre l’Absolut, i el Relatiu, sobre la il·lusió del lliure albir o les entrades i eixides de la Unitat. No vaig tractar d’arreglar-la o consolar-la, o si més no de “salvar-la”. Simplement la vaig escoltar. Volia aprendre d’ella i no ensenyar-li res, ni alimentar-la amb noves creences. On era exactament que es trobava en aquest instant?
Em vaig unir al club de “Les nostres Vides Són Esgotadores I Volem Alliberar-nos Ara”, érem els esgotats, els no estimats, els que ningú aprecia, els lletjos, els grossos, els que estaven a la vora del col·lapse, els que volíem morir. Els que ningú entenia. Em pregunte si algú ha estat realment ací. Em pregunte si les persones amb les quals hi havia parlat sobre el seu desig de morir al llarg dels anys -el seu terapeuta, els seus amics, la seua família- hi havien estat tractant de salvar-la, de canviar-la, tractant de convéncer-la a viure i continuar vivint de la mateixa manera, en lloc d’acompanyar-la i conéixer-la en el seu dolor i desesperació, tractant de donar-li valor a la seua experiència del moment present. Hi havia algú que en algun moment l’haguera realment conegut? O tots hi havien sigut allunyats per la pena i enuig que ella sentia, o potser les seues pròpies incomoditats i desitjos frustrats d’ajudar?
Parlarem per tres hores. Com més parlàvem, més em posava en les seues sabates, escoltant i veient les coses des de la seua perspectiva, acompanyant-la sense tractar de reparar-la o jutjar-la en el correcte o incorrecte. Com més cap a això, més es relaxava, obrint-li les portes als seus vertaders desitjos i somnis ocults. El que es va fer clar va ser això: secretament, l’últim que volia era morir. En el fons, ella sàvia qui era realment -la consciència mateixa- no pot morir. Ella sàvia que només la falsedat podia morir. Que només la seua imatge podia morir. Que només els somnis podien morir.
El que realment desitjava no era una mort física, no la mort del cos, no el cessar de la seua respiració o del seu bategar; volia la mort de la seua falsa identitat, la mort de la pretensió, de la falta d’autenticitat… Del “jo” limitat que pretenia ser. La reina de béns seents, la dona caritativa, la que “encaixava” amb els altres, la de ment brillant, era merament falsa. La seua vida i la manera en la qual es desenvolupava l’estava sufocant, i fins a aquest moment, l’única eixida que veia estava en les pòlisses d’assegurances de vida, les cases llar, l’ajuda psicològica i últimament en la mort.
Prompte es va fer evident que aquesta dona, encara que “morint” per fora, per dins tenia una rica i creativa essència que simplement no havia tingut l’oportunitat d’expressar-se. Per dins estava plena de vida, tan oberta, tan sensible a tot el que li envoltava, tan “àmplia” com ella ho va descriure, “connectada amb tot i tots”. Era una força de la naturalesa, un lliure i salvatge esperit que s’havia limitat totalment a través dels anys. S’havia empresonat per a encaixar en una idea de segona mà sobre el que es considerava normal, correcte, apropiat o vertader. Hi havia viscut “la vida incorrecta” per dir-ho així. Una morta i esgotada vida de diners, números i prediccions que estava destruint a l’exploradora, aventurera, poeta, visionària que portava dins… Aquesta cercadora espiritual… Aquesta pelegrina de gran cor que realment era.
La part limitada d’ella volia morir, però el “Gran Jo”, com va dir ella, desitjava ser alliberat.
I a pesar que aquest no és el meu llenguatge (rares vegades parle d’un “Gran Jo” o d’estar Alineat amb L’Univers) sàvia que volia realment conéixer-la. Hi havia d’entrar en el seu món, en el seu llenguatge… I quedar-me ací. Sense parpellejar per un instant.
Com més entesa, escoltada i no jutjada se sentia, més es relaxava i més parlava obertament sobre els seus desitjos secrets de viatjar, d’explorar, de transitar en el desconegut sense un mapa. Parlava amb una passió creixent sobre moments en els quals s’havia sentit lliure, viva i despreocupada. Hi havia una aspiració de tornar a la simplicitat. Hi havia un foc en ella que cremava de l’amor que hi havia sigut sufocat pels intents de “encaixar”.
La seua depressió suïcida havia sigut un avís a la vida. El dolor causat en sentir la sufocació li havia semblat un desesperat desig per morir. Però realment no ho era, o si? Era el desig de viure! Un desig de més vida! Desitjava viure, veritablement viure. Ja no volia sufocar-se sota el pes d’una falsa imatge. Només algú desesperat per viure podria experimentar la desesperació per morir. Cada cèl·lula del seu cos desitjava acabar la pretensió, la falsedat i els somnis viscuts a mig fer. Volien obrir-se a la vida, al seu escorç i bellesa. No volia morir, volia viure d’una manera real.
Com es veuria en una vida real i sense pors? Tenia una ment brillant i un cor obert que hi havien sigut coberts i malgastat pels negocis de béns seents.
Vam començar a explorar tota possibilitat realista perquè venguera la seua casa i s’embarcara cap al desconegut amb la seua estimada filla (“el meu àngel manant del cel”). Sempre hi havia volgut viatjar a Nova Zelanda, treballar, construir una vida allí. Viure una existència més simple i vertadera… Volia que la seua filla estiguera envoltada de gent, paisatges i possibilitats que enriquira la seua ànima. Podria fer-se realitat el seu somni? Seria això possible?
Era clar que estimava a la seua filla. Era clar que volia que la seua filla visquera, cresquera i aprenguera la veritat. Si anara a posar a la seua filla en una casa llar, i després cometre suïcide -que hi havia sigut el seu pla per diversos anys fins ara- li haguera estat ensenyant merament limitacions a la persona que més estimava. Hi hauria estat ensenyant una cosa falsa, una cosa irreal. Li hauria estat ensenyant a tancar oportunitats en lloc d’obrir-les. Hi hauria estat ensenyant mort, en lloc de vida. No hi hauria estat ensenyant-li la veritat.
El suïcidi seria un ensenyament fals, una manera irreal de viure i de no viure. Ella sàvia això en el fons del seu ser.
Si no se suïcidava, si deixava que el seu cos visquera, -i d’altra banda matava al jo irreal, deixant de pretendre ser algú que no era, deixant el seu treball i la seua vida actual que destruïa el seu esperit- i llavors s’embarcava en el desconegut, obrint-li la porta al misteri de l’univers, podria finalment convertir-se en la mare ( i germana i filla i amiga i amant) que tant hi havia desitjat ser, aqueixa que ensenyava a viure sense pors, a ser real, a no rendir-se… fins i tot quan un està cansat . Ja no estava disposada a ser “la cansada, la que desitja la llibertat de tota responsabilitat”. Ara seria totalment, completament, increïblement responsable -en tot el sentit de la paraula- capaç de respondre a la vida, a la seua filla, a si mateixa. Capaç de respondre la crida que va rebutjar per tant de temps.
Era el no fer-li cas a la vida el que la va estar danyant tots aqueixos anys. El desig de la mort i la certesa del suïcidi en realitat eren una crida de la vida, cridant una vegada i una altra “viu, viu, viu!”.
Escoltaria aquesta crida, ara que quasi tot estava perdut?
De sobte, tot es va aclarir. Ja no hi havia opció. Sabia que fer. Sabia el que la vida estava tractant de dir-li. Sempre ho havia sabut. Si, s’anava a matar, però no en el sentit que la seua ment s’havia imaginat. Anava a matar al seu jo vell, al seu jo limitat, al seu jo fals. Això era el suïcidi vertader! Això era la vida cridant-la! Anava a acabar amb una vida que s’havia convertit en vana, sense sentit, buida… I el més important, s’havia convertit en una vida incorrecta, per a ella i per als seus sers estimats. Una vida que l’havia convertida en alguna cosa que ella ja no suportava. Ara, es dirigia al desconegut amb la seua estimada filla, i amb els seus cors oberts a possibilitats. Això ja no era una decisió mental. Aquesta no era una conclusió basada en la por. Això era l’alleujament total. Això era afonar-se en la profunda realitat de si mateixa… Això era honrar la vida. Això era un descans profund.
La seua “ment brillant” només hi havia pogut arribar a la conclusió del suïcidi. Hi havia cregut que hi havia una opció entre la vida i la mort, i havia triat la mort. Però què era el que la ment sabia? La veritat del seu ésser només estava dient: VIU. La ment mai hi hauria pogut comprendre això.
No hi havia més opció que viure.
Al matí següent, em vaig adonar que la seua aventura ja hi havia començat. Ja hi havia estat empacant, fent arranjaments, venent coses que ja no volia, preparant-se per a la seua nova vida. Una vida de llibertat, possibilitat i novetat. Ja no es preparava per a la morir si no, per a viure més. D’alguna manera, era suïcidi encara, -però un tipus de suïcidi diví- el suïcidi de la falsedat.
De qualsevol manera, encara li quedaven moltes coses per fer, tantes coses que planejar, tantes coses que resoldre -molt semblant a això d’abans- però ara ja no estava cansada, ja no estava deprimida per tot aqueix quefer, ja que tots els quefers eren vertaders. Estava fent el que volia, la qual cosa estimava… Sense esperar que els altres li “donaren alguna cosa a canvi”.
La relació amb la seua filla va canviar de la nit al dia. Ara era obvi que la seua filla mai va ser un bloc contra la seua llibertat o una coladera per on s’anara la seua energia, molt menys la raó dels seus desitjos de morir. La seua filla era el seu acompanyant, una part d’aquest suïcidi diví! Ara, la seua filla ja no estava “impedint-li” viure la vida que sempre hi havia volgut. Ara, era part d’exactament aqueixa vida. . Ja no era “la seua vida” contra “la meua”, ara era simplement Vida. Aquesta vida. La nostra vida.
Jo no li vaig ensenyar res a aquesta dona. En realitat no havia “fet” res. Jo no tinc teories psicològiques astutes. Simplement la vaig escoltar profundament, per a així recordar-li el que ella sempre va saber. En escoltar-la, simplement li reflectia la seua pròpia realitat I perquè així poguera escoltar-la per primera vegada. Mitjançant la devastació i la destrucció total, s’havia creat un espai perquè la seua veritat emergira.
És interessant que la paraula “deprimit” en engonals (depressed) sona molt similar a un “descans profund” (deep rest). Podem veure la depressió no com una malaltia mental si no, en un nivell més profund, com un estat de descans al qual s’entra quan estem completament exhaustos pel pes d’una acte definició (falsa) de la nostra història. És una pèrdua subconscient d’interés pel superficial. El desig de la falsedat per morir. Aquest desig ha de ser honrat en lloc de medicat, meditat o analitzat.
És impressionant el que es pot desenvolupar naturalment quan la depressió i el desig de morir (que en realitat és un desig de descans) són veritablement honrats i acollits, sense que s’ignore o esquive el dolor.
És increïble el que pot ocórrer quan un escolta activament a les persones, des d’una lent amorosa i lliure de judici, simplement acceptant la intel·ligència de la vida mateixa, permetent que el diví suïcidi desperte, teula la seua màgia misteriosa.
Autor: JEFF FOSTER
Publicat en juliol de 2012
Font: https://www.facebook.com/132951520106392/posts/373871616014380/
Molt bonica la història. Gràcies per compartir. He vist que en Jeff està passant un moment bastant fotut de salut. Esperem que es recuperi aviat.