No digáis que partiré mañana,
pues aún estoy llegando.
Mirad profundamente;
estoy llegando a cada instante,
para ser brote de primavera en una rama,
para ser pajarillo de alas aún frágiles,
que aprendo a cantar en mi nuevo nido,
para ser mariposa en el corazón de una flor,
para ser joya oculta en una piedra.
Aún estoy llegando
para reír y para llorar,
para temer y para esperar.
El ritmo de mi corazón
es el nacimiento y la muerte
de todo lo que vive.
Soy un insecto
que se metamorfosea
en la superficie del río.
Y soy el pájaro
que se precipita para tragarlo.
Soy una rana
que nada feliz
en las aguas claras del estanque.
Y soy la serpiente acuática
que sigilosamente
se alimenta de la rana.
Soy el niño de Uganda,
todo piel y huesos,
mis piernas tan delgadas
como cañas de bambú.
Y soy el comerciante de armas
que vende armas letales a Uganda.
Soy la niña de doce años,
refugiada en una pequeña embarcación,
que se arroja al océano
tras haber sido violada por un pirata.
Y soy el pirata,
cuyo corazón es aún incapaz
de ver y de amar.
Soy un miembro del Politburó
con todo el poder en mis manos.
Y soy el hombre que ha pagado
su “deuda de sangre” a mi pueblo
muriendo lentamente
en un campo de concentración.
Mi alegría es como la primavera,
tan cálida que hace florecer
las flores de la Tierra entera…
Mi dolor es como un río de lágrimas,
tan vasto que llena
los cuatro océanos.
Llamadme por mis verdaderos nombres,
os lo ruego
para poder despertar
y que la puerta de mi corazón
pueda quedar abierta,
la puerta de la compasión.
Thich Nhat Hahn (Monjo budista, escriptor, poeta i activista per la pau.)Publicat en el llibre "Llamadme por mis verdaderos nombres". Editorial La Llave. 2016
Aquest poema va ser escrit en 1978, durant l'época d'ajuda als “boat people”. Fou llegit per primera vegada en un retir dut a terme en el Centre Kosmos d'Àmsterdam.
La sublim poesia de la compassió
Quan la poesia barreja una austera bellesa i el sentiment més transcendental es converteix en sublim. Cada vegada que rellig aquest poema del gran Mestre (i gran poeta) budista Thich Nhat Hanh no puc menys que emocionar-me fins al fons de l'esperit. Per la forma, però sobretot pel contingut.
L'autor resumeix en aquest esplèndid poema el que el budisme denomina la visió clara. Una percepció del món en la qual han desaparegut les barreres imposada pel jo-ego. Una percepció on se sent un integrat amb totes les formes de vida: la de la víctima… i la del botxí. Una apreciació plena d'amor, que expandeix les fronteres, que abasta amb la seua lúcida mirada un cercle molt més extens, sense límits. La compassió fruit d'una mirada desperta.
Mis crisis llegaron cuando había empezado a vivir experiencias fuera de lo concebible por mí, más allá de mi personalidad y de mi forma de ver la vida y a mi mismo. Lo que sentía era el pánico a descubrir que no sabia quién era ni por qué había nacido. Estaba viviendo una vida que no tenía sentido, jugando el papel de un personaje que no sabia qué función tenia.
Cuando me di cuenta de eso, mi cerebro no lo soportó. Lo viví como si fuera un engranaje de varias piezas en el que de repente una de ellas empieza a girar más rápido que las otras. Como las otras aún no están adaptadas a esa nueva velocidad, friccionan. Y esa fricción fue la que generó en mi la crisis de ansiedad.
Veía cómo mi cerebro patinaba. De repente estaba en casa y miraba la textura de las cosas, me daba cuenta de que mi realidad era una textura onírica, que lo que yo llamaba "mi vida" no era real sino un simple sueño generado por la interpretación de mi mente. Al darme cuenta de esto desde mi estructura humana sentía una angustia y un miedo que no podía soportar. La aventura, entonces, es despertar de ese sueño en lugar de aprender a soportarlo.
Sergi Torres
Imaginémonos que después de esa larga búsqueda por fin nos paramos y que nuestra conciencia, en lugar de mirar las cosas que ocurren en nuestra vida y la forma en que ocurren, de repente se da la vuelta hacia si misma y nos damos cuenta de que estamos vivos, que estar vivo es lo que nosotros somos. Imaginémonos descubrir que aquello que hemos estado intentando cambiar y de lo que hemos estado intentando huir, de repente pasa a ser lo que nosotros somos.
Esto es muy simple, demasiado simple. Para nosotros, desde la perspectiva en la que estamos acostumbrados a pensar, lo simple se convierte en algo tremendamente intenso y aterrador. Por esa razón nos complicamos la vida a más no poder. Tenemos la sensación de que en la complejidad está la seguridad. Sin embargo cuanto más compleja es nuestra vida, más nos alejamos de su esencia y más dolor sentimos. Ridículo, ¿verdad?
Nos convertimos en complicadores profesionales y olvidamos que lo majestuoso, lo puro y lo milagroso está en lo simple. De ahí esa sensación que atenaza a tantos seres humanos de que la vida no tiene sentido. Por supuesto que lo tiene, lo que no tiene sentido es la forma en que la vivimos.
Una de las complicaciones del mundo espiritual actual es buscar el control de la mente o la felicidad rechazando lo que sentimos en nuestro presente. Hacer esto genera una lucha tremenda que no tiene ningún sentido. Evitar pensar es imposible porque lo máximo que alcanzaremos es pensar que no pensamos.
Somos producto de una conciencia infinita que nos piensa a nosotros. Somos un pensamiento suyo y no nos damos cuenta de ello porque hemos construido nuestra propia falsa sensación de independencia y creemos que pensamos nuestros propios pensamientos en nuestro libre albedrío. ¿A costa de qué? Es muy doloroso pensar otra cosa distinta a lo que el amor piensa. Lo curioso es que en este camino de intentar alcanzar el amor sin condiciones o bien tomamos la responsabilidad completa de nuestra experiencia humana o bien corremos el riesgo de creer que estamos consiguiendo alcanzarlo.
Dentro de la dinámica universal, nosotros somos pensamientos de la conciencia universal. Esto implica dos cosas: una, que nuestra tendencia va a ser regresar a nuestro origen, es decir a la conciencia universal; y dos, que vamos a ser amados eternamente y sin condiciones por ella. Nosotros, a su vez, como generadores de nuestros pensamientos, también somos responsables de ellos, pero no los pensamos de la misma manera que nuestro origen nos piensa a nosotros. Por suerte nuestros pensamientos saben que nosotros somos su origen y regresan a nosotros constantemente. Algunos de nuestros pensamientos puede que quizá lleven más de sesenta y cinco años tratando de regresar a su origen porque están buscando ser amados, pero nosotros los rechazamos porque no nos gustan.
El acto de crear siempre implica amor. Cuando nosotros damos origen a un pensamiento, la esencia de ese acto es el amor, pero quizá la intención con la que lo pensamos está lejos de querer amar. Eso hace que el pensamiento que hemos pensado no nos guste y que en lugar de asumir nuestra responsabilidad para alinear su intención con su esencia, lo que hacemos es rechazarlo y responsabilizar de él a las situaciones o a las personas que nos rodean.
Todos tenemos el mismo origen y por lo tanto somos lo mismo en esencia. Desde nuestra forma irresponsable de pensar, el mundo siempre nos parece que es la causa de lo que nos ocurre. Si pudiéramos darnos cuenta, por un instante, del dolor que nos generamos a nosotros mismos al creer esto, pararíamos inmediatamente de avivar el fuego de la inconsciencia.
Portada del libro Saltar al vacío
Este juego en el que el otro siempre es alguien distinto a nosotros alimenta la sensación de distancia y evita la experiencia de unidad; lo que nos duele porque a su vez nos lleva a vernos separados de nuestros propios pensamientos. Esto es pura locura. Creer que hoy es un día hermoso debido a la ausencia de nubes y no darnos cuenta de que es hermoso debido a que nosotros opinamos eso es un claro síntoma de profunda locura mental.
Este estado de locura nos lleva a juzgar nuestros propios pensamientos y a aumentar aun más nuestra disociación. ¿Podemos imaginar el dolor que implica esto? Tener pensamientos del tipo "no me gusta lo que pienso" o "no debería pensar esto" es similar a dar a luz a un bebé, mirarlo y querer tirarlo a la basura al ver que no nos gusta.
Es tan doloroso lo que hacemos que, al no soportar ese dolor inconsciente, responsabilizamos a los demás de lo que pensamos. Es un mecanismo mental de autodefensa del dolor autogenerado. Nos defendemos de nuestra propia forma de pensar echando la responsabilidad a los demás. En nuestro afán de complicar las cosas y de separarnos de la vida entramos en espacios de soledad tremendos. Quizá a ti no te ocurra igual pero cuando yo me siento mal, me siento solo. Cuando me siento bien, no me siento solo. Te invito a ser honesto contigo mismo.
Muchas veces creemos que nos sentimos mal porque estamos solos pero es justo al revés: nos sentimos solos porque nos sentimos mal y buscamos algo o alguien que calme esa sensación interna en nosotros y que obviamente no va a aparecer. ¿Por qué? ¡Simple! Porque nosotros somos los responsables de esa soledad.
Si yo me siento solo, por muy bien que me lleve contigo, pronto me daré cuenta de que tú no tienes la capacidad de llenarme. Si yo me siento mal es porque me estoy desconectando de mi propia vida y entonces aparece la soledad. Es de una lógica aplastante.
Me dijo el abedul: Estoy limitado en la forma, pero no en el espíritu. Si miras bien, verás a Dios entre mis ramas, en mi tronco y en mis hojas. Pero lo que ves oscurece tu visión. Lo que tú ves actúa como un velo que te impide ver realmente. Lo que ves no es más que el reflejo de tu propia inconsciencia, y lo será mientras sigas atado a tu individualidad, mientras no hayas entregado todo tu ser a las estrellas, mientras pienses que todavía puedes existir.
Existir, la gran ilusión. Tú no existes, yo no existo, ninguno de nosotros existe. Solo cuando seamos conscientes de la no existencia podremos ver realmente. Aunque cuando se llega a ese punto, ya no hay persona alguna que ver porque ya no hay distancia entre el que ve y el que es visto, ya no hay nada que ver, nada que experimentar, hay existencia común y simultánea. Solo está la libertad última, la libertad de ser y de ya no existir.
¿Por qué quieres distanciarte? ¿Por qué quieres separarte? ¿Para asumir tú solo la responsabilidad de todas las prerrogativas del Universo? El Universo no lo permitirá. Si lo haces, también tú te perderás, y serán vanos tus intentos de volver a encontrarte. Solo obtendrás sufrimiento, desesperación y muerte.
Y, así, te morirás a menudo, hasta el momento en que, habiéndolo abandonado todo, incluso el sentido de tu propia individualidad, acabes encontrando...el abedul que yo soy...en ti.
Prefaci del llibre "La Libertad de Ser. El camino hacia la plenitud" de Annie Marquier
La definició de la realitat suposa un problema filosòfic. Determinar què és real i què no ho és ha estat motiu d'anàlisi i debat durant tota la història de la humanitat. No es pot dir que la realitat està formada només per coses materials, ja que les emocions i els sentiments també són “reals”. De la mateixa manera, la fantasia podria considerar-se com a part de la realitat en tant hi ha persones que la desenvolupen.
En el llenguatge quotidià, sol entendre's la realitat com el conjunt de factors i situacions que una persona viu diàriament. En aquest sentit, la realitat d'una persona contempla haver nascut en un país X, tenir una família I, treballar en una empresa M, etc. A nivell social, se suposa que els mitjans de comunicació informen què passa en la realitat, encara que la visió que presenten sempre està influenciada per diversos interessos i per la subjectivitat.
D'acord amb el Advaita, només la part més íntima de mi és conscient. Cap altra part de mi pot sentir o veure o saber gens. El nom en sànscrit d'aquesta consciència és atman. És la part de mi que és real, i es correspon amb l'ànima en la filosofia occidental.
Ara ací és on es posa interessant la cosa. D'acord amb el Advaita, el meu atman (i el seu i el de tothom) és el mateix que la realitat absoluta subjacent de tot l'univers, anomenada Brahman. Brahman es correspon amb la idea occidental de Déu, excepte que no és una persona superpoderosa. N'és impersonal; n'és la font de tot; n'és el que l'univers és en realitat.
En poques paraules, el seu esser interior —el vertader "jo"— és Déu.
Aquesta idea, que és la idea fonamental dels Upanishads en els quals el Advaita es basa, es pot expressar en la forma d'una equació:
Atman = Brahman
O, en termes occidentals:
Ànima = Déu.
El que distingeix a l'Advaita d'altres interpretacions dels Upanishads és el següent: l'Advaita afirma que, atès que només hi ha un Brahman, només hi ha un Atman. Només hi ha un "jo" i tots ho compartim. Tots som una "cosa" —Brahman.
A més a més, només Brahman és real. Les altres coses en l'univers, com les cadires, el paraigües i els nostres cossos, són Maya. Maya és il·lusori, ja que sembla ser diferent de Brahman, però no ho és. A causa que maya ens enganya d'aquesta manera, i dado que n'és impermanent, l'Advaita diu que maya és irreal.
La forma més important com maya ens enganya és pel que fa a nosaltres mateixos. Creiem que som els nostres cossos, els nostres pensaments, els nostres desitjos, i així successivament. Però totes aquestes coses són maya. Semblen ser "jo", però açò és una il·lusió. En realitat, la nostra consciència (el "jo" real en nosaltres) és una altra cosa: Brahman.
Aquesta és una idea molt estranya i radical. Significa que jo no sóc jo; jo no sóc en realitat cap tipus de persona. Jo sóc la realitat suprema que subjau en tot l'univers. La persona que sembla estar al seu cap, la persona que creu ser, no és més que una il·lusió psicològica.
La realitat que percebem i observem és una creació de la nostra ment tan solament existeix en ella. Una cadira, per exemple, coneixem la seua forma i color per la percepció que tenim a través de la vista, la seu olor per l'olfacte, la seua temperatura, la seua textura i el seu acabat pel tacte, i així amb cadascun dels sentits. Aquesta informació arriba al cervell a través del sistema nerviós en forma d'impulsos elèctrics que la nostra ment interpreta i crea l'objecte que anomenem cadira. Si la nostra ment deixa de rebre informació de la cadira desapareix del "nostre univers” encara que la cadira seguisca existint en el món de les formes.
Però com som éssers divins no solament interpretem el món sinó que ho projectem i ho vam creem, habitualment de forma inconscient. Tot el que observem del món és una projecció de la nostra ment que el nostre ego utilitza per a reforçar la nostra separació i les nostres pors. Per exemple, si sóc una persona que creu que el món és un lloc perillós i que està ple de lladres la meua ment va a crear situacions que van a reforçar les meues creences: vaig a escoltar històries de robatoris, vaig a veure gent robant, vaig a ser robat… No és que no hi hagen situacions que m'informen que el món és segur, la gent honrada i solidària, etc… És que el meu ego posa el focus mental en tot allò que reforça la meua por i demostra que el que observe és com crec que és. Però com anhele estar segur transforme el meu món en una presó: blinde la porta, pose reixes en finestres i balconades, pose sistemes d'alarma i vigilància, panys antipànic, caixes fortes, cree una habitació “segura”, desconfie de les persones que s'acosten a mi, a tothom els veig com a lladres,… és a dir visc en un món que m'he guanyat a pols.
Però si ens fem conscients dels nostres pensaments i sistemes de creences adquirim un enorme poder que comporta, com no, una gran responsabilitat: crear el nostre propi món. Cal no oblidar-nos mai que açò és un joc i el que cridem realitat és maia, una il·lusió.
Un Curs de Miracles és un curs de autoestudi basat en la teoria i pràctica de lliçons diàries, amb un programa d'entrenament mental encaminat a sanar la nostra ment, o siga, a il·luminar-la, corregint la nostra creença en la separació de Déu i la nostra creença en la culpabilitat per açò. El Curs es va originar a l'octubre de 1965, quan dos psicòlegs nord-americans, Helen Schucman i William Thetford, farts de conflictes entre si van demanar ajuda per a trobar “un altre camí o manera” de relacionar-se. A partir d'aqueix instant sant, van començar a rebre mitjançant dictat mental el material del Curs. Helen era el canal que sentia la Veu del Curs en la seua ment, sense interferir la seua consciència en cap moment, i Willian era el que transcrivia el text l'endemà, passant-ho a màquina. La Veu s'identifica, a la pregunta d'Helen, com Jesucrist i així es comprova fefaentment en llegir el text.
Un Curs De Miracles està organitzat com un recurs d'ensenyament. Es compon de tres llibres: el Text, que té 754 pàgines, el Llibre d'exercicis, amb 522 pàgines, i el Manual per al mestre, que consta de 100 pàgines. Es posa més èmfasi en l'aplicació pràctica que en la teoria, i més en l'experiència que en la teologia. Assenyala específicament que “una teologia universal és impossible, mentre que una experiència universal no solament és possible sinó necessària”. Encara que el seu enfocament és cristià, el Curs aborda temes espirituals de caràcter universal. El Llibre d'exercicis consta de 365 lliçons, una per a cada dia de l'any.
Crec que Un Curse De Miracles serà un llibre fonamental per a la humanitat del futur, si ben per a molts de nosaltres ja ho és ara també! Tots ens veiem necessitats de cercar el camí de tornada a la "Llar" abans o després, en aquesta vida o en una altra, i el llibre ens constreny a tornar al mateix, mostrant-nos que GENS ací ÉS REAL i ensenyant-nos a veure més enllà del món de l'ego. No hi ha pressa, doncs el temps no és gens, i el Curs seguirà ací, segle després de segle, esperant al fet que tots ho lligen i comprenguen.
Un Curs De Miracles és una obra senzillament magistral, incomparable i, per açò, ha de ser acuradament estudiat i interpretat individualment mitjançant la pròpia experimentació posterior de les seues lliçons en un mateix. Només aplicant-ho en cadascun podrà reconèixer-se, o no, la Veritat del que en ell es proposa, doncs ja hem dit que ens sobren les teories espirituals, mentre que ens falta experimentació de les mateixes. La seua lectura ens submergeix en un estat especial de consciència, més elevat o superior, a causa de l'abstracció que provoca.
La seua escriptura no és lineal, doncs introdueix temes que després explica. T'abstrau del món. No et preocupes si no ho entens a la primeres ullades. Insisteix i avança. Està pensat per a desfer al teu ego i retornar-te la Visió original del món de Déu i traure't del món de l'ego. Quant més ego hi tingues, més ardu et semblarà la seua lectura, al principi, però t'anirà corregint la teua perspectiva a poc a poc. Cal llegir-ho paraula a paraula, frase a frase, doncs cadascuna d'elles està sàviament concebuda i pot interpretar-se a diferents nivells o estats mentals. La seua traducció va ser una llarga empresa de nou anys per a Rosa Mª Wynn.
Una magnífica definició del que és Un Curs de Miracles i les seues implicacions l'he trobat al blog http://www.uncursodemilagrosonline.com/que-es-ucdm.asp i quina autora hi és Susana Ortíz. A continuació reproduisc el text traduit al valencià:
Un Curs de Milagros és un ensenyament espiritual no dual pur quin objectiu és aconseguir un estat de Pau constant i inalterable que constitueix la nostra naturalesa Real ja present, a la qual, no obstant açò, no semblem tindre accés.
No n'és una religió, ni una teologia, ni un ideari per formar associacions, ni organitzacions de cap tipus, sinó un curs de autoestudi quin objectiu és connectar-nos amb el Mestre Intern per produir una experiència, per la qual cosa és important evitar convertir-ho en un culte, mitificar-lo o ritualitzar la pràctica. De manera que UCDM està concebut com un recurs d'ensenyament que pretén remoure els obstacles que ens impedeixen l'accés a la Pau de Déu (Sinònim d'Amor, Déu, Regne dels Cels, Consciència d'Unitat, Crist...).
El Curs utilitza un llenguatge cristià, reinterpretant les paraules per retornar-les el seu significat original. Sent part del procés, l'arribar a 'descontaminar' les nostres ments dels significats dels quals dotem a aquestes paraules en el passat i permetre amb una ment fresca, com nounada, que aquests símbols puguen transmetre'ns el sistema de pensament basat en l'Amor que el Curs pretén ensenyar-nos.
En l'entrenament mental que el Curs proveeix, s'exposa el sistema de pensament basat en la por al que en el Curs cridem ego. Aquest sistema de pensament té com premissa la creença en la separació (pecat), la culpa que aquesta creença genera, i la por al càstig que el pecat sembla merèixer. És un sistema de pensament il·lusori i dement, una situació impossible que no obstant açò sembla trobar-se en les nostres ments donant lloc a la projecció d'un món igualment il·lusori que dóna testimoniatge d'aquesta condició mental. Per tant, dóna lloc a un món de separació en el qual tot és caòtic i està fragmentat, un món d'atac i por. Un món de mort que no pot conèixer-se directament sinó mitjançant la interpretació, basat en les diferències, en el qual establim aliances per a preservar aquesta separació.
Una vegada que hem acceptat en les nostres ments aquest sistema de pensament, ens dissociem de la Veritat (Consciència d'Unitat) i ens endinsem en un somni del que ens resultaria impossible despertar per nosaltres mateixos, de manera que Déu 'envia' al seu mestre, anomenat en el Curs 'Esperit Sant' o la veu que parla per Déu, que es troba en les nostres ments dissociat del sistema de pensament ego i que no és una altra cosa que el recordatori constant de l'Amor abstracte de Déu.
La tècnica mitjançant la qual aquest mestre intern ens restitueix a la Consciència d'Unitat és el perdó, mitjançant el qual aprenem a destriar entre la falsedat i la veritat. El principi de l'Expiació que s'aconsegueix mitjançant el perdó de les il·lusions és que la separació de Déu mai va succeir. Que és tan sol una creença il·lusòria que podem triar cancel·lar i que mai va tenir cap efectes reals. Que tots els efectes que mai va semblar tindre procedien d'una causa falsa (la creença en la separació), i que s'esvairan quan aquest principi de l'Expiació aflore en la ment.
El procés és una jornada que condueix de retorn a la llar en Déu i està jalonada de miracles que donen testimoni de la Unitat de la Ment enmig d'un món d'aparent separació i els instants sants en què tenim accés a la Pau de Déu mitjançant la suspensió temporal de tot judici.
En la mateixa mesura en què el camí és radical i no fa concessions amb la il·lusió, és alhora gentil i dolç i ens converteix en estudiants feliços del perdó que s'aproximen gradualment, lliures d'escollir el ritme del seu avanç, cap al món real, un símbol d'un món encara il·lusori, però en el qual el perdó s'ha consumat i la percepció s'ha unificat permetent-nos reconèixer la nostra innocència, o la faç de Crist en cada trobada.
Fent així que cada trobada siga Santa. En el món Real la culpa ha deixat d'existir i s'aconsegueix una condició tan semblant al cel, que la nostra innocència i el nostre desig unificat faran que Déu done l'últim pas.
Recomanacions
La lectura d'Un Curs de Miracles pot produir un terratrèmol espiritual en nosaltres i alçar grans resistències de l'ego, que s'agafarà a qualsevol excusa per a no seguir-ho. Per açò, potser el millor, per començar siga llegir, a alguns dels seus més lúcids intèrprets, perquè ens preparen el terreny i faciliten la seua comprensió. Per exemple (els enllaços us duràn a la Llibreria Les Paraules on podeu veure la sinopsis i, si voleu, comprar-los):
Aquests llibres us facilitaran l'accés progressiu a les idees del Curs, les quals al principi poden semblar sinó una miqueta àrides. D'aquesta manera, el vostre ego no us boicotejarà tan fàcilment la seua lectura ni tampoc la comprensió del mateix. Les idees en ells reflectides, sens dubte, obriran de nou vostra mirada a l'Esperit i probablement commocionaran els vostres fonaments per a bé. Al final, reconeixerem amb el Curs que Tots Som Un, i que encara formem part de Déu, malgrat l'oposició del nostre ego a acceptar aquesta idea.
Com aconseguir-lo?
Seguint el següent enllaç el podeu veure a la Llibreria Les Paraules i si l'estimeu, també, comprar-lo:
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.
ACEPTAR
