La definició de la realitat suposa un problema filosòfic. Determinar què és real i què no ho és ha estat motiu d’anàlisi i debat durant tota la història de la humanitat. No es pot dir que la realitat està formada només per coses materials, ja que les emocions i els sentiments també són “reals”. De la mateixa manera, la fantasia podria considerar-se com a part de la realitat en tant hi ha persones que la desenvolupen.
En el llenguatge quotidià, sol entendre’s la realitat com el conjunt de factors i situacions que una persona viu diàriament. En aquest sentit, la realitat d’una persona contempla haver nascut en un país X, tenir una família I, treballar en una empresa M, etc. A nivell social, se suposa que els mitjans de comunicació informen què passa en la realitat, encara que la visió que presenten sempre està influenciada per diversos interessos i per la subjectivitat.
D’acord amb el Advaita, només la part més íntima de mi és conscient. Cap altra part de mi pot sentir o veure o saber gens. El nom en sànscrit d’aquesta consciència és atman. És la part de mi que és real, i es correspon amb l’ànima en la filosofia occidental.
Ara ací és on es posa interessant la cosa. D’acord amb el Advaita, el meu atman (i el seu i el de tothom) és el mateix que la realitat absoluta subjacent de tot l’univers, anomenada Brahman. Brahman es correspon amb la idea occidental de Déu, excepte que no és una persona superpoderosa. N’és impersonal; n’és la font de tot; n’és el que l’univers és en realitat.
En poques paraules, el seu esser interior —el vertader “jo”— és Déu.
Aquesta idea, que és la idea fonamental dels Upanishads en els quals el Advaita es basa, es pot expressar en la forma d’una equació:
Atman = Brahman
O, en termes occidentals:
Ànima = Déu.
El que distingeix a l’Advaita d’altres interpretacions dels Upanishads és el següent: l’Advaita afirma que, atès que només hi ha un Brahman, només hi ha un Atman. Només hi ha un “jo” i tots ho compartim. Tots som una “cosa” —Brahman.
A més a més, només Brahman és real. Les altres coses en l’univers, com les cadires, el paraigües i els nostres cossos, són Maya. Maya és il·lusori, ja que sembla ser diferent de Brahman, però no ho és. A causa que maya ens enganya d’aquesta manera, i dado que n’és impermanent, l’Advaita diu que maya és irreal.
La forma més important com maya ens enganya és pel que fa a nosaltres mateixos. Creiem que som els nostres cossos, els nostres pensaments, els nostres desitjos, i així successivament. Però totes aquestes coses són maya. Semblen ser “jo”, però açò és una il·lusió. En realitat, la nostra consciència (el “jo” real en nosaltres) és una altra cosa: Brahman.
Aquesta és una idea molt estranya i radical. Significa que jo no sóc jo; jo no sóc en realitat cap tipus de persona. Jo sóc la realitat suprema que subjau en tot l’univers. La persona que sembla estar al seu cap, la persona que creu ser, no és més que una il·lusió psicològica.
La realitat que percebem i observem és una creació de la nostra ment tan solament existeix en ella. Una cadira, per exemple, coneixem la seua forma i color per la percepció que tenim a través de la vista, la seu olor per l’olfacte, la seua temperatura, la seua textura i el seu acabat pel tacte, i així amb cadascun dels sentits. Aquesta informació arriba al cervell a través del sistema nerviós en forma d’impulsos elèctrics que la nostra ment interpreta i crea l’objecte que anomenem cadira. Si la nostra ment deixa de rebre informació de la cadira desapareix del “nostre univers” encara que la cadira seguisca existint en el món de les formes.
Però com som éssers divins no solament interpretem el món sinó que ho projectem i ho vam creem, habitualment de forma inconscient. Tot el que observem del món és una projecció de la nostra ment que el nostre ego utilitza per a reforçar la nostra separació i les nostres pors. Per exemple, si sóc una persona que creu que el món és un lloc perillós i que està ple de lladres la meua ment va a crear situacions que van a reforçar les meues creences: vaig a escoltar històries de robatoris, vaig a veure gent robant, vaig a ser robat… No és que no hi hagen situacions que m’informen que el món és segur, la gent honrada i solidària, etc… És que el meu ego posa el focus mental en tot allò que reforça la meua por i demostra que el que observe és com crec que és. Però com anhele estar segur transforme el meu món en una presó: blinde la porta, pose reixes en finestres i balconades, pose sistemes d’alarma i vigilància, panys antipànic, caixes fortes, cree una habitació “segura”, desconfie de les persones que s’acosten a mi, a tothom els veig com a lladres,… és a dir visc en un món que m’he guanyat a pols.
Però si ens fem conscients dels nostres pensaments i sistemes de creences adquirim un enorme poder que comporta, com no, una gran responsabilitat: crear el nostre propi món. Cal no oblidar-nos mai que açò és un joc i el que cridem realitat és maia, una il·lusió.