El buscador es quién está a la búsqueda de sí mismo. Abandone todas las preguntas excepto una: "¿Quién soy yo?" A fin de cuentas, el único hecho del cual puede usted estar seguro es que usted es. El "yo soy" es cierto. El "yo soy esto" no lo es. Esfuércese por descubrir qué es usted en realidad.
Pero para saber lo que usted es, antes debe investigar y saber lo que no es.
Descubra todo lo que usted no es: el cuerpo. los sentimientos, los pensamientos, el tiempo, el espacio, esto o aquello. Nada, concreto o abstracto que usted pueda percibir, puede ser usted. El propio hecho de percibirlo muestra que usted no es eso que percibe.
Cuanto más claramente vea que en el nivel de la mente usted tan sólo puede ser descrito en términos negativos, antes llegará al final de su búsqueda y antes comprenderá que usted es el ser iluminado.
El llibre "Yo soy Eso" de Sri Nisargadatta Maharaj és una d'aqueixes obres que han marcat la història de la "cerca espiritual". El llibre és, com tots els de Sri Nisargadatta, una recopilació de les converses amb les persones que acudien a ell a la recerca de resposta a les seues inquietuds espirituals. La importància del "Yo soy Eso" resideix en que va ser el pioner de tots, i que gràcies a la seua difusió el nom i els ensenyaments de Maharaj van començar a ser conegudes.
Aquestes converses van ser transcrites i recopilades per Maurice Frydman, un assidu devot polonés que va viure molt temps a Índia i que ja hi havia conegut a Sri Ramana Maharshi i a Krishnamurti. En 1973 Frydman va editar aquest "I Am That" i, com dèiem, Sri Nisargadatta Maharaj va passar a ser conegut, tant en els països de parla anglesa com en la pròpia Índia on, curiosament, era totalment ignorat fins i tot en la pròpia Bombai on residia. Des de llavors van començar a arribar visitants estrangers a les habituals reunions a casa de Sri Nisargadatta dient la mateixa frase: "He llegit el seu "Yo soy Eso" i he sentit l'impuls que hi havia de venir a conèixer-lo".
L'Editorial Sirio, crec que conscient de tot açò, va preparar una edició de luxe reservada per als llibres especials: tapa dura folrat en tela amb sobrecoberta, i les seues més de 700 pàgines ens indiquen que no estem davant una publicació més, se sap que és una d'aqueixes obres excepcionals que van a ser consultades durant tota la vida.
En quant al llibre en si, té una característica única entre les publicacions de Maharaj. Encara que totes elles arrepleguen les converses del Mestre amb els seus visitants, en "Yo soy Eso" Maurice Frydman no transcriu literalment les preguntes i respostes arreplegades en els enregistraments sinó que, àdhuc guardant aqueixa estructura, va fer una adaptació per a presentar un format més literari i didàctic, és clar amb el permís de Maharaj. Aquesta adaptació li lleva la frescor i espontaneïtat dels diàlegs arreplegats en altres llibres però, gràcies a açò es va fer possible que l'ensenyament de Sri Nisargadatta poguera ser més intel·ligible per al lector no iniciat.
Les innombrables preguntes i respostes s'han reunit per temes resultant un total de 101 capítols, sent fàcil d'imaginar que es posen en joc totes els possibles dubtes entorn de la cerca espiritual. El llibre acaba amb un capítol final titulat "El Nisarga yoga" en el qual Frydman fa l'intent quasi impossible de resumir tant la figura com l'ensenyament del Mestre, i el clàssic xicotet glossari de termes.
Recomanar el "Yo soy Eso", és una obvietat. El sincer cercador trobarà en ell resposta a les preguntes que s'haja pogut plantejar i a qüestions que ni tan sols haguera imaginat. Constitueix, a més, una bona preparació per a abordar aqueixos altres llibres que arrepleguen les converses de Sri Nisargadatta en els seus últims anys. I, per descomptat, té aqueix valor intangible de ser, com dèia al principi, una obra llegendària entre la "literatura" espiritual de la humanitat. Què més se li pot demanar a un llibre?
Sri Nisargadatta Maharaj va ser un humil venedor (i fumador) dels tradicionals cigarrets indis (bidis) dels suburbis de Bombai, pare de família com Papaji, que a la seua jubilació també es va centrar en les seues trobades amb cercadors quines preguntes responia.
Així com l'estil de Ramana Maharshi era suau i dolç, el de Nisargadatta era enèrgic i fins a dur. No li agradava parlar sobre la seua vida; “mai vaig nàixer” deia. Va rebre la iniciació del seu "gurú" Sri Siddharameshwar Maharaj. No parlava anglès, s'expressava en "marathi", un dels idiomes de l'Índia, de manera que al seu costat hi havia intèrprets que li transmetien les preguntes dels seus visitants i al seu torn traduïen les seues respostes.
El punt central del seu ensenyament era tindre sempre la consciència fixa en el pensament “Jo sóc” entenent com tal no el “jo” que sorgeix de l'ego, sinó la sensació d'existència transpersonal que subjau a l'egoisme. Des de la seua pròpia experiència de realització, i igual que els altres Mestres advaites, sostenia: “No té sentit l'intent per fer alguna cosa [encaminat a aconseguir el Despertar]. No pots tractar de ser el teu Ser perquè tu ja eres l'Ésser”.
El llibre més difós amb transcripcions de les seues converses es titula precisament “I am That” (Jo sóc Això) i, al costat de diversos més, està disponible en espanyol. Un bon lloc sobre ell (en anglès) és http://www.nisargadatta.net.
Advaita és una paraula composta del sànscrit que significa "no dos". Encara que pot referir-se a qualsevol cosa, és una paraula molt important en la tradició espiritual Védica, perquè indica un fet important sobre la naturalesa de la consciència, el Sí mateix.
El Vedanta Advaita és la variant no dualista del Vedanta, una de les sis corrents principals del pensament tradicional de l'Índia. Les seues bases es troben recollides en antics textos hinduistas (els Upanishads, el Bhagavad Gita...) però va ser Sankara (segle VIII) qui li va donar forma. Es diu d'ella que és la via més directa cap a l'Auto-realització (Il·luminació, Despertar...) ja que se centra en la pregunta primordial: Què o qui sóc jo? Quina és la meua vertadera naturalesa?, evitant estèrils divagacions metafísiques. Ací solament està l'individu cercant dins de si mateix la seua pròpia Essència.
Qui som?
El Advaita no és una religió, per la qual cosa no té manaments, ni sacerdots, ni temples, ni creences (encara que existeix una ordre de suamis seguidors de Sankara en la línia hindú tradicional). Negant l'existència real de qualsevol cosa diferent del Ser (l'Absolut inefable, el sense-atributs), el seu punt central es resumeix en la frase sànscrita "Tat tvam asi" (Tu eres Allò), afirmant que l'essència de l'home i de l'univers no és una altra que l'Ésser. Tot el contingut del món fenomènic, des de les galàxies a la ment humana, no és més que un miratge ontològic (no són permanents, van tenir un començament i per tant tindran un final), per la qual cosa no se li pot atribuir la qualitat de ''ser'': la seua existència és solament aparent. Ramana Maharshi utilitzava per a il·lustrar aqueixa idea un símil molt gràfic. El que cridem "realitat" és anàleg a una projecció de cinema. La pantalla és l'Ésser i la pel·lícula el món fenomènic. Mentre dura la projecció, la pantalla no es veu, però ella és el suport sobre el qual apareixen les imatges i sense ella no seria possible veure gens. De la mateixa manera, gens del que succeeix en la pel·lícula afecta al suport; les escenes amb aigua no poden banyar-la i les flames no poden cremar-la... Tal és la relació de l'Ésser i el no-ser.
Així les coses no és d'estranyar que els Mestres advaites no hi hagen prestat atenció a la dualitat Ben/Mal tan important en altres sistemes "soteriológicos"(ho sent, no hi he trobat cap paraula equivalent a la nostra llengua), ni hagen predicat un tipus especial de moral, estant les seues orientacions bàsicament encaminades a ajudar-nos a descobrir el nostre Centre.
Davant la dificultat que se m'ha presentat cada vegada que ha sorgit el tema de la No Dualitat no és entès per la majoria dels meus amics i gent que em pregunta, he estat pensant sobre com es pot plantejar al complet neòfit què assenyala aquest concepte. De manera que a tu, que mai has escoltat sobre els conceptes “no dualitat” o “no dual”, t'explique a què apunten.
Primer, què és la dualitat?
Quan veiem les coses, quan considerem alguna cosa, li donem característiques, com per exemple, una botella. I diem: aquesta botella és transparent. Una botella és una botella, no obstant açò, en posar-li l'adjectiu “transparent” implica que hi ha altres botelles opaques, de colors, de plàstic. Açò és dualitat, una botella i una altra botella. Una botella i moltes altres botelles, una contra les altres, per contrast es diferencien.
Un altre exemple. Una persona és dona, implica que no és un home. Algú és alt, implica que no és baix. Negre – blanc, fosc – clar, bé – dolent. Són parells d'oposats. Extrems, característiques, o també anomenats atributs, o siga, la qual cosa li atribueixes a alguna cosa. Són dualitat, dues característiques diferents, contrastades i oposades.
La dualitat permet diferenciar coses, persones, emocions, idees i formes. La dualitat és un efecte de la ment, ja que la ment és la funció que atribueix adjectius, característiques, a causa de la seua capacitat de classificar segons les formes i qualitats que apreciem per mitjà dels sentits. Atribueix, atorga, dóna. Per açò se'ls diu “atributs”, es refereix a l'atribuït, al donat. El que li agreguem a alguna cosa per a referir-nos a açò és un atribut.
La vida la veiem en forma dual, la nostra existència contrastada amb l'existència dels altres i del món on estem. Jo, tu, ell, els altres i aquest món versus el món de més enllà, i aquest univers versus els universos de més enllà. També veiem en forma dual nostres experiències, perquè les classifiquem bàsicament en dues polaritats, dos extrems. O m'agrada o no m'agrada. O és plaent o és dolorós, o és alegre o és trist. Accepte o no accepte, cree o no cree. Així, et mous per la vida acceptant i rebutjant, cercant unes coses i descartant unes altres.
Una altra manera de la dualitat és el temps. Passat i futur són dues polaritats que estimem mentalment. El que recordem és passat i el que imaginem és futur. De nou, dualitat és un efecte de la ment, és a dir, de la memòria i la imaginació.
Aquesta característica de poder memoritzar una vivència que ha estat arreplegada com a agradable o desagradable, és el que converteix a la vivència en experiència. I és sobre la base de la comparació d'experiències que solem moure'ns dual-ment, o el que és el mateix, mentalment, en la vida, en aquest doll constant de vivències que cridem vida. Volem repetir les experiències que cataloguem com a agradables i rebutgem les que no ens van agradar. Açò és moure's en la dualitat a través del filtre de la ment. Aquesta situació ens fa estar predeterminats, prejutjats, sobre l'esdevenir, i és el que sol impedir l'apreciació – ull: la captació o apreciació – de la vivència, que sempre és immediata. La vivència és una pura sensibilitat, que pot ser filtrada molt ràpidament per les nostres prèvies conjectures o pot ser simplement com és, immediata, íntima, pròpia, però no pròpia de l'ego, sinó pròpia de l'Ésser.
Bàsicament, universalment, al que tots aspirem realment és a la felicitat. Açò succeeix perquè creiem que manquem d'ella, creença que succeeix a l'instant de l'aparició del subjecte, del jo separat. La felicitat sembla absent i és perquè la suposem sota la forma de plaure o satisfacció que serà experimentat per l'entitat viva, per la meua forma, pel meu ego, de manera que la cerca per a trobar-la, el recorregut de la vida pel laberint de la identitat que cerca completar-se, comença des del moment que adoptem una personalitat, i projectem el com volem ser o el com deu ser la vida que cal viure. Així, anem després de, ja siga content pel mèrit i l'èxit, plaure per la satisfacció dels sentits, tranquil·litat per l'absència de manques materials o psicológicas, content per l'assoliment d'una amistat, o d'una bona relació, o per ser estimada i benvolguda. Són aquestes coses les que cerque en estar oblidada del real, que és felicitat ja, el real que és ser felicitat com el meu propi ser essencial. I el meu desig llavors és: Que no em falte res! Salut, diners i amor, i així brindem. Tots volem salut per al cos, diners per a obtenir el que desitgem materialment i amor sota l'aspecte de ser volguts. Sobre la base de tot açò establim la nostra autoestima i supeditem el content de la vida que vivim, de les experiències que tenim. Ens movem donant molta importància al cos, la ment i les emocions, permetent que aquests ens definisquen, ens classifiquen, i per açò succeeix el sofriment. Per què? Perquè les coses no succeeixen sempre com volem. Llavors rebutgem les situacions que no ens satisfan o agraden. I clar, si cerquem la felicitat en les coses i en les situacions, quan aquestes no omplen els nostres requisits previs, ens frustrem i patim.
La vida es mou com un riu entre dues ribes, una és el plaer i una altra és el dolor. Tots els organismes vius s'inclinen cap al plaer i s'allunyen del dolor. És un mecanisme de supervivència bàsic. En el seu inici és açò, solament supervivència. Després, amb els nostres desitjos, ho fem més complex, no bastant sobreviure, sinó satisfer tots els requisits que ens plantegen els nostres desitjos. En el que és natural se sobre-imposa la ment, el desig basat en els judicis o prejudicis. Les idees que tenim de com volem les nostres vivències estableixen criteris de cap a on dirigir-nos, cap a on dirigir el fer, l'acció. I açò és la dualitat, jo determinant el que vull i rebutjant el que no vull.
Abans de ser interpretada, la vida és no dual. La vida és plena en si mateixa. Amb l'aparició de l'ego, identitat o jo separat, vénen afegides les idees, els desitjos d'arribar a ser, els desitjos d'assoliment i de satisfacció d'aquests desitjos. En una projecció cap a fora del mi mateix, establisc idealment el moviment del fer. Assumint una manca, em dirigisc a cercar com satisfer-la. Açò és bàsicament com funciona el mecanisme de la dualitat.
La Natura no és dual
Ara, què és la no dualitat?
Eres tu. Tu eres la no dualitat, l'única cosa no dual. Tu i ningú més, tu sense atributs, el teu ser íntim, profund, la teua real essència, que no és dos, ni hi ha dos, perquè quan et diferencies dels altres, ja t'has identificat amb la forma. L'essència és sense forma i sense nom, el teu fons essencial. L'essència, el Si mateix, és no dual. Açò necessita més explicació, així que seguim.
En el fet que una planta gire les seues fulles cap a la llum del sol i es retire de la foscor, no hi ha dualitat, solament hi ha moviment. Un moviment natural, ja que no hi ha idea prèvia que ho determine, sinó que la seua determinació ve donada per lleis naturals, pels gens i l'ADN de la planta.
A retirar la mà de la calor del foc no hi ha dualitat, sinó el mateix moviment de supervivència, de protecció de l'organisme. En una abraçada amorosa no hi ha dualitat. En un somriure desinteressat no hi ha dualitat. En la respiració no hi ha dualitat. A veure no hi ha dualitat. A adonar-se sense jutjar no hi ha dualitat. La naturalesa és no dual, l'univers és no dual, Ser és no dual. Ser, univers i naturalesa són bàsicament el mateix. Consciència com a contingut i continent, consciència del Si mateix.
Quan assenyalem la “no dualitat“; estem assenyalant la realitat sense judicis, sense ment, sense diferències egoistes, és a dir, sense jo i tu com a diferents, sinó com una mateixa essència que s'adona de ser. I també s'adona de les diferències que estableix la funció mental, diferències que serveixen per a definir i contrastar els objectes i les experiències.
Quan ens adonem de ser sense jutjar el que som, és a dir, quan hi ha observació sense judicis, es mostra un adonar-se que les vivències ocorren com ocorren, plenes de sensibilitat però sense afectar la nostra essència. En saber-me en aquesta no afectació, no freturosa de la plenitud de ser, ja no projecte amb els desitjos la necessitat de moure'm cap a l'abast de la felicitat, perquè es reconeix que aqueixa felicitat ja és… com el Si mateix. No dual sense atributs. I a la sobtada comprensió d'açò, tal com sempre va ser, és i serà, ho cridem Resplendor No dual.
Independentment d'aquesta comprensió, o fins i tot de residir en ella o com ella, la vida succeeix dins del temps i de l'espai, gràcies a la màgica il·lusió que ens produeix aquesta sensació de ser ací i ara, i fins i tot la idea de ser jo, amb molts atributs, moltes variacions i moltíssimes experiències que formen les meues variades històries personals. Així, no és cosa d'eliminar a la persona, sinó de comprendre-la i estimar-la com a reflex del Si mateix. Comprendre a tots com a emanacions del Si mateix, i estimar a tot com el Si mateix, el qual, pel fet de ser testimoni silenciós i no afectat, no significa que siga insensibilitat ni rebuig. És… i és tot.
Uso de cookies
Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.
ACEPTAR