El què mai canvia

per Annette Nibley

---

Advaita

Les idees i ensenyaments referits ací deriven d’una tradició espiritual denominada Advaita. La bellesa de l’Advaita (a-duaita, literalment “no dos”) i el que ho fa virtualment diferent de qualsevol altra filosofia en el seu gènere, és que no sustenta la idea que la persona “no il·luminada” ha de fer alguna cosa ara per a quedar “il·luminada” en el “futur”. L’Advaita descarta qualsevol idea d’algun temps “futur” en el qual un aspirant transcendirà, eventualment, la il·lusió de l’ego i podrà declarar-se a si mateix oficialment “il·luminat”.

En principi, això podria prendre’s com “una mala notícia”, perquè no és potser el que hem estat intentant? Potser no aspirem a alliberar-nos de la il·lusió del “jo”, de manera que puguem “despertar”?… Sí, a això és al que aspirem, però desafortunadament no és possible. És ací on apareix “la bona notícia” de l’Advaita. L’Advaita resol el dilema de la impossibilitat d’arribar a la “il·luminació” de la manera en què estàvem intentant (i fracassant) i assenyala les falses suposicions que eren la causa que, durant tot aquest temps, miràrem cap al lloc equivocat. Tornarem a això més endavant.

Una altra cosa única respecte a l’Advaita és que és experimental. No et demana que aprengues ni recordes res: en lloc d’això et demana que rebutges tot el que havies aprés i mires simplement per tu mateix. No és la lectura ni l’estudi sinó l’experimentar per tu mateix el que et permetrà apartar el vel de la ignorància, de manera tal que la veritat siga vista.

L’Advaita tampoc et demana que practiques res ni que “millors” d’alguna manera. No és un gradual aproximar-se cap a algun objectiu. Tu ja ho has intentat, i pot ser que et sentes “més a prop” que cinc o deu anys arrere, però “més a prop” no significa la consecució de l’objectiu. En l’Advaita no hi ha cap objectiu, ni lloc on anar, ni ningú que puga aconseguir-ho.

A través de la popularització de l’Advaita a Occident, a través de mestres com Sailor Bob Adamson, Jean Klein i altres ―tots ells estudiants dels grans mestres de la tradició Advaita a l’Índia durant les dècades 60 i 70 de l’últim segle―, estem assistint literalment a una explosió de la comprensió entre els nostres parells que mai haguérem pogut imaginar possible. Permeten-me afirmar emfàticament que l’Advaita funciona, i pel que sembla és un assumpte contagiós. Ho estic veient per mi mateixa: està ocorrent pertot arreu. I aquells per als qui ha funcionat estan ara compartint el que veuen, i la cosa continua.

Tu ja no hi has d’anar a l’Índia, ni has de renunciar ni asseure’t als peus d’algun guru, i el més important, tampoc has d’esperar fins a la “següent vida”. Això és teu ara mateix. Està ocorrent al teu voltant.

Referint-me a l’alliberament de la il·lusió de l’ego, havia afirmat anteriorment que “no pot fer-se”. Aquesta declaració podria haver sonat a “toc de difunts” en el que concerneix l’esperança del coneixement de la veritat, però realment és alliberament. Vegem com funciona.

En primer terme: Per què no pot fer-se? Per què una persona no pot alliberar-se de la dolorosa il·lusió de ser incompleta? I, per què això és bo?

No pot fer-se perquè no hi ha cap “persona”. El “jo” que desitja transcendir la il·lusió de l’ego no existeix. Això és el que els mestres Advaita, tant antics com contemporanis, ens assenyalen de moltes maneres diferents, mostrant-nos les diferents facetes de l’assumpte, de manera tal que la veritat puga ser vista.

Cap altra indagació espiritual o religiosa ―llevat que jo sàpia― gira literalment la mirada 180 graus cap a aquell que indaga o que cerca, cap al “cercador”. Qui és aquest indagador? Quina és la naturalesa d’aquesta cosa que anomene “jo mateix”? És aquest “jo” real? Aquesta indagació és la base perquè tota l’estructura del “jo”, del “cercador” i del mestre “il·luminat” s’ensorre. I això és il·luminació! Però és molt fàcil emprar dècades senceres seguint meticulosament un ensenyament, tan sols per a adonar-se que la pregunta “qui està preguntat?” mai s’havia formulat.

Així que mira per tu mateix. Qui està preguntant? Quina és la naturalesa d’aquesta entitat que pregunta? La bellesa d’això és que no pren massa temps indagar per tu mateix per a descobrir que el “jo” ―que havíem assumit com a real― està parat sobre un terreny molt movedís… Deixaré aquesta discussió per a una altra ocasió, però abunden directives per a conduir aquesta indagació (tot i que podria ser del tot acte-dirigida). Tot el que necessites realment és preguntar: Què és aquesta cosa que anomene “jo”?… i després esperar una resposta.

I llavors, després d’un breu període d’indagació sobre la naturalesa d’aquest “jo” (o sobre allò de què està “fet”), la pregunta pot respondre’s per complet. L’entitat controladora, separada, anomenada “jo”, no resisteix l’escrutini… Intenta convéncer-te a tu mateix que existeix una entitat controladora, separada, anomenada “jo”… i veu fins a on pots arribar! Tu no eres ni mai has sigut aquest cos ni aquesta personalitat. Mira-ho per tu mateix. Ningú pot proporcionar-te aquesta informació. És una cosa que has de descobrir per tu mateix. I una vegada que un miratge és vist com a tal, mai més podrà confondre’s amb aigua novament.

Aquesta indagació és la primera part de l’equació: el que tu no eres.

De manera que, si jo no soc aquest cos ni aquesta personalitat que anomene “jo”, llavors què soc jo? Això condueix a la segona part de l’equació, la part “què eres tu?” Després d’haver investigat com se suggereix més amunt, subsisteix encara, en el millor dels casos, una vacil·lant creença en el “jo”. Prompte, no obstant això, el castell de naips s’ensorra i et quedes únicament amb la Realitat del que tu eres, la llum de la consciència, en la qual són vistos el “jo” individual i tots els altres objectes.

Com vam veure en la nostra pròpia experiència en temps present, l’única “cosa” que no canvia mai, això és, aquella “cosa” no afectada per cap pensament, sentiment, experiència o circumstància, és la clara i no-oscil·lant llum de la consciència, en la qual totes les “coses” apareixen. Això és qui tu eres. Cap altra cosa. I encara que és d’allò més obvi, es passa fàcilment per alt, de la mateixa manera que l’espai en una habitació que, de tan conspicu, no és si més no notat. La llum de la consciència que tu eres és el rerefons de totes les coses, sempre-ací, i la raó que tan sovint passe desapercebut, i per tant temps, no és perquè siga complicat ni una cosa “oculta”, sinó perquè és massa simple i evident! Ho donem per fet i ho veiem sense adonar-nos.

Vaig dir anteriorment “en temps present”, i vull assegurar-me que aquest punt quede clar. Res d’això està en el “futur”. Res d’això és gradual o adquirit a través d’anys de pràctica. Això és simplement la realitat del que és present, ara mateix i sempre: tu no eres una altra cosa que aquesta immutable i estable Llum de la consciència que veu totes les coses i no és tocada per cap, i AIXÒ és tot el que sempre has sigut. Aquest sempre-fresc moment d’existència és espontani i naix per primera vegada ara, i torna a nàixer ara, i ara, i ara una altra vegada. Com podries trobar AIXÒ en el “futur”, o conéixer-ho després d’anys d’estudi? És únicament ARA.

Tot el temps has estat lluitant, buscant i enfrontant els “problemes” de la vida. I tot el temps vas ser només AIXÒ, i cap altra cosa. Aquesta Llum, aquest Espai Conscient en el qual totes les coses apareixen, és qui tu eres, sense la fantasia d’un “jo” fictici al qual aferrar-te. Tu pots entendre això ara mateix, sense esperar algun altre moment i menys encara “una altra” existència (i de QUI seria aqueixa “altra” existència?).

I això és allò de què yoguis, sants i savis han estat parlant sempre. No hi ha cap altre “estat” o “experiència” que estiga per damunt o més enllà d’aquest simple reconeixement de la teua vertadera naturalesa. No es requereix res més. Coneixent-te a tu mateix com AIXÒ, res necessites. No hi ha cap problema. Com diu Nisargadatta: “No hi ha error possible mai més”.

Qualsevol “estat” o “experiència” desitjat és per a la persona, i aquesta persona “existeix” tan sols en una espècie de “somni d’ignorància”. Així que qualsevol estat o experiència ―diguem d’èxtasi, o de “il·luminació”― és una ficció, un esdeveniment imaginari per a una persona imaginària en un temps imaginari. Res del que ocorre en aquest somni d’ignorància “toca” el que és Real. I el que tu eres ja és AIXÒ. I quan veus això? Ho veus ara mateix, mitjançant el simple reconeixement de la llum de la teua pròpia consciència present, observable ara mateix.

Aquest espai clar, conscient i que il·lumina res té a veure amb qualsevol pensament o sentiment que pugues albergar sobre ell: és simplement la “cosa” que més ressalta en la teua atenció, i no és modificada per cap sentiment o pensament entorn d’ella. Aquest és l’espill que reflecteix al món, no modificat per allò reflectit. I AIXÒ és el que tu eres… Pren-te el teu temps, dona’t una oportunitat de conéixer aquesta Llum i descobrir la seua naturalesa. Això no pot fer-se amb la ment. La ment queda arrere, i la Llum S’Il·lumina a Si Mateixa: AIXÒ és “Il·luminació”. I no hi ha cap “algú” que quede “il·luminat”!

Quan deixes de costat aquest “jo” personal i separat, i veus que tot el que he estat assenyalant sempre és aquesta llum de la clara consciència present, totes les religions, de sobte, comencen a cobrar sentit. Fins i tot la ciència i la moderna física comencen a cobrar sentit quan es veuen des d’aquest punt de vista. Però interpretar l’una o l’altra, sense deixar al mateix temps d’assumir que el “jo” és real, et portarà a inconsistències i vertaders atzucacs.

Així que no, mai podràs ser una “persona il·luminada”. Perquè la veritat (de la il·luminació) que es veu, és aquesta: allò que està realitzant el veure no és una persona: és la consciència. No és una consciència personal, no és “la teua” consciència, sinó la consciència universal, la consciència dins de la qual totes les coses apareixen, la consciència que mai és alterada o ennuvolada per res del que apareix. Aquesta consciència també pot ser anomenada Llum, Realitat, Unitat, Ser, Déu, Brahman, però és igual: és la Realitat-Una, sense-forma, sense-atributs, més enllà del temps i de l’espai, més enllà de tota descripció.

Això no és una cosa mística, ni espiritual. És senzillament Real. Únicament hi ha Una Realitat. Aquesta Llum és qui tu eres, i és ARA . Torna a ella una vegada i una altra, ara i ara i ara una altra vegada, i es convertirà en l'”opció per defecte”. La Llum es viu a Si Mateixa a través de tu, i no hi ha cap altra cosa a part d’aquesta vida espontània, succeint ara i sempre. Il·luminació, eternament present, per a ningú.

Així que això és el que la “persona” desitja però no pot obtindre. La persona no pot ser “il·luminada”. I la persona no pot alliberar-se de la seua pròpia il·lusió, perquè el “jo” sorgeix de la seua pròpia creença en si mateix. El “jo” és il·lusió… Així que descobreix realment qui eres. L’alliberament és ací i ara, però no per a aquesta “persona”. Indaga en aquesta persona i veu a on condueix la teua indagació. Ella condueix al tresor que tots els savis i profetes de tots els temps han volgut que trobares. Has trobat ja el lloc marcat amb una “X”: no vages a cavar ara en algun altre lloc.

Això i allò

És inútil si és un record. Rebutja tot el que alguna vegada vas aprendre, tot el que alguna vegada se’t va dir. Ara mateix, la memòria no és necessària per a simplement ser. Simplement ara, sense cap memòria ni experiència ni preconcepció anterior, això és el que tu eres, això el que pensaves era necessari buscar. Ara mateix, com el teu sentit quotidià normal d’estar viu: sempre fresc, creat de nou a cada moment. Consciència, no dels objectes que existeixen, sinó de l’existència mateixa.

Tan sols consciència que existeixes. Tan sols això. Ordinari, sense requerir de cap memòria, ni mantra, ni recitació, ni pràctica que dur a terme. Res a retindre en la ment, cap cosa que recordar. Ara mateix, no recordes res. Deixa relaxar-se a la memòria. Dona-li un descans. Tan sols això, tan sols ara. Ordinari. Això és el que tu eres.

No hi ha cap persona separada que tinga la seua pròpia realitat separada: hi ha només la realitat-una, la totalitat. Com ho saps? No amb la ment, atés que la ment només apareix en ella. Ho saps perquè és el que salta a primer terme quan la ment està quieta. Tu saps, factualment, que és més “tu” que el que el cos o els pensaments són; aquests últims canvien constantment de forma. És l’única cosa constant que mai has conegut, i és exactament la mateixa cosa que vas conéixer des que eres xiquet o xiqueta. La coneixes com l’espai clar i ordinari constantment present del conéixer, en el qual totes les coses canviants apareixen. Tu no pots escapar d’aqueix espai. Mai canvia i mai mor, i tu apareixes en ell. Tu no eres i mai has sigut una entitat separada i autònoma vivint una existència arrancada o separada d’ell. Com això, res pot anar-te mal mai.

Veus que tot és resolt dins d’aquest conéixer? Veus com la veritat de qui eres resol totes les preguntes? Totes les preguntes s’esvaeixen dins del coneixement que eres aquesta realitat eterna desplegant-se. Ara mateix, alguna pregunta necessita ser resolta? Hi ha algú a qui poguera aplicar-se? O únicament hi ha aquest immutable amor, aquesta pau apareixent com totes-les-coses, ara, ja completa?

Què és el que tot ésser humà anhela? Tots anhelem exactament la mateixa cosa: no sentir-nos aïllats de nosaltres mateixos, dels altres, de la naturalesa, de la vida. Perquè ens sentim “arrancats” hi ha una fam profund de totalitat. I així comença.

Tots els savis, tots els grans llibres, tots els profetes diuen la mateixa cosa: tu ja eres complet. Mai vas abandonar la totalitat, mai vas abandonar la font que et va crear, mai has sigut una altra cosa que la vida mateixa, la font mateixa. Però el pensament, sent el que és, no pot captar aquesta veritat de qui tu eres. I així, tots els pensaments són falsos. No mires a ells per a trobar la teua naturalesa vertadera. Abandona tot intent de trobar una cosa útil en la ment.

Troba el que estàs buscant fora de la ment. Això és “ser-consciencia-serenitat”. És el primer principi, és present i és obvi en tot moment, i és qui tu eres. És tot el que hi ha. No hi ha cap segona cosa.

Tot i que la ment gira en cercles, amb les seues preocupacions, els seus plans, els seus intents de millorar les coses, la seua necessitat de comprendre, el seu desig de deixar de girar en cercles, hi ha alguna cosa que siga necessari en aquest moment? Necessita la ment cessar ara? I per què hauria de cessar? Faria això més sencer o més complet a aquest moment present de realitat pura i prosaica?

Aquesta realitat prosaica, o intel·ligència-consciència-totalitat, no té cap problema amb res del que apareix dins d’ella, ara mateix. No hi ha cap problema. No hi ha res equivocat. Qualsevol cosa, totes les coses són lliures d’aparéixer.

El sentit d’aquest ser qui eres està disponible per a tu, ara mateix: la tranquil·litat, dins de la qual totes les ansietats apareixen, és òbvia i està sempre present; l’amor, dins del qual tot l’antagonisme, la intolerància i l’acte-criticisme ocorren, és obvi i està sempre present: Aqueixes coses ―l’amor, l’acceptació, la tranquil·litat― mai oscil·len, mai desapareixen, mai varien, i mai són enfosquides. Tu pots sentir això: és la teua consciència ordinària. No la teua consciència personal de sentir o pensar, sinó la consciència de l’espai impersonal dins del qual tot pensament, sensació i sentiment ocorren.

Aquest espai conscient no és afectat, en absolut, pels pensaments passatgers que sorgeixen en la ment d’un “objecte” (persona), apareixent dins d’ell. Tots els objectes ―i els pensaments sorgint dins de les ments d’objectes―, simplement passen, com ho fan objectes i aparences. Tots ells apareixen momentàniament en la pantalla que reflecteix perfectament la realitat, i després desapareixen.

Tu eres, únicament, aquest perfecte reflectir. Tu eres únicament aquest amor. No eres ―de cap manera possible― algun objecte apareixent dins d’aquest amor, perquè totes aquestes aparences són merament momentanis parpellejos sobre la pantalla de la realitat, centellejant energia, creant imatges sobre la pantalla, com una pel·lícula… i que després desapareixen. La persona que tu creus ser és merament una aparença momentània sobre la pantalla que reflecteix la realitat. Però aquesta persona-objecte ha pres amb si un sentit de la seua pròpia realitat, i ha consumit molts anys construint aquesta història, agregant sobre ella capa rere capa. Aquesta persona-objecte ha inventat una història que està separada d’aquesta realitat dins de la qual apareix!

Ni tan sols recordes aquestes paraules. No tractes de trobar en el teu cervell alguna breu frase que t’ajude a eixir del teu estat de temor o de confusió en curs. No rebusques en la teua ment, presa del pànic, alguna perfecta sentència que aconseguisca apaivagar-te i portar-te al lloc confortable que desitges. La ment no pot fer això. No pot aconseguir-ho amb cap d’aqueixes frases. Aqueixes frases només poden pertorbar-te. Encara més.

No busques en l’aparença. Ni tan sols busques la resposta a la pregunta “per què no hauria de mirar en l’aparença?”. Gira l’esquena a l’aparença i descobriràs per què. Mira totes les coses com si foren reflexos en un espill, i veu com l’espill mateix no és afectat. L’espill només reflexa; mai pensa. Tu eres l’espill.

Això és tot, o res. Això és totalitat. Potser no estàs cansat ja de totes les paraules, de cada paraula? La totalitat de l’aparença, la totalitat de les paraules, són tan “pesades”… Sempre hi ha alguna cosa a fer; i ja estàs fart que hi haja alguna cosa a fer. No has de creure una sola paraula. No ho necessites. Cada pensament és experimentat com a imperfecció. Qualsevol pensament se sent com si alguna cosa caminara malament. Pensar sempre enfosqueix; mai cura.

El teu estat natural és sense-causa. “Feliç sense cap raó” és el teu estat natural. Si no estàs experimentant aquest “feliç sense cap raó”, llavors hi ha alguna història ressonant al teu cap. Veu després d’aqueixa història. Busca-la. Porta-te-la a part. Què és aqueixa història? És real? A què es refereix? Eventualment, tota història serà revelada com el que és: activitat mental, focs neuronals en el teu cervell referits a un “jo”-centre que no existeix. I qualsevol història arrossega la teua atenció fora de la sempre present felicitat, que és teua al teu solo demanat. Sense la història, la felicitat és. I la felicitat és qui tu eres, en tot moment.

Llavors, això és el que veus quan et tornes i mires on la paraula “jo” està assenyalant. Deixem de mirar els objectes, per a, finalment, veure l’espai brillant i conscient dins del qual els objectes apareixen. I llavors se sap que això és els qui som realment. Aquest espai: no els objectes, no el que observa els objectes, ni tan sols el que observa la brillant espaiositat. No som “l’observador” de res. Som això.

---

Font: Annette Nibley. Web: What Never Changes