Vés al contingut

La Ment i la Realitat

La ment no pot captar el real, perquè la transcendeix per complet. El més que pot fer és elaborar sistemes de creences a partir del que constitueix el seu primer postulat: la idea del propi jo.
Rate this post

Per Enrique Martínez Lozano.

La realitat només és una il·lusió creada en la nostra ment.
La realitat només és una il·lusió creada en la nostra ment. Imatge d'arxiu.

I. El món que prenem per real és una creació de la ment.

La ment no pot captar el real, perquè la transcendeix per complet. El més que pot fer és elaborar sistemes de creences a partir del que constitueix el seu primer postulat: la idea del propi jo.

El resultat és que totes les persones creuen estar en la veritat. I en certa manera és així: cadascuna té la seua. No obstant això, cap “veritat” sustentada per la ment és real. És només una construcció mental, que projecta “fora” el que ella percep. I d'aqueixa manera crea un món d'acord amb les seues pròpies creences, judicis, preferències…, per a acabar concloent que això és veritat. I certament ho és per a qui es troba en aqueix nivell, però no té res a veure amb el real.

De la mateixa manera que l'inconscient crea tot un món oníric que, mentre dormim, prenem com a vertader –l'únic vertader en aqueix moment–, la ment crea el món de vigília que, mentre romanem en el nivell mental, se'ns antulla completament objectiu. No obstant això, tots dos són només aparença. De fet, basta simplement despertar per a percebre la seua inconsistència. Eren “vertaders” en el seu nivell, però no reals, sinó meres construccions mentals.

Deia que aqueixa construcció gira entorn d'un eix central: la creença que som el jo individual que la nostra ment pensa. Això explica que ens prenguem tot personalment, i que visquem preocupats per la sort que puga córrer aqueix jo.

Tan assumida tenim aqueixa creença que vivim en la idea que jo soc el centre de l'univers, la persona més real i important que existeix. Un egocentrisme d'aqueix calibre ens resulta socialment repulsiu i per això no presumim d'ell. Però això no nega que la ment ens configure d'aqueixa manera. Fins i tot qui es rebel·le contra aquesta afirmació convindrà que no ha tingut cap experiència de la qual no hi haja sigut el centre absolut. És així: tota la resta –el que anomenem el “món”, en el sentit més ampli del terme– es troba “fora”; el que vivim nosaltres ve revestit d'una impressió de certesa immediata i irrevocable. Com no hi hauríem de considerar-nos el “subjecte” de tot l'univers?

No obstant això, aqueixa mateixa idea del jo –i la nostra identificació amb ell– és ja una construcció mental, la primera. Perquè el que anomenem “jo” no és sinó un pensament més, creat per la ment –que s'apropia dels seus continguts, identificant-se amb ells– i sostingut per la memòria.

II. El real és el que és

La simple constatació que el jo és només un pensament més, el primer de tots, hauria d'ajudar-nos a afluixar la identificació egoica. Llavors seríem capaços de prendre'ns amb humor, riure'ns de nosaltres mateixos i acceptar amb senzillesa que també el nostre ego, com tots els humans, pot sentir frustració, decepció, fracàs, dolor… i mort. Deixaríem de prendre'ns tot personalment i, en paral·lel, soltaríem la pretensió (inconscient) que ens situava en el melic del cosmos. L'alleujament que això produeix no és menor, ja que aprenem a mirar tot el que ens succeeix com si no ens succeïra a nosaltres.

I en realitat és rigorosament així: perquè no som aqueix jo al qual li ocorren tot tipus de coses. En descobrir el seu caràcter de constructe mental, advertim que el jo és només “una il·lusió òptica de la consciència” (Einstein). És “vertader” per a qui roman en el nivell mental, però no és real.

Desemmascarat el somni del jo, queda al descobert també la irrealitat del nivell aparent (mental). Qui es troba en ell no podrà advertir-ho, de la mateixa manera que qui dorm no arriba a veure la irrealitat del seu somni. Per això, maldarà per allò en què considera que li va la vida. I serà aqueixa mateixa ignorància la que es convertisca en font constant de sofriment i d'alienació, tal com expressava el savi Nisargadatta (1897-1981):

“Compare vosté la consciència i el seu contingut amb un núvol. Vosté està dins del núvol, mentre que jo la mire. Està vosté perdut en ella, quasi incapaç de veure la punta dels seus dits, mentre que jo veig el núvol i molts altres núvols i també el cel blau, el sol, la lluna i les estreles. La realitat és una per a nosaltres dues, però per a vosté és una presó i per a mi una llar”.

Si el món que pensem és només una construcció mental, vertader en aqueixa dimensió, però mancada de realitat, què és llavors el real? La resposta, de tan simple,sembla infantil: El real és el que és. La vida sense més afegits, que es desplega constantment donant lloc a infinites formes. De la mateixa manera que la matèria és, en últim terme energia, i aquesta al seu torn és només informació (consciència), totes les formes que perceben els nostres òrgans neurobiològics i que la nostra ment conceptualitza o modula, no són si no Vida (pura consciència de ser).

A partir d'aquesta comprensió, cau el jo i tots els seus sistemes de creences. Deixes de viure en la ment i de girar eixelebrat entorn dels interessos de l'ego, per a ancorar-te en la consciència de ser. Importa poc com li vaja al teu jo. El que eres –la Vida– es troba sempre fora de perill.

No sols aprens a fluir amb la Vida, rendint-te a la seua Saviesa, sinó que saps que tu eres la Vida mateixa. Tot és com ha de ser –una cosa que en el nivell mental sona escandalós– i tu també.

Ara bé, descobrir que el món mental és irreal, no significa negar-lo ni desinteressar-se. Tals actituds serien igualment “mentals”, nascudes d'un ego més o menys decebut. La saviesa consisteix a reconéixer-se en el pla profund –en la certesa que la nostra identitat és la Vida mateixa– i, des d'ací, viure el desplegament del món aparent, en un sí constant a la Vida, en un “viure vivint” que no necessita aferrar-se a cap sistema de creences, perquè reconeix que la Vida no les necessita.


Font del text: http://www.enriquemartinezlozano.com/

Per conèixer altres textos d'aquest autor faça clic ací.

Publicat el Categories No dualitat, Textos i frases per fer pensar

Quant a Vicent Navalón Pardo

És habitual en els "blogs" ficar dades personals, així que, puntualitzant que aquests són només sol expressió de la realitat "aparent", i que no hi ha separació entre tu i jo, perquè no hi ha ni tu ni jo, només una sola Consciència que llegeix, escriu, i que es manifesta ací i ara a través de aquesta pantalla o d'aquest paper, puc contar que: Professió: En el passat fuster, ebanista, i llibrer. Hui administratiu i informàtic. Objectius en la vida: saber qui sóc i que faig ací. Aficions: els llibres, més llibres i a més a més m'agrada anar en bicicleta, aprendre coses noves, conversar amb gent intel·ligent, passejar per la natura, el silenci, la pau, la tranquil·litat...

1 pensament sobre “La Ment i la Realitat

  1. Josep

    Molt bona web la de /www.nodualidad.info no la coneixia.

    Estic bastant d'acord amb l'article del Enrique. En la vida relativa seria com diu, però en realitat potser seria millor dir que tot és il-lusió i que en realitat som llum/consciència/Déu? Com ho veus?

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies