No veiem el món tal com és, sinó com creiem que hi és. Venim a aquest món nus, com l’ampli espai obert en el qual succeeix el misteri de la vida. Hi ha una frescor en la nostra experiència: tots els sentiments i sensacions, cada moviment d’energia, hi és nou. Sense paraules, conceptes ni records, ens trobem amb aquest territori inexplorat en la seua totalitat. Veiem les coses com són: tot és creat igual en els nostres ulls. La divisió entre bo i roín, correcte i incorrecte, encara no ha començat.
No obstant açò, amb el temps, la lent transparent original de la visió innocent és inevitablement contaminada. Ens assabentem que algunes coses dolen ―ja siga física o emocionalment― i un antic mecanisme de supervivència entra en acció. Decidim que el que dol no és amor i ens allunyem per a trobar en un altre lloc la imatge d’amor que hi hem creat. Ens sentim temorosos, tot sols, vulnerables, incomplets i cerquem la seguretat i la protecció de la totalitat fora de nosaltres mateixos. Oblidem que som aquest amor ―que ja som totalitat― i fabriquem una elaborada teoria del que pensem que som basada en una identitat equivocada. Se’ns oblida que la vida és una expressió d’aquest amor ―que sempre hi és perfectament totalitat tal com hi és― i pintem un quadre de la vida basat en la percepció errònia.
Els nostres gustos i aversions, les nostres esperances i temors, ja siga que creguem que la vida és benèvola o dura, ja siga que creguem en la destinació, el karma, la sort o la màgia… tot açò i més són modelats per la història única de la nostra encarnació en la terra. La nostra història inclou les històries dels nostres pares, les històries dels nostres membres de la família, la història de la nostra educació, la nostra classe, la nostra religió, les alineacions planetàries en el moment en què vam nàixer, i l’època històrica en la qual hem nascut. Totes aquestes històries teixeixen un tapís de creences que distorsiona el món que veiem. I després diem que allò que veiem és la realitat.
La projecció d’aquesta imatge en el món és el somni en el qual viu la major part de la humanitat. Si aquest somni és un malson o un conte de fades és de la nostra pròpia fabricació. La nostra realitat personal és una projecció de la nostra història personal. El malson és el que experimentem quan creiem que algú o alguna cosa és culpable del nostre sofriment. Partint de la ignorància de la nostra vertadera naturalesa, creiem estar separats de tot el que percebem i de l’únic ser que anima la totalitat de l’existència. Fins i tot si la història és un conte de fades amb un final feliç, encara porta al sofriment perquè qualsevol cosa a la qual pot aferrar-se l’ego ―i açò inclou cada forma, cada idea, cada imaginació, i cada esperança― està destinada a morir. I llevat que reconeguem la lluminositat del que roman quan tot mor, encara estem atrapats en el somni.
El despertar d’aquest somni és el reconeixement que nostres creences sobre el món no són la veritat, sino una resposta mental i emocional condicionada basada en el passat i projectada cap al futur: aquest és el començament de la clara-visió. Quan aquest reconeixement es duu a terme en primer lloc, hi ha una tendència a allunyar-se d’aquests pensaments i emocions.
Paradoxalment, és l’enfrontament amb aquests pensaments i emocions el que ofereix la possibilitat real d’alliberament. Aquest enfrontament, quan es duu a terme amb una obertura afable, és una indagació sincera en allò que és/està realment ací. Hi és un espasa làser de la consciència que talla el cordó del sofriment. El dolor ―ja siga físic o emocional― és experimentat com hi és, no com una història de dolor. Sense els pensaments que estan embolicats al voltant de l’experiència de dolor ―pensaments de feblesa, frustració, desesperació o impotència― i sense etiquetar el dolor com a “manejable” o “insuportable” o “destructiu”, la qual cosa cridem dolor pot ser enfrontat totalment sense la càrrega del passat i sense un programa per al futur.
Aquesta obertura a l’experiència del moment present, quan es duu a terme amb el lliurament conscient d’un surfista, ens condueix a la nuesa de la realitat. Hi és una recerca vertical en la naturalesa del pensament i el sentiment que revela la veritat que tots els pensaments, sentiments i sensacions són temporals. Per molt que ho intentem, no podem aferrar-nos a ells, controlar-los o fins i tot detenir-los. Cada dia, cada hora i cada minut està ple de centenars, si no milers de pensaments, sentiments i sensacions. Alguns són positius, uns altres són negatius, alguns són plaents, altres dolorosos, alguns il·luminats i uns altres no il·luminats. Tots estan pujant i baixant, apareixent i desapareixent, sempre canviant.
La invitació a cada moment és descobrir el que encara està ací ―immutable― fins i tot quan el pensar i el sentir canvien. És la invitació per a convertir-se en un explorador, un aventurer, un científic.
Pots veure sense etiquetar la teua experiència segons les teues idees preconcebudes?
Estàs disposat/da a submergir-te en el desconegut, a caure en la verticalitat d’aquest moment i descobrir la vacuïtat en el nucli de tota percepció?
Hi és aquesta vacuïtat un fosc buit de no res … o hi és radiant amb la plenitud de la consciència desperta?