Vés al contingut

L’Etern Ara

L'Etern Ara. Viure el present hauria de ser un objectiu prioritari per a qualsevol persona que aspire a assabentar-se d'una mica del que ocorre en el món ...
5/5 - (1 vote)

Autor: José Miguel Andrade.


Només existeix el moment

Viure el present hauria de ser un objectiu prioritari per a qualsevol persona que aspire a assabentar-se d'una mica del que ocorre en el món màgic i misteriós del que forma part. Sobre l'art de viure el present van aquestes paraules que pretenen inspirar i motivar, i estan dirigides a alliberar d'idees prefixades i cap a l'acte de ser i estar.

En les societats modernes, sobretot a Occident, tenim el vici d'accelerar tot quant ocorre en les nostres vides, imposant una rígida estructura per a les nostres activitats diàries. Ens posem objectius, programem, planifiquem, ens precipitem amb una velocitat ansiosa que curiosament ens fa anar més lents. Fins i tot accelerem l'oci. Tot és per a ahir, com a insaciables depredadors del temps, que mai troben el moment de simplement viure el present.

Una vella dita diu: “vesteix-me a poc a poc que tinc pressa”, un missatge senzill, però difícil de complir perquè no sabem parar el temps desbocat. Quan elevem el ritme natural que tenen totes les coses, produïm desequilibri i llavors resulta impossible viure aquest instant sense alterar-lo amb alguna projecció de futur o de passat, amb desitjos i expectatives, amb emocions i pensaments d'allò que no ocorre ara. Quan el temps s'accelera s'esfuma el present, perdem la consciència de l'etern ara i la vida se'ns va de les mans intentant atrapar-la. Aquest minut que està succeint ara, no va a tornar, o el vius o el perds.

Solament es viu de debò si vius en la realitat, i la realitat solament es pot experimentar si vius el present. Podria establir-se un indicador de l'índex de realitat de la vida de cada persona en funció del grau de vida amb què viu el moment present.

L'hem llegit o escoltat moltes vegades: “només existeix el moment”, però és un concepte tan pur i tan simple que es dilueix tan aviat com intentem comprendre-lo. Només existeix aquest instant. Açò és tot el que existeix, i no es pot captar simplement a través del pensament o de l'activitat del cervell, cal experimentar-ho. Es tracta d'anar més enllà de pensar en l'ací i ara, i ser “ací i ara”. Solament cal deixar que ocórrega, com fem en respirar, quan no interferim amb la respiració, i deixem que l'aire ens respire.

Parant el rellotge
Parant el rellotge

L’escenari

El destí ens ofereix contínuament un escenari, ens munta una situació, i a cadascun de nosaltres ens correspon participar en la seua magistral obra amb el major encert possible. L'escena que se'ns ofereix es presenta sense ambigüitats, amb totes les seues dificultats i obligacions, amb tots els seus matisos, i ens situa en el lloc correcte i el moment apropiat i exacte en el qual ens correspon estar. Amb que base jutgem aqueix destí com a inadequat?. Si aquest és l'ací i ara, és aquest i no un altre, Per què rebel·lar-se contra l'evidència?. No hi ha fet, circumstància o situació que ens impedisca ser i estar i afrontar la nostra destinació des de les nostres possibilitats espirituals més elevades.

El passat i el futur és una trama que domina la vida de moltes persones, i no els deixa molt espai ni energia per a enfocar la seua consciència ací i ara.

Els xiquets es caracteritzen per no tenir cap sentit del temps. No estan condicionats pel temps, en bona part perquè no han desenvolupat al complet la seua capacitat cerebral. El temps és un producte de la consciència cerebral i només existeix en el cervell. En realitat el temps és un estat mental.

La identificació

Si t'identifiques amb el passat, amb la teua trajectòria personal, no et pots estar identificant amb l'ara. No pots fer les dues coses al mateix temps. Existeix només l'ara, el passat és solament un magatzem de memòria, i si creus ser la teua memòria, l'experiència de l'ara es talla. Si et projectes cap al futur, tractant d'anticipar el que pot ocórrer, tement, desitjant o esperant alguna cosa que solament és una imatge mental, la màgia de la vida es bloqueja i s'estanca. L'instant present es desvirtua i es desvitalitza quan tendeix a projectar-se cap al passat o el futur impedint-se realitzar com a present, i es tenyeix de passat o de futur, en definitiva de irrealitat. Amb el que t'identifiques marca els límits on es desembolicarà la teua experiència. El passat ja no existeix i el futur no està ací encara. El futur no existeix, no ha existit mai, ni mai existirà. El passat és un magatzem de memòria que es tergiversa i modifica cada vegada que es recorda, per la qual cosa fins i tot la seua fiabilitat és relativa.

El cel o l'infern solament tenen cabuda quan s'interpreta la realitat cap a un o l'altre costat, són una creació personal aliena al present pur. Pugem al cel quan ens enamorem, quan un devessall d'emocions positives inunda la nostra vida. Baixem a l'infern quan ens deixem atrapar per l'odi, l'enveja, la violència, el desig descontrolat pel material. El cel o l'infern són simplement una tergiversació emocional de la realitat.

El passat és una interpretació. El futur és una il·lusió. Molta gent veu el temps com un procés lineal, una sèrie de successos i situacions que segueixen un curs successiu. El món no passa a través del temps com si fóra una línia recta que vaja del passat al futur. El temps no és un procés, és un estat mental que necessita del cervell per a manifestar-se. El temps progressa a través de nosaltres, en nosaltres, en espirals infinites. L'eternitat no significa el temps infinit sinó simplement l'absència del temps. Per a aconseguir aqueix estat de consciència, lliure de la pressió del temps, s'ha d'ignorar el passat i el futur, enfocar l'atenció en l'esperit i romandre en el moment present.

En l'experiència de viure el present no hi ha cabuda per a l'ansietat, la por o la preocupació, perquè aqueixos són elements incompatibles amb un estat de present. Viure el present és una conseqüència, un efecte i no una causa, de viure amb valor, de no tenir por, d'acceptar el que ocorre amb amor, no amb l'amor a la personalitat, sinó amb el vertader amor: l'amor de l'ànima.

L’etern ara i la ciència

La ciència actual ja es troba treballant sobre la base que el temps és dual. Encara que el temps té aparença de continuïtat, en realitat està format per elements discrets. De la mateixa manera que una línia recta ens dóna la il·lusió de continuïtat, però no deixa de ser una suma de punts discrets, en general percebem un espai i un temps continus, encara que en realitat estan formats per una sèrie de components que aspiren a unir-se. Al costat d'aqueix temps que percebem hi ha un altre temps que és imperceptible per a nosaltres. Tal com demostren els diagnòstics per imatges, en el nostre cervell s'imprimeixen solament imatges intermitents. Entre dos instants perceptibles sempre hi ha un instant imperceptible. Tenim dos temps diferents al mateix temps: un segon en un temps conscient i molts altres segons en un altre temps imperceptible. Disposem d'un temps del que som conscients i un altre imperceptible, del que no som conscients, però en el qual podem fer coses l'experiència de les quals passem després al temps conscient. Hi ha un temps conegut i un altre temps no conegut que no obstant açò utilitzem de continu. El desdoblament del temps és de fet el desdoblament de la percepció del temps.

Sabem que, si tenim dues partícules desdoblegades, ambdues tenen la mateixa informació al mateix temps, perquè els intercanvis d'energia d'informació utilitzen velocitats superiors a la velocitat de la llum. Existeix una altra propietat coneguda en física: la dualitat de la matèria; és a dir, una partícula és alhora corpuscular (cos) i ondulatòria (energia). Som alhora cos i energia, capaços d'anar a cercar informacions a velocitats ondulatòries. Els físics quàntics últimament asseguren que no existeix una realitat objectiva, sinó que l'única realitat que existeix per a nosaltres és aquella que percebem, atès que l'ésser humà, actuant com a "observador" de la realitat, l'altera i condiciona. D'entre totes les realitats possibles per a la meua vida, entre punts futurs potencials, la física quàntica afirma que la meua percepció limita i atrapa una concreta, i ella es transforma en la meua realitat present.

El fenomen del desdoblament del temps ens dóna com a resultat que es viu alhora en el temps real i en el quàntic, un temps imperceptible amb diversos estats potencials. En un instant, es pot indagar en aqueixos potencials, si s'arriba a aprendre a ser conscient d'aquesta nova realitat imperceptible, a reconèixer-la i controlar-la. No es tracta d'un doble que viatja en aqueix temps quàntic, és ell mateix en un altre temps, que es desdoblega com les partícules, tal com s'ha demostrat recentment per a les partícules subatòmiques (les components de l'àtom), que poden desdoblegar-se i estar en dos o més llocs alhora. Sabem també que no són sòlides, i que tenen una naturalesa dual, doncs es comporten segons els casos com una ona o un corpuscle dens, i tot açò segons la forma en què les contemple un observador extern. La física quàntica ha comprovat que les partícules subatòmiques o els fotons (partícules de llum), poden comunicar-se d'una manera instantània a qualsevol distància, més enllà de la velocitat de la llum. Els electrons que orbiten al voltant d'un nucli atòmic no es desplacen per l'espai d'una manera similar al moviment dels objectes, sinó que es mouen d'un lloc a un altre d'una manera instantània i impredictible, el qual no podem determinar. Aquest és el fenomen denominat com a salt quàntic; les partícules es troben connectades entre si en un nivell que va més enllà de l'espai i del temps que coneixem. Es tracta de l'entrellaçament quàntic o la connexió instantània entre dues partícules (o sistemes quàntics) que permet que el mesurament d'una partícula determine l'estat d'una altra no obstant açò la distància a la qual estiguen. Així, una partícula en la Terra pot afectar en aquest mateix moment a una altra partícula que es troba en un altre sistema solar, com si foren una mateixa unitat. Açò és alguna cosa totalment estranya per a la física clàssica, no obstant açò, recentment els físics han descobert que l'entrellaçament quàntic no solament és real sinó que podria ser responsable de la geometria del temps-espai. Ja Einstein es va desmarcar de la física del seu temps i va tenir la visió de concebre el temps-espai com un continuum essencialment geomètric.

Una de les grans innovacions d'Einstein va ser la seua conclusió que la gravetat és una propietat de la geometria del temps-espai. En la teoria d'Einstein, la interacció entre la matèria i l'energia i el temps-espai forma una distorsió de la geometria fonamental del temps-espai, açò és la famosa curvatura que tanta especulació ha generat sobre possibles viatges d'un extrem a un altre de l'univers. És a aquesta distorsió al que ens referim quan parlem de la gravetat, una propietat emergent i relativa. És a dir, la gravetat és geometria, sent aquesta última el constituent fonamental de la cosmologia d'Einstein.

L'espai-temps és el model matemàtic que combina l'espai i el temps en un únic continu com dos conceptes inseparablement relacionats. En aquest continu espai-temporal es desenvolupen tots els esdeveniments físics de l'Univers, d'acord amb la teoria de la relativitat i altres teories físiques.

D'acord a les teories de la relativitat d'Einstein, el temps no pot estar separat de les tres dimensions espacials, sinó que igual que elles, aquest depèn de l'estat de moviment de l'observador. En essència, dos observadors mesuraran temps diferents per a l'interval entre dos successos, la diferència entre els temps mesurats depèn de la velocitat relativa entre els observadors. Si a més existeix un camp gravitatori també dependrà la diferència d'intensitats d'aquest camp gravitatori per als dos observadors.

Einstein va plantejar i va demostrar que la llum és matèria i la matèria és llum i que el temps és relatiu a l'observador. Va plantejar i va demostrar a més que la llum no viatja en línia recta, com així tampoc el temps és lineal. Són relatius, relatius al que observa. L'expressió espai-temps arreplega llavors la noció que l'espai i el temps ja no poden ser considerades entitats independents o absolutes. La massa li diu a l'espai-temps com corbar-se i aquest li dicta a la massa com moure's. És el contingut material qui crea l'espai i el temps.

La gran aportació d'Einstein va ser demostrar que l'espai i el temps eren una unitat fluïda, un continuum, que tenien una profunda relació. La física actual sembla arribar a un nivell encara més avançat en aqueixa relativitat temps-espacial, mostrant que l'entrellaçament és un concepte encara més profund i essencial que el temps i l'espai mateix. Sabem que dues partícules estan entrellaçades quan, en realitzar el mesurament d'una partícula, l'altra partícula instantàniament serà localitzada on els principis de la conservació d'energia, momentum, moviment angular i spin determinen que estiga. Abans d'açò no podem determinar la seua localització (és no local), i és només després del mesurament que podem dir que les partícules estan separades. És per açò que quan es parla de no localitat s'assumeix també una inseparabilitat. Abans del mesurament no hi ha parell de partícules; només existeix un àtom gegantesc. Aquest àtom permea tot l'espai. Açò sembla dir-nos que l'univers en el seu estat de incommensurabilitat és un sol àtom. És en l'acte de mesurament en el qual se separa i es revela com una multiplicitat subjecta al temps i a l'espai.

L'entrellaçament quàntic sembla obligar al fet que l'univers transcendisca el món local, els objectes no són en realitat separables i les diferents regions de l'espai no són independents. L'entrellaçament quàntic, si tal cosa és concebible per al cervell, va més enllà del temps-espai. Així la física es troba amb la filosofia, l'entrellaçament quàntic, en el seu aspecte més bàsic, impregna tot l'espai, de tal forma que aquest pot concebre's com un teixit quàntic de partícules entrellaçades (una vegada que una partícula entra en contacte amb una altra formen un sistema i romanen entrellaçades teòricament per sempre) i de regions espacials que no poden considerar-se independentment, llavors podem dir que totes les coses estan intrínsecament connectades i que depenen unes d'unes altres. Açò és quasi exactament el que diu des de fa més de dos mil anys el budisme mahayana. De la mateixa forma en què per a la física moderna l'entrellaçament quàntic és equivalent al temps-espai, per a la filosofia budista, la interdependència de tots els fenòmens i totes les coses és equivalent al buit. Les coses estan buides, perquè manquen d'una existència inherent i independent, no tenen una naturalesa pròpia, individual o separada, estan embegudes en el teixit mateix de l'univers, de la mateixa forma que una ona no té una existència independent de l'oceà. Així l'espai-temps és en el nivell més bàsic que podem conèixer una sèrie de parts vinculades a altres parts i així fins a l'infinit. Totes les coses, nosaltres mateixos, estem fets d'aquest entrellaçament, d'aquesta concatenació, d'aquesta cadena d'impulsos de massa i energia que emergeixen i tornen sempre al buit i que per tant no es pot dir que tenen una essència diferent a aqueix buit.

El temps: Un estat de conciencia.

No és el propòsit d'aquest article endinsar-se en les complexitats de la física moderna, per a les quals cal tenir un especial i decidit entrenament que sembla estar solament a l'abast de les ments més privilegiades. L'important és constatar que la vertadera ciència, aqueixa que està oberta a totes les possibilitats, s'acosta a un nou concepte del temps més proper a la visió espiritual que a la material.
Des d'una visió espiritual, l'espai és una entitat: “en ell vivim, ens movem i tenim el nostre ésser”, i la “volta celeste” és l'aparença fenomènica d'aqueixa entitat. Els cossos (físic, emocional i mental) viuen i es desenvolupen en les coordenades espai-temps. En el plànol físic, el factor temps forma part intrínseca de la seua estructura. El temps i la forma concorden, però “l'Ésser” i el temps no concorden. En el plànol físic, es precisa el temps perquè la forma objectiva es materialitze, i aqueixa forma necessita del temps per a mantenir la seua integritat. En el plànol on l'Ésser manifesta plenament la seua presència no existeix la forma ni les limitacions del temps. Es precisa fer un esforç d'intuïció per a saltar de la consciència corporal a la consciència de l'Ésser. El pont que fa possible aquest salt és l'ànima, que situada en els plànols superiors del plànol mental, és capaç de connectar els aspectes més elevats de la consciència, amb la seua projecció en el plànol físic a través dels cossos. La il·lusió del temps es pot vèncer utilitzant les qualitats intuïtives de la ment, desenganxant-se del cervell lineal, i deixant pas al contacte amb l'ànima. Llavors la ment pot estendre's per les immensitats infinites de l'espai. Alliberar-se de la limitacions del temps no suposa alliberar-se de l'espai, perquè l'espai és una Entitat eterna. Quan el factor temps ja no regeix, les interpretacions registrades pel cervell són infal·liblement correctes, perquè emanen de la vertadera intuïció, que naix des de la ment i es converteix en una qualitat de l'ànima.

El temps és una successió d'estats de consciència. El temps és senzillament la seqüència d'estats de consciència registrats pel cervell físic., i és per açò un esdeveniment físic. Fora de la manifestació el temps no existeix, i fora de l'objectivitat no existeixen estats de consciència. Temps i espai no són més que estats de consciència. L'Univers és en realitat un enorme conglomerat d'estats de consciència.

És el cervell físic el que registra la seqüència dels esdeveniments i dels estats de consciència, que constitueixen el temps. On no existeix cervell físic, no existeix allò que s'entén comunament per temps. Quan es produeix la mort física i per tant la mort del cervell, desapareix el factor temps. Els xiquets no tenen sentit del temps a causa de la seua falta de desenvolupament cerebral, el mateix ocorre amb els casos ja molt estranys de persones o pobles molt primitius. Es precisa un cert desenvolupament del cervell per a tenir noció del temps. Aqueix desenvolupament cerebral comporta estar sotmesos a les limitacions del temps, excepció feta de les persones molt avançades, les ments abstractes de les quals estan actives i la presència de l'ànima en les seues vides és una realitat; en elles el seu sentit del temps solament és una eina per a aplicar en les seues relacions i tracte amb els quals viuen en el plànol físic.

El temps és una successió d'estats de consciència i açò és veritat respecte a un àtom, un ésser humà, i el que cridem un Déu. Igual que l'àtom és una mínima part de la substància en la qual el diminut aconsegueix el seu límit; un instant és una fracció de temps en què el diminut aconsegueix igualment el seu límit, o un instant és el temps que tarda un àtom en abandonar la posició que ocupa en l'espai i arribar al punt següent. Un àtom i un instant són una i la mateixa cosa, i darrere d'ells està la consciència de tots dos.

La comprensió real del factor temps passa per entendre-lo com a períodes d'activitat i de no activitat, amb el seu flux i reflux cíclics en períodes adequats d'actuació i uns altres més adequats per a la inacció; alguna cosa molt difícil de manejar que pot aconseguir-se amb un adequat i equilibrat sentit de l'espera, amb paciència (pau i ciència) i sense presses.

Una nova i més encertada forma d'entendre el temps s'aconsegueix quan s'és capaç d'alinear-se amb l'Esser superior, inicialment a través de l'ànima. Llavors ja no es considera al temps com una successió d'esdeveniments passatgers i s'obri el camí per a una comprensió més encertada de l'activitat i la no activitat cíclica. Açò solament és possible quan el sentit de separació deixa d'existir i s'accedeix a una major capacitat de comprensió i a una consciència acrescuda. El vertader sentit d'Unitat obri les portes per a l'evolució, i una visió més real, i perquè prevalga l'harmonia i la justícia, tant des del punt de vista de l'ésser humà com de les societats. Tot açò condueix a deixar d'estar condicionat pel temps, que ja solament existeix en el sentit de les ones cícliques d'activitat, seguides per no-activitat repetides infinitament.

L'art d'interactuar amb el concepte del temps resideix a fluir en aquesta seqüència d'activitat, sempre creativa, seguida d'un període buit d'inactivitat en el qual procedeix deixar l'acció, i absorbir l'experimentat, i enfocar l'atenció en altres adreces. Gradualment, sense pensar en açò ni desitjar-ho, una altra nova activitat creativa es presenta en l'ací i ara, en una seqüència, un fluir cíclic, un ritme d'activitat seguit per la inactivitat. Aquesta activitat cíclica i inactivitat està estretament relacionada amb l'absència del temps, que permet prioritzar l'activitat que demanden els moments urgents i al mateix temps romandre “fora del temps”, un estat alegre i desenganxat, que permet captar i experimentar amb intensitat la creativitat de l'activitat i la pau silenciosa dels períodes de calma.

El present es perd instantàniament en el passat i es fusiona en el futur, a mesura que s'experimenta. Cada instant és una llavor, i fins i tot “la secuoya s'inicia amb una llavor”. Ens equivoquem quan intentem fixar temps concrets i límits; tot en l'evolució progressa fonent-se amb un constant procés de successió, solapament i mescla. Errem quan volem evolucionar fins a l'infinit en una sola vida, accelerant el temps i desatenent els seus períodes cíclics d'activitat i no activitat; llavors el temps s'estressa i es converteix en una presó avorrida i estancada. L'evolució és lenta i una vida és només un curt moment en el llarg cicle de l'ànima, encara que no per açò menys valuosa.

L'ús del temps de forma intel·ligent i evolutiva, és la manera més accessible que disposem per a alliberar-nos de la seua opressió.

Quan s'utilitza l'expressió “ no tinc temps”: no és el temps el que mancada, sinó l'impuls i la motivació per viure en ple present. Afirmar que no tinc temps per a açò o allò és un argument que pot convèncer a la nostra ment inferior, però internament sabem que solament és una simple excusa. Podem tenir prioritats, i prendre decisions sobre com aplicar el temps que disposem, però després no hi ha lloc per a excuses, ja que açò porta a un estat de permanent frustració. Si ajornem alguna cosa una vegada i una altra, ho convertim en un hàbit, del que no ix res bé.
No tenir temps per a meditar és encara més difícil de justificar, perquè meditar trenca amb el sentit d'escassetat de temps i reequilibra la seua percepció. A més es pot arribar a meditar en qualsevol lloc, en qualsevol situació, i per només uns  simples moments; i sempre és possible crear recessos de pau al nostre al voltant, per curts que siguen. Això explica que no és el temps que es dedica al correcte compliment dels deures o de les activitats triades, sinó l'equilibri amb que es fa, l'energia que es mou i l'enfocament estable de la ment en tot el procés.

L’ara i el treball.

Passem bona part de la vida treballant. Si t'agrada el treball, és fàcil entendre-lo com un substitut del temps. Com més t'absorbeix una activitat més desconnectes del rellotge i de l'anàlisi del temps, mes practiques el present, aprofites més el temps vivint i estableixes l'hàbit de viure el present. El treball ideal per a substituir al temps hauria de tenir un fort component creatiu, però en les actuals societats, malament cridades “civilitzades”, açò és cada vegada més difícil.

Si t'agrada el treball converteix-lo en un substitut del temps, però si no t'agrada, i estàs obligat a fer-lo, canvia la interpretació de la percepció i dels gustos. El que ocorre, “ací i ara”, ha de ser acceptat. És legítim intentar modificar el nostre present, però no ho és escapar d'ell, negar la seua existència, amargar-se per voler estar en una altra part, amb una altra destinació. Tot el que ocorre és just el que ha d'ocórrer, encara que solament siga perquè està ocorrent, i aqueixa actitud és la millor forma de permetre que aqueix present fluïsca, evolucione i es transforme de forma natural, i deixe el degut pòsit de la lliçó apresa. Però, d'on naixen els gustos?, Qui i com els manté o els canvia?, A qui li agrada o no li agrada?. El capritx de vull o no vull no és més que un miratge carregat d'emoció egoista. Si alguna cosa no t'agrada, aplica la voluntat i fes que t'agrade, no el fet en si, sinó la forma de viure-lo i afrontar-lo. Està ací i ara, està ocorrent, és la meua destinació, l'accepte, i m'agrada, no la situació o els seus resultats que solament són part d'una llarga història personal, sinó la capacitat per a ser lliure en tot moment i circumstància.
Quan es viu el present, el temps s'estira fins a límits inconcebibles, i no hi ha buit per al tedi ni l'abandó. L'avorriment radica en no viure el present i malgastar el temps com si fóra etern. L'avorriment és el preu que es paga quan es considera que el temps no té valor.

Viure l’ara

Es precisa saber viure el temps, independentment de l'aparent velocitat amb la qual es desenvolupe. No hi ha pressa ni constrenyiment, encara que no hi ha temps que perdre. Cal canviar la visió mental dels assoliments i recompenses futures, pel deure i la meta immediats, i aprendre el valor espiritual de cada moment, que està just en aquest instant i no en un altre. Es tracta de calmar-se i estar ací, sentir la pau del present, la llibertat del present.

Viure el present és deixar d'especular, deixar d'imaginar el que vindrà, deixar de desitjar que ocórreguen o no ocórreguen determinats successos. És estar atent a l'ací i ara i actuar en el moment, encara que es facen plans i previsions quan siguen necessaris. És estar al cent per cent esprement i estirant el temps en perfecta pau i així arribar a transcendir el temps.

Una bona arma per a recuperar el present radica en l'ús adequat de l'atenció.
El sistema del processament cerebral de la informació està més automatitzat del que hauria d'estar per a poder considerar-nos persones conscients. La percepció de la nostra realitat està filtrada per les influències del processament conegut com “a dalt-a baix”, pel qual els estímuls que es detecten activen les xarxes tàlem-corticals, i creen contínuament prediccions sobre els esdeveniments sensorials entrants. Aquestes influències descendents imposen una sèrie de filtres automàtics que ressalten els aspectes ja coneguts de la nostra realitat i atenuen o fins i tot eliminen els aspectes nous. La tendència a interpretar i jutjar experiències i a les persones sol estar fortament establida.

L'atenció facilita la desconnexió d'aquests processos automàtics i semiautomàtics i ajuda a dissoldre les influències de l'aprenentatge previ i dels hàbits sobre la sensació del present. L'atenció suposa l'activació de diverses zones de l'escorça frontal, promovent un processament més conscient de la informació, que contraresta l'automatisme del sistema.

A través de l'atenció podem suspendre les diferents maneres d'interpretar l'experiència i atendre a l'experiència mateixa, tal com es presenta en l'ací i ara. Per açò l'atenció és sanadora i alliberadora.

L’atenció plena

L'atenció plena és l'avantsala a la consciència plena, que sempre estarà centrada en el present, amb l'observació desenganxada de tot el que ocorre, per a percebre les coses i els successos com són en realitat, sense distorsions emocionals o mentals, sense enjudiciar ni elaborar interpretacions personals.

Cal tenir sempre present que l'atenció no ha d'enfocar-se en processos físics que estan per sota del nivell de la consciència. Seria involutiu, ja que determinats processos, com respirar, els batecs del cor o fer la digestió, estan automatitzats perquè l'ésser humà ja els ha integrat en el seu llarg camí evolutiu, i concentrar-se en ells només pot generar perjudicis. L'anorèxia i la bulímia són exemples del que pot ocórrer quan interferim en els processos digestius.

Quan es promou l'atenció cal intentar evitar l'atenció autocentrada. Centrar-se en si mateix obri la porta a un ampli ventall de patologies, com la depressió o l'ansietat, i tendeix a crear l'hàbit de la ruminació que és molt fàcil d'adquirir i molt difícil de deixar. La ruminació és una paraula molt adequada per a descriure la dependència dels pensaments i la seua submissió obsessiva. Suposa l'ús més dens i més escàs que pot fer-se del cervell, i un total descontrol sobre l'enfocament de l'atenció.

L'ús adequat de l'atenció passa per enfocar-la en l'experiència present, sense inclinacions, de forma conscient, sense presses ni objectius impossibles, intentant no reproduir les formes apreses d'interpretar la realitat, oberts a la percepció de noves energies i a deixar-nos sorprendre per les infinites formes d'expressió de la vida.

L’Ara i el temps lliure

L'ús de l'anomenat “temps lliure” i el seu nivell d'aprofitament és tot un indicador del grau evolutiu. S'acostuma a considerar el temps lliure com un període de descans i de desconnexió del món del treball obligat, i en moltes ocasions es tendeix a malgastar-lo, sense arribar a comprendre el gran regal que ofereix. El temps lliure és una oportunitat d'or per a créixer, i en ell es pot desenvolupar amb major facilitat el pensament i l'acció creativa que es precisa per a transformar el sentit de present opressiu, que limita la vida de bona part de la humanitat. El temps lliure és el moment propici per a desenvolupar els aspectes creatius que impulsen a cada persona cap al millor de si mateixos. La creativitat està a l'accés de tot el món, no té per què tenir relació directa amb els diners o la formació intel·lectual; és simplement la capacitat de gaudir de cada instant amb motivació i amb determinació; de generar noves idees o conceptes enfocats cap a solucions diferents i originals; de desenvolupar la inspiració suficient per a moure les coses que s'enquisten en la personalitat. El canvi creatiu tanca la clau per a canviar l'avorriment de les societats modernes viciades amb absència de present i ànsies de futurs carregats de materialisme, i és la base de la vida i l'origen dels cicles. Quan es viu en harmonia amb el fluir de la vida en qualsevol lloc del cosmos, s'ofereix la possibilitat de construir una civilització en la qual la dictadura del temps deixe d'existir; on cada dia siga diferent i l'art de viure siga l'expressió natural que tot ésser humà porta latent en el seu cor.

Viure amb intensitat.

Viure cada instant amb intensitat és la forma natural amb la qual una personalitat alliberada de bloquejos i complexos es llança a l'experiència diària. No tractar de viure cada instant amb intensitat converteix les accions o inaccions en immorals, entenent la moral com el comportament humà, voluntari, enfocat cap a l'acció correcta i evolutiva, cap a la conducta més alta i noble de la qual es pot ser capaç a cada moment.

Un proverbi Hoppi diu : “Tot el que fem ara ha de ser fet d'una manera sagrada i en celebració”. El que realitza la personalitat en el correcte lloc i temps, és una realització divina, transcendeix el merament objectiu i s'endinsa en el món de la realitat i dels valors espirituals.

Quan s'aconsegueix ser capaç de veure els esdeveniments com a aspectes del temps, s'incrementa la necessària continuïtat de consciència i s'aguditza el sentit de proporció, amb efectes estabilitzadors i de desenvolupament de la sensatesa. S'encerta llavors a aplicar la millor actitud per a determinar els ritmes dels temps i s'adquireix el sentit del moment propici. El factor temps no conta per al vertader treball evolutiu. El progrés és la meta quan està profundament arrelat i establit, i el progrés és sòlid i bé quan és lent. És aconsellable conrear la idea que l'eternitat és llarga, i el que es construeix a poc a poc és perdurable. En els plans importants que afecten al creixement de la consciència no cap la pressa al que condueix un sentit excitat del temps.

L’Harmonia

L'harmonia és la necessitat número u per a perdre l'opressió del sentit del temps. No podem tenir una consciència desperta i una resposta a la naturalesa del vertader temps si estem en un estat de disharmonia. Però el que definitivament allibera de la dictadura del sentit del temps és la consciència de la realitat de l'ànima.

El desenganxe és una qualitat de l'ànima que atorga el do d'alliberar-se de la pressió del temps. El vertader desenganxe actua des de nivells de l'ànima i a la llum que aflueix des d'aqueix buidat lloc de percepció, considera totes les coses de la vida des del punt de vista de l'eternitat.

La forma assumida dins del concepte de temps present és el resultat del desenvolupament d'anteriors característiques i conté les sements de la qualitat futura. L'etern ara té tres aspectes: el que ara som és el producte del passat i el que serem en el futur depèn de les sements latents o ocultes, o sembrades en l'actual vida. El sembrat en el passat existeix, i al seu degut moment aqueixes llavors donen el seu fruit: la seua destinació ja està traçat. Però el control sobre la sembra de noves llavors i l'inici de noves activitats queden a l'accés de l'ésser humà que siga capaç de practicar el desapassionament i el desenganxe i controle amb determinació la naturalesa dels desitjos, reorientant l'atenció perquè no siga atreta externament pel corrent d'imatges mentals, sinó estabilitzada i centralitzada fixament en la realitat. Per a aconseguir aqueix gran assoliment evolutiu s'ha de controlar el vehicle mental, la ment, i aprendre a navegar en el corrent de les modificacions del principi pensant; per a disposar així de les condicions òptimes d'utilització del mecanisme mental i aplicar-lo en la correcta adreça, aquella que condueix al coneixement alliberador del món de l'ànima, en adreça oposada a la ignorància limitativa del món material.

La intuïció es desenvolupa per l'ocupació de la facultat discriminadora, quan hi ha concentració enfocada en els instants i la seua contínua successió; el que obri la porta a una nova etapa de desenvolupament intuïtiu que l'ésser humà pot distingir i apreciar causes i efectes com a processos globals i veure el començament i la fi en un centelleig de temps en l'espai.

Enfocar correctament

El correcte enfocament de la realitat, de la visió i la pressió del temps condueix a la vertadera humilitat, i fa natural l'accés a l'alegria interior, la vertadera felicitat, que es basa en una justa apreciació del temps i en l'oblit de si mateix, amb la sana confiança en l'ànima que habita i dóna vida al nostre interior. La felicitat està directament relacionada amb viure el present. La recerca ha descobert que les persones felices viuen el present amb major intensitat que les infelices, i semblen trobar el seu sentit a les oportunitats que se'ls presenten, que també saben aprofitar. La ciència de la psicologia sembla demostrar que la felicitat es troba més fàcilment en el "ací i ara" que en el "després". La gent feliç valora més els seus dies que la gent infeliç, sobretot perquè la seua atenció no està tan condicionada pels successos passats ni per la inquietud sobre el futur.

L’ara i l’eternitat

La paraula “immortalitat” infereix infinitud, i ensenya que aquest infinitud existeix en allò que no és perible o no està condicionat pel temps. Tot el vertader valor espiritual és persistent, imperible, immortal i etern.

Més enllà de l'existència efímera dels nostres vehicles d'expressió en el plànol físic, emocional i mental; som éssers immortals. La presa de consciència d'aqueixa realitat interna crea una adequada actitud mental que permet dominar l'impacte del temps, sacsejat pel concepte d'immortalitat, la qual cosa facilita l'eclosió de la creativitat i la bellesa que tota vida porta implícita.

El procés de la mort tanca una clara lliçó sobre com el concepte del temps se sosté amb la vida dels vehicles en encarnació, i com la total comprensió de l'etern ara precisa de l'alliberament de les limitacions cerebrals. Des del moment de la total separació dels cossos físic dens i etèric, i a mesura que s'emprèn el procés d'eliminació, s'acreix la consciència de passat, present i futur, que s'aconsegueix culminar quan el contacte total amb l'ànima ha quedat restablert. Al final del procés anomenat mort, el passat, el present i el futur es veuen com un; es reconeix l'etern ara. Existeix una gran i inspiradora promesa en el camí evolutiu, que al final del llarg procés de reencarnacions, l'etern ara, aqueixa elevada consciència de la realitat, arribarà a ser aconseguida.

Sense solucionar la por a la mort, no existeix possibilitat de viure el present. La mort dels vehicles és ben segura, encara que el moment de la seua arribada és imprevisible. Moltes persones cometen l'error de deixar la reflexió sobre la mort per a la vellesa, com si tinguérem garantit el nostre temps d'encarnació. Existeixen centenars de signes i senyals que mostren la mort contínuament al nostre al voltant: pel·lícules, novel·les, esqueles en la premsa, assegurances de vida, continus enterraments de familiars, amics i coneguts….., però ens acontentem amb aplicar un missatge memoritzat que aparentment ens calma, com pensar i autoafirmar-nos que la vida mitjana està en prop de vuitanta anys, o si ja hem complit aqueixa edat, portar a la ment a algú conegut que ha viscut més, per a seguir pensant que ens queda temps de sobra, que el tema de la mort no em toca encara a mi.

La idea de la immortalitat de l'ànima hauria de bastar-nos per a perdre la por a la perduda dels vehicles, i la pròpia por a reflexionar sobre la mort. D'una bona reflexió sobre el tema hauria d'eixir el propòsit de viure cada moment sabent que és únic, que pot ser l'últim, amb la dignitat suficient per a saber que ha estat un moment correcte en funció de les nostres circumstàncies i capacitats.

Si s'està viu ha de ser per alguna cosa. Cada moment explica, encara que pel pas dels anys el cos acabe feble i decrèpit. En qualsevol situació i circumstància la vida té sentit i mereix la nostra màxima atenció. Podríem estar en una magnifica platja o pujant una bella muntanya, però estem ací, asseguts en una simple cadira, llegint, i és un moment tan perfecte com qualsevol altre, ple i carregat d'existència.

Ocupar-se de viure el moment present és tot el que cal fer. La resta del dia i la nostra història s'escriuen sols.

L’amor i l’ara

L'amor és una experiència que s'activa en el nostre interior quan comprenem que tot és efímer, transitori i fugaç, que tot està en canvi i no hi ha gens permanent, ni gens al que mereix la pena apegar-se. Quan comprenem la bellesa de la impermanència i del fluir de la vida, la ment s'asserena i el cor floreix i expressa el seu amor natural.

L'essència de l'art del viure es basa que cada moment és nou, i quan es viu amb atenció i consciència, es permet que l'ànima participe i de color i energia a l'experiència creativa de l'ací i ara, i l'amor s'irradie amb llibertat.

Viure el present és viure l'experiència simple, espontània i directa del que és, del que realment la vida és en aquest moment, amb total integració i consciència. Viure aquest instant assegura l'alegria interior en qualsevol situació, i fa molt fàcil que la felicitat s'expresse, encara que ni es desitge ni es necessite.

Viure el present suposa viure en l'etern ara, on tot cobra sentit, en el temps i l'espai insubstancial en el qual es revela el sentit de l'existència, on descansa l'Ésser, que sempre ha estat ací, tot esperant ser descobert, just en el punt on va començar el camí.

La conciencia de l’ànima

El concepte “etern ara” no és possible comprendre-lo plenament fins a haver desenvolupat la consciència de l'ànima. L'ànima no té sentit del temps, solament de l'eternitat. Dir que el temps és una successió d'estats de consciència i que el present es perd instantàniament en el passat i es fusiona en el futur a mesura que s'experimenta, pot ser de poca utilitat. Dir que arriba un moment en què la vista es perd en la visió, en complir-se les esperances de la vida en el moment de la realització, i que açò persisteix sempre, i indica un estat de consciència en el qual no hi ha successió d'esdeveniments ni realitzacions, pot resultar incomprensible. Però aquesta és la destinació que espera quan es coneix el vertader significat de la immortalitat i l'alliberament natural d'aqueix estat. En aqueix instant, espai i temps són termes sense sentit, i es coneix el lloc que ocupa el temps en l'eternitat, es veuen les coses de dalt a baix, i el temps no existeix. L'única realitat vertadera és la gran força de vida, que roman immutable i inamovible entre el corrent de les forces temporals, canviants i evanescents; en el centre immòbil del moviment.

Quan es produeix la identificació amb la forma canviant, amb els vehicles: temps i espai es converteixen en vertaderes realitats. Per a l'ànima alliberada no existeix temps ni espai, i omnisciència i omnipresencia són qualitats que afloren com per art de màgia.

El temps, aqueixa seqüència de les modificacions de la ment, arribarà al seu terme, cedint el seu lloc a l'etern ara. Però es precisa canviar la visió abstracta de la glòria i recompenses futures, pel deure i la meta immediats, i aprendre el valor espiritual de cada moment, i portar aqueixa pràctica de present continu al primer plànol del diari viure.

En el compartir està la clau de la més gran dels alliberaments, perquè mitjançant el compartir els éssers humans arribarem a conèixer el significat diví de l'amor. El compartir proporciona la resposta a tots els problemes de la humanitat i una entrada segura en una nova era. Quan la humanitat siga Una, el temps desapareixerà. Quan l'ésser humà enfoque la vida des del punt de vista creatiu interior, el temps perdrà el seu domini sobre les nostres ments i així ens alliberarà de la seua tirania.

La transmutació

El coneixement es trasmuta en saviesa, en un centelleig de temps; la sensibilitat canvia cap a amor, dins d'una zona de l'espai; el sacrifici es transforma en bonaventura, on no existeix temps ni espai.

Parlar, reflexionar, sobre l'etern ara, té interès per l'inspirador que puga arribar a ser, però tractar d'establir definicions i conceptes mentals sobre alguna cosa que transcendeix la pròpia ment, és una meta inassolible. Tal vegada solament quede experimentar aquest instant etern, i deixar que siga la poesia la que agafe el relleu i intente atraure intuïcions, per a fer-les realitat, perquè es dilueixen tan aviat com es tracten de traduir en paraules.


Font: http://www.josemiguelandrade.com/

Publicat el Categories No dualitat, Textos i frases per fer pensarEtiquetes , , ,

Quant a Vicent Navalón Pardo

És habitual en els "blogs" ficar dades personals, així que, puntualitzant que aquests són només sol expressió de la realitat "aparent", i que no hi ha separació entre tu i jo, perquè no hi ha ni tu ni jo, només una sola Consciència que llegeix, escriu, i que es manifesta ací i ara a través de aquesta pantalla o d'aquest paper, puc contar que: Professió: En el passat fuster, ebanista, i llibrer. Hui administratiu i informàtic. Objectius en la vida: saber qui sóc i que faig ací. Aficions: els llibres, més llibres i a més a més m'agrada anar en bicicleta, aprendre coses noves, conversar amb gent intel·ligent, passejar per la natura, el silenci, la pau, la tranquil·litat...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies