per Ramesh Balsekar
¿Què és la manifestació? No és més que una aparició sobtada concurrent en la Consciència, dins de la Consciència, provocada per la Consciència. En aqueixa manifestació, l’ésser humà no és més que un objecte. Realment, pel que fa a la manifestació, no hi ha diferència entre l’ésser humà i l’objecte inanimat. Pel que fa a la manifestació, l’ésser humà és un objecte com ho és una roca. De manera que, d’on sorgeix la individualitat? Sorgeix perquè en l’objecte inanimat, la Consciència no es manifesta en forma de sensibilitat. L’ésser humà està dotat de sensibilitat, com qualsevol altre animal. La sensibilitat permet el funcionament dels sentits. L’ésser humà és bàsicament un objecte inanimat dotat de sensibilitat, justament igual que qualsevol altre animal o insecte que té la sensació d’estar present, la sensació de presència. Això és la sensibilitat.
A més d’aqueixa facultat sensorial, que també posseeixen els insectes i altres animals, l’ésser humà està dotat d’intel·lecte. L’intel·lecte és el que li permet discriminar i interpretar el que capta, cosa que els animals no necessiten fer. És aquest poder de l’intel·lecte de discriminar i interpretar el que capten els sentits el que confereix en ser individual el seu sentit d’individualitat i li fa considerar-se com una cosa especial en la manifestació. Per si no fos prou, ¡arriba fins al punt de creure que tota la manifestació ha sigut creada per al seu propi benefici! Per això, sempre pensa: “¿De quina manera puc beneficiar-me explotant la naturalesa?”. Tots podem veure l’abast que té aqueix afany de “beneficiar-se”.
Tornem al principi que l’ésser humà és com qualsevol altre objecte de la manifestació i que no és més que un personatge somiat amb sentits que li permeten percebre coses, conéixer-les, interpretar-les i discriminar entre el que veu. Si veu poca personalitat en tot això, que no és més que un altre objecte en la manifestació, amb certs atributs addicionals, com la sensibilitat animal més l’intel·lecte, aquest és el primer pas per a percebre la poca personalitat de tota la manifestació. En la poca personalitat d’aquesta manifestació hi ha l’enteniment inherent que qualsevol cosa que s’haja manifestat no pot de cap manera tindre existència independent.
Per tant, tot el que s’ha manifestat no és més que una espècie de reflex d’aqueix magma bàsic, que denominem Consciència-en-repòs, Déu, o com vulguem cridar-li. El que realment significa la il·luminació és veure la unitat, no solament en la manifestació, sinó entre el manifestat i el immanifestat. Quan l’individu pensa sota aquesta individualitat, oblidant la unitat, no solament entre el manifestat i el immanifestat, sinó entre la manifestació íntegrament, està començant a pensar en la seua seguretat personal. Quan comença a pensar en la seua seguretat personal, crea una sèrie de problemes. En aqueix nivell, el primer pas que ha de donar l’individu en el seu enteniment és acceptar el fet que no existeix la seguretat individual, que el moviment i el canvi són l’essència de la vida i d’estar viu. Per tant, en buscar seguretat està buscant alguna cosa que no existeix. Aqueixa comprensió és l’inici de la comprensió de la vida i a través de la comprensió de la vida, tornem a la poca personalitat. El xiquet, en les seues primeres etapes, se n’adona de les coses d’una forma inherent. Experimenta la Realitat, de manera que no sorgeixen preguntes. Però quan l’intel·lecte es va expandint gradualment, el xiquet comença a preguntar. Quan el xiquet té la seua primera confrontació amb el fenomen de la mort, aquesta li suscita la idea de la vida. En el xiquet, la mort i la desintegració desencadenen la idea de la vida i de la seguretat. A mesura que l’intel·lecte es desenvolupa, la percepció natural intuïtiva de la Unitat es va perdent, es va enfosquint.
¿Què és en realitat un ésser humà?
El mestre zen Tung Shan va expressar clarament aquest fet bàsic quan va dir: “Ensenye la veritat als éssers vius i llavors deixen de ser éssers vius”. La pregunta clau és: “¿Què sóc en realitat en aquests moments?”. Bàsicament, tots som objectes. ¿Què és aquest objecte, vist a través d’un microscopi electrònic amb la seua gran potència d’augment? Fins i tot tal com existeix en el present i basant-nos en una projecció intel·ligent, sobre el que el microscopi ha revelat, el cos no és res més que buit i sens dubte no és un objecte sòlid. A més, en el més profund d’aquesta vacuïtat, el físic subatòmic ens diu que hi ha un nucli que al ser un camp oscil·lant comença a dissoldre’s, mostrant altres camps més organitzats: protons, neutrons i fins i tot partícules més xicotetes, cadascuna de les quals es dissol en el ritme de la pulsació universal. En altres paraules, no existeix la solidesa, ni en el pla més sublim del cos ni en el centre de l’univers. El nucli compacte en el centre de l’àtom, no és sòlid, sinó un patró dinàmic individual d’energia concentrada prement i vibrant a una velocitat increïble.
Aquest objecte, el cos humà, es pot contemplar des d’una perspectiva totalment diferent i igualment espectacular. Quan observem aquest objecte a una distància cada vegada major, es transforma primer en una casa, després en una ciutat, un país, un continent, la Terra com a planeta, seguida pel sistema solar, el Sol, una galàxia, la Via Làctia i, finalment, per grups de galàxies que queden reduïdes ràpidament a punts de llum en una immensa vastitud i que estan a punt d’esvair-se totes juntes.
Així doncs, les perspectives interna i externa arriben totes dues a la mateixa conclusió: l’ésser humà és pràcticament un espai buit i una il·lusió absoluta. La pregunta és llavors: “¿Quina és la nostra vertadera naturalesa? ¿Qui o què som realment?”. El noümen s’ha convertit en la manifestació fenomènica, l’Absolut s’ha convertit en el relatiu, el potencial s’ha convertit en el real i l’energia potencial s’ha convertit en energia activada. En aqueix escenari buit es representa aquesta obra i en el llenç en blanc apareix aquesta pintura. L’origen de totes les coses és el no-res potencial. Però a causa de la nostra percepció limitada, pensem que el perceptible per a algun dels nostres sentits és real, mentre que el real és el que no poden percebre els nostres sentits.
Metafísicament, tornem a la pregunta: “¿Qui està buscant què?”. El “qui” tal com hem vist, no és més que buit, per tant no pot haver-hi un “qui” real. No pot haver-hi un “qui” sòlid. No pot haver-hi una entitat individual sòlida que siga el cercador. També hem vist que el que busquem tampoc és res. El “quin” que s’està buscant no és alguna cosa que puga veure’s amb l’ull, sentir-se amb l’oïda, fer-se olor amb el nas, assaborir amb la llengua o tocar amb els dits. De manera que aqueixa alguna cosa que s’està buscant no és res en absolut.
Font: Ramesh Balsekar. Text extret del llibre Habla la Consciencia (Editorial Kairós, 2004)
Traducció: Vicente Navalón Pardo