Encara que la consciència comença el seu procés de despertar identificada amb l’estat de vigília (i el cos ordinari), es veu obligada a travessar (d’una manera fonamentalment inconscient) els grans estats almenys una vegada cada 24 hores (passant de la vigília ordinària al somni subtil, el somni profund causal i descansant en el testimoni/no dual omnipresent). Però, llevat que la persona emprenga una pràctica concreta com la meditació o la contemplació, el centre de gravetat d’estat del seu jo probablement roman identificat amb l’estat de vigília ordinària (fins molt més tard, habitualment la meitat de la vida o fins i tot més tard). I això és així perquè, a mesura que la sensació d’identitat passa d’un estat al següent, s’esvaeix o es queda en blanc (com quan passa de la vigília al somni i al somni profund), de manera que, encara que es trobe en un estat diferent, l’individu ignorarà que ha canviat d’estat. D’aquesta manera, dormirà feliçment, inconscient d’estar somiant… fins que acabe despertant (“Vaja, però si això no era més que un somni!”).
Seran necessaris diversos anys de meditació perquè el Testimoni aprenga a romandre conscient mentre canvia d’estat, és a dir, perquè el jo es mantinga despert durant el somni i experimente un somni lúcid (és a dir, que romanga en l’estat de somni subtil sabent que es troba en aqueix estat). Quan aquesta experiència comença a estabilitzar-se, un es dóna també compte que no sols no està identificat amb l’ego en un estat de vigília ordinària, sinó que hi ha alguna cosa que es manté despert en l’estat de somni, de manera que no està exclusivament identificat amb l’estat de somni. Hi ha alguna cosa en un, un centre profund de consciència que roman despert tant en l’estat de vigília ordinària com en l’estat de somni subtil. Què o qui és això?
Segons avança la meditació, la Consciència ―desperta o adormida― va obrint-se a espais cada vegada més amplis i a extensions aparentment més infinites connectades al que sembla ser un espaitemps obert, immens, espaiós i fosc… encara que impregnat d’una lluminositat infinita. A vegades es presentarà com alguna cosa completament sense manifestar, com un Abisme pur i insondable del qual comencen a brollar les formes més subtils ―formes geomètriques subtils, sons subtils, il·luminacions audibles, la matriu mateixa de l’espaitemps, formes acolorides―, desbordant-se “cap a fora” i vessant-se “cap avall” per a crear la totalitat del món manifest i tots els seus objectes causals, subtils i ordinaris. I tot això s’aboca en la teua pròpia consciència, el nexe creatiu del teu Jo pur i de la teua voluntat infinita impregnada d’una Alegria radical, un Amor pur, una Bellesa immensa i una Llibertat il·limitada. I, quan tal cosa ocorre mentre dorms, sovint entres en l’estat de somni profund sense somnis amb una consciència tàcita i subtil que manté un filet de connexió amb aqueix centre profund de Consciència que cada vegada tens més clar que és el teu Jo Sóc més vertader, profund, ple i obert.
Aquest és el Jo immens i pur, el Jo Sóc buit i inqualificable que entra en escena en el següent estadi dels estats, la consciencia Testimoni pura i buida. Amb una sobtada sacsejada de reconeixement, un es dóna llavors compte que aqueix és el seu Jo vertader, un i únic, el Jo que tenia abans que els seus pares nasqueren, el Jo que era abans que l’univers nasquera, el Jo que era abans que s’originara el temps, perquè és anterior al naixement del temps, dit més exactament, el Jo que mai s’endinsa en el corrent del temps perquè viu en l’Ara atemporal, la Presència pura del Present pur i el Jo Sóc abans que Abraham anara.
Aquest Jo Sóc pur és la Consciència clara i profunda que ara mateix és conscient, sense realitzar cap esforç, d’una manera tan senzilla com espontani, de tot quant emergeix ―aquesta pàgina, aquest ordinador, aquesta habitació i aquest paisatge―, però que no està identificat amb res d’això (neti, neti, és a dir, “jo no sóc això, jo no sóc això, sinó més aviat el seu simple Testimoni”). Aquest Jo Sóc, aquest Testimoni, aquest Jo observador clar i silenciós comprén que jo tinc sensacions d’aquests objectes (els cotxes, la casa, l’avió), però no sóc aqueixos objectes; jo tinc sensacions, però no sóc aqueixes sensacions; jo tinc sentiments, però no sóc aqueixos sentiments; jo tinc pensaments, però no sóc aqueixos pensaments; jo tinc un cos, però no sóc aqueix cos; jo tinc una ment, però no sóc aqueixa ment, i jo tinc una ànima, però no sóc aqueixa ànima. Tots aqueixos objectes poden ser vistos, però el Jo vertader no pot ser vist, perquè és el Vident pur. I és que, de la mateixa manera que l’ull no pot veure’s a si mateix, o que la llengua no pot degustar-se, jo no puc veure al Vident. L’única cosa que veuré si tracte de veure al Vident, de sentir al Que Sent(1) o de conéixer al Coneixedor seran simples objectes, no el Subjecte vertader, el Vident vertader o el Jo Real. L’única cosa que descobriré quan descanse en aqueix pur Testimoni o Jo vertader serà una immensa sensació de Llibertat, d’expansió, de relaxació i de profunditat infinita. Finalment m’hauré alliberat llavors de la identificació amb tots els objectes xicotets, finits i insignificant, (ordinaris, subtils o causals; sensacions, pensaments o sentiments) amb els quals el meu Jo Vertader i infinit s’havia identificat erròniament.
Aquesta tranquil·la i silenciosa expansió de profunditat i llibertat infinita, aquesta immensa equanimitat, sol ser coneguda com la ment espill perquè reflecteix simplement, de la mateixa manera en què ho fa un espill, tot el que apareix sense identificar-se ni pretendre aferrar-se a res. Segons Chuang Tzu; “El Perfecte empra la seua ment com un espill: rep sense conservar i accepta sense aferrar-se”. Ramana Maharshi ho deia el Jo Real, el Jo Sóc, el Jo-jo, el Jo observador pur que és conscient del jo objecte (o ego). Quan un és conscient de si mateix, el jo del qual s’és conscient és el xicotet jo (l’ego) i el Jo que és conscient és el Jo Real o Testimoni Vertader. Però si, en lloc d’això, em desprenc de la meua Identitat Suprema amb l’Esperit, amb el Diví, amb el supraconscient i m’identifique en el seu lloc amb aquest jo xicotet, encadenat, finit, mortal i encapsulat en la pell que em separa de la resta de la Totalitat i em deixa parcial, limitat, fragmentat, estripat, trencat i per tant exposat de continu al sofriment, el turment, la tortura, el terror i les llàgrimes, la qual cosa, durant tots aquests anys, he anomenat jo no era més que una colossal confusió d’identitat.
El meu Jo Vertader, el meu Jo Original és, per contra, una extraordinària Llibertat, una sensació d’Obertura o Vacuïtat radical. Tinc sentiments, però no sóc aqueixos sentiments i sóc, per tant, lliure d’aqueixos sentiments. Tinc emocions, però no sóc aqueixes emocions i sóc, per tant, lliure d’aqueixes emocions. Tinc pensaments, però no sóc aqueixos pensaments i sóc, per tant, lliure d’aqueixos pensaments. Tinc un cos, però no sóc aqueix cos i sóc, per tant, lliure d’aqueix cos. Tinc una ment, però no sóc aqueixa ment i sóc, per tant, lliure d’aqueixa ment. Aquesta Llibertat radical, aquesta Vacuïtat pura, aquesta Obertura transparent, és el meu únic Jo Vertader, Jo Real i Jo sóc pur, omnipresent, omni-inclusiu i que tot ho abasta, la ment espill que testifica, amb indestructible equanimitat, qualsevol cosa, objecte i esdeveniment que aparega en la seua consciència pura sense fronteres, el Rostre Original que tenia abans que els meus pares nasqueren, abans que l’univers nasquera i abans fins i tot que nasquera l’espaitemps i assentara l’entramat d’aquest univers concret. “Abans que Abraham fóra Jo Sóc”. Aquesta Consciència espaiosa i pura no és res que puga veure com a objecte, sinó l’espai, el clar o l’obertura en la qual, instant rere instant, emergeixen tots els objectes, l’espai clar i obert en el qual emergeixen les muntanyes, en el qual emergeixen aquests núvols, en el qual emergeix aquesta habitació, en el qual emergeix aquest edifici i en el qual emergeix aquest llibre. Lliure de tots els objectes, és l’espai o clar en el qual tot emergeix ara mateix, ara mateix i també ara mateix, instant, després d’instant, després d’instant.
Quan descanse en l’espai infinit de la Llibertat pura i de la Vacuïtat radical, la sensació de ser un Testimoni, de ser un Jo observador o de ser un Vident acaba col·lapsant-se completament (o, com diu el Zen, “es trenca el fons del sac”) i la sensació de ser un Jo contemplant els objectes que m’envolten s’esvaeix per complet. Llavors el Vident es dilueix en les coses vistes; subjecte i objecte es tornen “no dos” i el món “fora d’ací” i el món “d’ací” es funden en la senzilla experiència d’Un Sol Sabor. Ja no contemple llavors la muntanya, sinó que em convertisc en la muntanya; ja no sent la pluja, sinó que em convertisc en pluja; ja no escolte el so distant de la cascada, sinó que em convertisc en la cascada, i ja no veig els núvols, sinó que em convertisc en els núvols. Així és com deixe d’estar atrapat en el costat d’ací del meu rostre contemplant el món que, instant rere instant, emergeix fora d’ací. L’única cosa que hi ha és el món emergint instant rere instant, després d’instant, i jo sóc tot això. Cada cosa i cada esdeveniment emergeix de si mateix, es veu a si mateix, existeix per si mateix i s’allibera a si mateix. Ja no es tracta d’un objecte percebut per un subjecte, ni tan sols d’un Subjecte o d’un Jo Absolut, sinó que es veu a si mateix en i com el seu “Talitat”, “Esitat” i Essència pura. Ja no veig la taula, sinó que la taula es veu a si mateixa. El Testimoni Buit es converteix en un (o no dos, no dual) amb tots els objectes (ordinaris, subtils i causals), de manera que Vacuïtat i forma són realment no duals o, com diu el Zen, per a evitar qualificar l’últim, són “ni dos ni un”. I el mateix podríem dir respecte al jo i l’Esperit, el finit i l’Infinit, la forma i la Vacuïtat, el relatiu i l’Últim, el samsara i el nirvana, el manifest i el no manifest i un i la Divinitat última. Llavors reconeixem la Llar que mai havíem abandonat.
Nota
(1) En la traducció en castellà es fa ús de la paraula “Sintiente”
Font: Ken Wilber. Text extret del llibre “La religión el futuro” (Editorial Kairós, 2018)