¿Què és la No-dualitat?

El concepte No-dualitat, és un terme encunyat per la tradició oriental, la fi essencial de la qual és denominar el tipus especial de relació objecte-subjecte que opera en els estats profunds de cognició relacionats amb la Concentració i la Meditació. “Un Curso de Milagros” té clarament una visió no-dualista del món.

El món de l’home

Ja he comentat en una anterior entrada que per a aquells que creuen en Déu semblen existir dos mons, i que tots dos semblen ser veritat: El món de Déu i el de l’home.

Com a ésser humà et trobes en un món, per a tu real, basat en la creença en l’objectivitat i la impossibilitat d’error dels teus sentits. Un món en el qual et perceps tu i tota la resta (altres persones, objectes..) separats de tu, subjecte a les lleis físiques del món i manipulables per part teua mitjançant l’acció de cos i ment.

El món de déu

L’altre món, el món de Déu es troba allunyat de tu. Déu està en una altra part, distant, en un món il·lusori, imperceptible als teus sentits. Déu té una doble cara, és al mateix temps amor i mort. Depenent del seu estat d’ànim, és capaç de proporcionar-te tot allò que materialment desitges, així com deixar caure tot el pes del cel sobre la teua esquena, en dependència de no se sap que voluntarietat. Tu pateixes les decisions de tot el que esdevé, al capritx d’una voluntat aliena a tu i que no pots controlar.

El món semidual

Aquesta podria ser una correcta definició del món dualista, però possiblement no seria una correcta definició del que Déu és, perquè és senzillament inimaginable que Déu puga ordenar als seus propis fills matar a uns altres dels seus fills en nom de creences polítiques, religioses, etc. o enviar contra tu tota la força de la naturalesa. ¿Quin pare podria voler per als seus fills tot el sofriment que el món en el qual vius et proporciona?

Davant això, algunes persones assumeixen que aquest món no és possible, perquè porta implícit un error en la definició del que Déu és, per la qual cosa assumeixen una actitud semidual, en la qual es reconeix que Déu, encara que roman en un altre àmbit del món en el qual vivim, és amor.

En aquesta actitud d’aprenentatge es perd l’ocult temor a Déu. Continues pensant que eres un cos, i tant Déu com el món continuen estant lluny de tu, però ara perceps que Déu no té res a veure en la teua situació, sinó que aquesta no és sinó producte de les teues accions i pensaments. Tu eres el responsable de tot quant t’esdevé.

La opció no-dual

L’última opció és la no-dualitat, per a la qual el món que perceps no existeix i només existeix el món de Déu. No és possible la coexistència dels dos mons. Tots dos són excloents entre sí…

El no–dualisme és l’actitud que adoptes davant l’existència de dos mons aparents, vius en un d’ells, però reconeixes que entre el món de la veritat i el món de la il·lusió només és real la veritat i la il·lusió no ho és.

El Vedanta Advaita

Un extraordinari exemple d’aquest sistema de pensament és una filosofia índia anomenada Vedanta. El Vedanta Advaita és un document espiritual no-dualista que ensenya que la veritat de Brama és tot el que veritablement existeix i que tota la resta és il·lusió, res. Promou l’existència d’un ser unit a la totalitat d’éssers existents, fins a tal punt que no pot parlar-se de relació entre els diferents éssers, sinó d’unitat total. És la unió entre el subjecte que percep i el percebut.

El percebre el món des de l’actitud no-dualista implica reconéixer que el que estàs veient no és real. No existeixes tu i la resta de les coses separades, sinó que només existeix una unicitat. Tu eres un amb Déu i no pots separar una cosa d’una altra, ni res de tu.

La realitat és una percepció mental

La física newtoniana sosté que els objectes són reals, que segueixen unes lleis físiques demostrables, i que són independents a tu. Però els avanços de la física quàntica a nivell subatòmic, demostren que a aqueixos nivells això no és així. Tot és pensament inseparable (entrellaçament), i qualsevol observació crea un comportament diferent al previsible en els objectes.

Tot es troba en la teua ment, incloent el món en el qual creus viure i fins i tot el cos en el qual sembles habitar. El món i tot el que conté és una projecció de la teua ment, una espècie de pel·lícula, un somni estant despert.

Aqueixa ment que pensa és una única ment, aliena a les limitacions de temps i espai, que reconeix l’autoritat de Déu i diu que qualsevol cosa que provinga de Déu, ha de ser com ell, perquè Ell no podria crear res que no fóra perfecte i etern, perquè de no ser així Ell no seria perfecte. Lògicament, si en aquest món que percebem, no hi ha res perfecte ni etern, hem de pensar que no existeix.

Déu és amor

Déu és amor i aqueix amor busca estendre’s creant, estimant i així naix el Fill de Déu, que no és més que la Creació de Déu, la seua extensió amorosa. Aquest Fill de Déu som tots, units tots per ser tots la mateixa Essència.

Aquest concepte i la interrelació entre Déu i els seus fills com una ment única, podríem explicar-la en paraules de Meher Baba:

“Imaginem un oceà il·limitat. Imaginem també que separem o traiem una minúscula porció de l’oceà de la il·limitada extensió d’aquest oceà sense límits. Es col·legeix llavors que aquesta minúscula porció de l’oceà, mentre es trobe en aquest oceà il·limitat, abans de la separació és l’oceà mateix, i no està en aqueix oceà sense ribes com una minúscula porció de l’oceà, perquè cada minúscula porció d’aquest, quan no és limitada per les limitacions d’una gota, és oceà il·limitat.

Solament quan una minúscula porció de l’oceà se separa de l’oceà il·limitat, o és treta de l’oceà il·limitat com una gota, llavors aqueixa minúscula porció de l’oceà obté la seua existència separada com una gota de l’oceà sense ribes, i llavors aqueixa minúscula porció de l’oceà comença a considerar-se com una gota de l’oceà il·limitat.

En altres paraules, l’oceà infinit, il·limitat i sense ribes es considera ara com tan sols una gota de l’oceà infinit, il·limitat i sense ribes. I en comparació amb aqueix oceà infinit, il·limitat i sense ribes, aquesta minúscula porció de l’oceà, o aquesta gota de la minúscula porció de l’oceà, és molt finita i molt limitada amb limitacions infinites. És a dir que aqueixa minúscula porció infinitament lliure es troba infinitament lligada”.

Meher Baba (1894-1969)

Finalment us propose un vídeo en el qual Tony Parsons (autor de “Lo que es”) explica la seua visió del no-dualisme. Espere que ho gaudiu: