Duc en aquesta ocasió aquest article que ens parla que la pau i la felicitat són propietats inherents de la consciència. Aquest article va ser escrit en anglès per Ruper Spira al 2009.
La ment, el cos i el món apareixen a la Consciència, al “mi”, al “jo”. Són objectes i la Consciència és el seu subjecte, la qual cosa els experimenta.
La Consciència, açò que cridem “jo”, està sempre present en cada experiència i no desapareix entre les experiències (és a dir quan no hi ha experiències).
Alguna vegada hem tingut l’experiència del nostre Ésser, la Consciència, desapareixent? Açò no és possible. Hauria d’haver-hi alguna cosa present per a presenciar aqueixa desaparició, i aqueix alguna cosa hauria de ser conscient. Al seu torn, seria el que cridem ‘jo’, Consciència.
Quan un objecte apareix dins d’aquesta Presència conscient, aquesta Presència es coneix com el testimoni d’aqueix objecte.
En el somni profund, “jo”, aquesta Presència conscient testimoni roman exactament com sempre és en els estats de vigília i de somni.
No hi ha objectes presents en el somni profund i, per tant, no hi ha memòria d’aqueix estat. En despertar, la ment interpreta aqueix estat com un espai en blanc, una gens, un buit. No obstant açò, l’absència de memòria no és una prova d’inexistència.
En dormir-se, les imatges, sensacions i percepcions ben organitzades de l’estat de vigília són reemplaçades gradualment per les imatges menys organitzades de l’estat de somni però, durant aquesta transició, no hi ha experiència d’un canvi en la presència de la Consciència.
De la mateixa manera, a mesura que les imatges s’esvaeixen de l’estat de somni, la Consciència roman tal com és, i aquesta presència de Consciència sense objectes rep el nom de somni profund.
En cap etapa de la transició de l’estat de vigília al somni profund, la Consciència experimenta un canvi en la seua pròpia presència o continuïtat.
Així com la Consciència roman completament *inafectada pel flux canviant d’experiències durant l’estat de vigília, la Consciència roman exactament igual durant la transició de l’estat de vigília a l’estat de somni, durant l’estat de somni mateix, i durant la transició de l’estat de somni al somni profund.
De fet, els tres estats de vigília, somni i somni profund són incorrectament nominats. Aquestes tres categories es basen en la suposició que existeix una entitat anomenada “jo” que transita a través d’aquests tres estats. Una vegada que es veu clarament que no hi ha entitat individual, es veu, per la mateixa raó, que no hi ha tres estats.
Un estat és alguna cosa que dura un cert període de temps. Ve i es va. Seria més exacte dir que hi ha una condició, una condició omnipresent, que cridem “jo”, “Consciència”, “Presència”, en la qual tots els estats aparents van i vénen.
Els estats aparents de vigília i somni són modulacions d’aquesta Presència.
El somni profund és, en realitat, simplement la presència de la Consciència brillant per si mateixa. Per açò és tan pacífic i agradable!
Solament es converteix en un estat, sembla convertir-se en un estat, quan la ment concep erròniament que ha durat un cert període de temps. No obstant açò, no hi ha temps en el somni profund.
Aquests tres estats no són categories ben definides. Seria més exacte dir que hi ha un flux d’objectes, dens i subtil, que té lloc dins d’aquesta Consciència omnipresent.
Durant l’estat de vigília, els objectes semblen densos, coherents i molt junts. No hi ha molt espai entre ells. A mesura que l’estat de somni comença, els objectes es tornen més lleugers i més feblement units. Hi ha més espai entre ells. En el somni profund no hi ha objectes. Hi ha espai buit.
Aqueix espai buit és la presència del fons, la presència de la Consciència, “jo”. Es diu que està buit sol des del punt de vista de la ment, perquè no hi ha gens objectiu ací. No obstant açò, des del seu propi punt de vista, s’experimenta com a plenitud, com a Presència, Auto-lluminós, Auto-cogniscent i Auto-evident.
És el mateix espai que està present durant els intervals entre objectes en els estats de somni i vigília. També és el mateix espai de Consciència que està present durant l’aparició d’objectes en els estats de vigília i de somni.
En els estats de somni i vigília, el buit de la Consciència sembla estar tenyit per l’aparició d’objectes. No obstant açò, la Consciència no està tenyida per res fora de si mateixa.
La consciència mateixa presa la forma de cada aparença, encara que és en si mateixa sense forma, de la mateixa manera que l’aigua pren la forma d’una ona, encara que ella mateixa és sense forma.
Aquesta Consciència que està present durant l’aparició de l’objecte subtil que cridem pensament, és exactament la mateixa Consciència que està present durant l’aparició de l’objecte subtil que cridem el somni.
De la mateixa manera, la Consciència que està present durant l’aparició de l’objecte dens que cridem el món, és també la mateixa Consciència que està present durant l’aparició del somni.
En aquest sentit, el món és una forma de pensament. El món està fet de percepcions. Aquestes percepcions estan fetes del percebre. Estan fetes de la ment, de la mateixa substància de la qual està fet un pensament.
Un pensament, una sensació, una percepció i un somni estan fets de la mateixa “cosa” i tots apareixen en el mateix espai. Estan fets i apareixen dins de la mateixa Consciència, i és aquesta mateixa Consciència la que està present durant els intervals entre les aparences i durant el somni profund sense objectes.
A mesura que l’objecte canvia o es va, ja siga durant cada estat o durant la transició entre estats, la Consciència que està present darrere de l’objecte com el seu testimoni i dins de l’objecte com la seua substància, roman exactament com sempre, sempre present i sense canvis. Qualsevol canvi que s’experimente en el cos, la ment o el món són canvis que apareixen en aquesta Consciència.
La consciència en si mateixa no canvia per les imatges que apareixen davant ella o dins d’ella, així com tampoc canvia un espill per les imatges canviants que es reflecteixen en ell.
De fet, la Consciència no solament està present com el testimoni continu i immutable dels objectes, sinó que també s’expressa simultàniament com els objectes. És la substància dels objectes.
No obstant açò, encara que els objectes estan fets de Consciència, aquesta Consciència no canvia a mesura que canvien els objectes, així com l’aigua no canvia quan les ones canvien.
La consciència es coneix a si mateixa tot el temps. Com pugues alguna cosa la naturalesa del qual és el Coneixement, no conèixer-se a si mateix tot el temps?
Com podria alguna cosa la naturalesa del qual és Consciència, no ser conscient de si mateix tot el temps?
No hi ha objectes presents en el somni profund, per tant, no hi ha memòria d’açò. I no obstant açò, en despertar, alguna cosa roman, alguna cosa queda. Quan diem “he dormit bé” es refereix a una experiència. Es refereix a l’experiència de la Pau que va estar present durant el somni profund i sense pertorbacions.
Quan diem “he dormit malament” es refereix a algun tipus de pertorbació, és a dir, a algun tipus d’objecte. O ens referim al fet que ens despertem en la nit i vam romandre desperts mentre volíem estar dormits. En aquest cas, el terme “dormir malament” en realitat es refereix a l’estat de vigília, no a l’estat de somni profund. O volem dir que vam tenir somnis disturbadors que ens van allunyar de la Pau del somni profund, i en aquest cas el terme “dormir malament” es refereix a l’estat de somni.
En cap dels casos, l’experiència del somni profund en si mateixa es coneix com una mala experiència. De fet, quan diem que dormim malament, sempre ens referim a l’absència de somni profund.
Per definició, no hi ha objectes presents en el somni profund i per aqueixa raó és pacífic. I com el somni profund i la Pau sempre coexisteixen, es pot dir que la Pau és inherent al somni profund. Ni tan sols és cert dir que la Pau és inherent al somni profund, perquè no experimentem dues coses allí. Més aviat el somni profund és la Pau.
Per tant, si la Pau és idèntica al somni profund i, com hem vist, el somni profund és la presència de la Consciència sense objectivitat, es dedueix que la Pau és inherent a la Consciència, que la Pau i la Consciència són una.
Reconeixem aquesta experiència cada vegada que diem que dormim bé. Aqueixa declaració prové d’una experiència.
No hi ha objectes presents en el somni profund i, per tant, la pau no pot dependre dels objectes. Açò al seu torn implica que la Pau és independent de qualsevol dels estats o condicions del cos, la ment o el món.
La consciència sempre està present, no solament en el somni profund sinó també en els estats de somni i vigília. Com la Pau és inherent a la Consciència, la Pau també ha d’estar present en tot moment, sota totes les condicions i en tots els estats.
No té sentit parlar sobre la presència de la Consciència “en tot moment”, perquè la Consciència no existeix en el temps. El temps existeix com una idea en la Consciència. No obstant açò, hem d’acceptar aquestes limitacions del llenguatge si volem parlar de la Presència.
Si la Pau és independent de totes les condicions del cos, la ment i el món, implica que la Pau no és un estat, que no ve i es va. Està present darrere i en totes les aparences del cos, la ment i el món.
Per aquesta raó, la Pau no pot ser el resultat de cap activitat en el cos, la ment o el món. No pot ser el resultat d’una pràctica. No pot ser creada, mantinguda o perduda. Sempre és.
De fet, podem anar més enllà d’açò i dir que així com tot és en última instància una expressió de la Consciència, llavors, en definitiva, tot és una expressió de la Pau.
Tota experiència és la forma del Silenci.
A partir de l’experiència del somni profund, és clar que la Pau és inherent a la Consciència, que no és un atribut dels objectes, situacions, circumstàncies o esdeveniments.
No obstant açò, hi ha altres ocasions en l’estat de vigília quan l’experiència de la Consciència sense un objecte també està present. Per exemple, hi ha molts moments en l’estat de vigília entre una percepció i la següent quan la Consciència està sola, sense un objecte.
Aquestes llacunes o intervals són experiències en el sentit que la Consciència sempre s’està experimentant a si mateixa, estiguen o no presentes els objectes, però no tenen un contingut objectiu.
Per descomptat, no té sentit assignar a aquests intervals una durada en el temps. El temps és la distància entre dos esdeveniments i durant aquests intervals no hi ha objectes i, per tant, no hi ha esdeveniments. Si ací no hi ha objectes presents, ací no hi ha temps present.
Aquesta no-experiència intemporal no pot ser recordada, de la mateixa manera que el somni profund no pot ser recordat. Cap record d’aquest interval apareix en la Consciència, perquè no hi havia res present ací a part de la presència transparent i sense objecte de la Consciència mateixa.
En aqueix sentit, aquests intervals són no-experiències. No obstant açò, seria incorrecte dir que no va haver-hi experiència durant aquests moments. No hi ha experiència objectiva i, no obstant açò, la Consciència està present “ací” experimentant-se a si mateixa.
La Consciència és el testimoni i la substància de cada experiència objectiva, i quan no hi ha cap objecte present, com en l’interval entre percepcions, la Consciència roman com sempre, coneixent-se a si mateixa. Aquest Acte-coneixement (coneixement de Si mateix) sense objecte és la substància d’aquests intervals.
De manera que l’experiència no es deté quan l’objecte s’esvaeix, solament l’aspecte objectiu de l’experiència, el nom i la forma, cessa. L’experiència mateixa, experimentant-se a si mateixa, continua.
Una vegada que veiem clarament que solament la Consciència s’experimenta durant els estats de vigília i de somni, per la mateixa raó, queda clar que quan no hi ha objectes presents, la mateixa experiència de la Consciència que s’experimenta a si mateixa, simplement continua. De fet, gens més ha succeït mai, a part d’aquesta experiència de la Consciència que es coneix a si mateixa.
Aquests intervals són sempre presents i atemporals, de la mateixa manera que el cel blau, que sembla estar present solament entre els buits que deixen els núvols, en realitat està present darrere i dins dels mateixos núvols.
Aquests intervals són el fons intemporal de la Consciència, en el qual els objectes, inclòs el concepte de temps, apareixen de tant en tant. El sentit de durada que suggereix el terme “interval” es deu a la limitació del llenguatge únicament, i no ha d’interpretar-se com que implica que aquests intervals duren en el temps.
Les experiències de Comprensió, Amor i Bellesa són totes experiències d’aquest Acte-coneixement i Auto-reconeixement atemporal i sense objecte.
Durant aquests intervals intemporals, la Consciència simplement està present, com l’està en el somni profund. Es coneix a si mateixa directament.
Després d’aquest interval intemporal, la Consciència pren la forma de la següent aparença i pot identificar-se amb una part d’aquesta aparença, un cos. En fer-ho, es “oblida” de si mateixa i per tant sembla ocultar-se de si mateixa.
El mateix és cert quan ens alcem al matí, quan la Pau del somni profund encara impregna la nostra experiència, abans que l’aparença de separació s’haja establit completament. L’estat de vigília sorgeix d’aquesta Pau mateixa i, durant un temps, se satura d’ella.
No obstant açò, en la majoria dels casos, la Consciència immediatament i distretament es perd en la identificació amb un fragment. Es condensa en un cos- ment i el món es projecta corresponentment “fora”.
La il·lusió de la separació reapareix. L’Un pretén ser dos. La Consciència es converteix en un fragment, un “jo”, i el món es converteix en “un altre” i “separat”.
La Consciència/Existència [no-dualitat] es converteix en Consciència i Existència [dualitat].
Com a resultat d’aquest auto-oblit, de convertir-se aparentment en un objecte, la Pau i la Felicitat que s’experimenten durant aquest interval, que són aquest interval, aparentment es perden. El món es converteix llavors en el seu aparent habitada, el lloc en el qual es poden cercar i trobar.
Per tant, la cerca comença i el “jo” contret es converteix en un cercador.
Aquest “jo” contret, que és simplement la Consciència-fingint-ser-una-entitat-separada, s’oblida o pansa per alt que l’experiència de la Pau i la Felicitat és inherent a la seua pròpia naturalesa. En canvi, sembla convertir-se en una experiència intermitent que es pot perdre i, per tant, trobar.
Cada vegada que tenim l’experiència d’algú o alguna cosa que alguna vegada ens va fer sentir-nos pacífics o feliços, però que ara ens torna agitats o infeliços, hauria de ser suficient per a indicar que els objectes no ens proporcionen la Pau i la Felicitat.
La Pau i la Felicitat són inherents a la Consciència.
Encara que la Consciència està sempre present i per tant la Pau i la Felicitat estan sempre presents en qualsevol circumstància, no sempre les experimentem.
No obstant açò, no són els objectes en si mateixos els que oculten la Pau i la Felicitat. És el fet que pensem i sentim que són objectes, que existeixen fora i separats de nosaltres mateixos.
Amb aquesta sensació de que els objectes estan en l’exterior i separats, sorgeix el pensament i la sensació corresponent que “jo”, la presència de la Consciència, està a l’interior i igualment separada.
És aquesta divisió de la totalitat sense fissures de la nostra experiència en un subjecte que percep i un objecte percebut la que oculta la Pau i la Felicitat que estan presents sota totes les condicions i en tot moment.
És per aquesta raó que la meditació a voltes es descriu com dormir mentre estem desperts. En la meditació, prenem la mateixa actitud cap als objectes que prenem en el nostre somni, és a dir, cap actitud en absolut.
Simplement romanem com som.
La majoria de les activitats es regeixen pel desig de Felicitat. La Felicitat és una experiència no objectiva. És simplement la presència de la Consciència.
Com la Consciència és conscient per naturalesa, podria dir-se que la Felicitat és l’experiència de la Consciència que sap que es coneix.
És l’experiència que es revela cada vegada que un desig arriba a la seua fi. El desig és agitació i la Felicitat és el rerefons sempre-present de tots els estats que es revela quan cessa aquesta agitació.
Per descomptat, també està present durant l’agitació, ja que és el rerefons de tots els estats, però no s’experimenta com a tal.
Aquest desig de Felicitat no ve de la memòria. La Felicitat no pot ser recordada perquè no té qualitats objectives.
És inherent a la Consciència, que en la seua condició no manifesta, no té objecte, com en l’experiència del somni profund.
La Consciència no es pot experimentar com un objecte i per tant no es pot recordar. No obstant açò, sempre està present i per tant el que siga inherent a ella també ha d’estar sempre present.
L’objecte actual canvia contínuament, però el desig de Felicitat sempre roman igual. Per tant, la Felicitat no pot ser causada per l’objecte que està present.
De la mateixa manera, l’experiència de la Felicitat és sempre la mateixa, independentment de l’objecte que sembla proporcionar-la, de manera que l’objecte en si mateix no pot ser l’objectiu de la cerca de la Felicitat.
Una vegada que es comprèn que la Felicitat no pot ser un record, s’ha de concloure que el desig de Felicitat prové de l’experiència actual mateixa, fins i tot si l’experiència és desagradable. D’on més podria venir?
No obstant açò, no és des de l’aspecte objectiu de l’experiència actual que cerquem la Felicitat. Sinó des de l’aspecte conèixer o experimentar.
El fet que se cerque Felicitat en una varietat tan àmplia d’objectes i activitats indica la intuïció que la Felicitat resideix en els aspectes de coneixement i experiència d’una experiència o un objecte, en l’aspecte Consciència, no en l’aspecte objectiu, perquè el coneixement o experiència aspecte de totes les experiències és sempre el mateix.
No obstant açò, l’aspecte de conèixer i experimentar de l’experiència està vetlat pel nom i la forma de l’experiència, i per tant, vam seguir cercant la Felicitat en objectes nous i diferents.
De fet, el nostre compromís amb els objectes és, en la majoria dels casos, precisament amb el propòsit de revelar la Pau i la Felicitat que és inherent a cada experiència. No obstant açò, assignem erròniament Paz i Felicitat a l’aspecte objectiu de l’experiència.
El nostre enfocament exclusiu en l’aspecte objectiu de l’experiència vés-la aquesta Felicitat. No obstant açò, al no adonar-se que la felicitat ja està present, cerquem en una altra part. Ho cerquem en una nova situació, en un nou objecte.
De fet, fins i tot el desig de Felicitat prové de la Felicitat mateixa.
El desig és la forma de la felicitat. És la forma que adopta la Felicitat quan pansa per alt la seua pròpia presència i comença a cercar-se en una altra part.
És la Felicitat mateixa la que se cerca a si mateixa.
Ja som el que cerquem.
El que regeix el tipus d’objecte en el qual cerquem la Felicitat dependrà dels objectes que, en el passat, van precedir immediatament a l’experiència no objectiva de la Felicitat.
A diferència de la Felicitat mateixa, aquests objectes poden ser recordats, per la qual cosa tractem de reproduir-los amb l’esperança que brinden la mateixa Felicitat.
Una vegada que açò es veu clarament, la naturalesa del desig canvia radicalment. Ja no es desitja un objecte per a produir Felicitat sinó expressar-ho.
Una vegada que el desig s’allibera del requisit de produir Felicitat, no desapareix. Simplement s’allibera dels confines de servir a una entitat inexistent.
El desig com tal s’experimenta com a energia, com a vida. Ja és el seu propi compliment.
Font: web de Rupert Spira
Biografía y libros de Rupert Spira en la Llibreria Les Paraules: