Continguts
La causa del sofriment
El gran mestre espiritual Krishnamurti va dir: “Quan a un xiquet li ensenyes que un ocell es diu ‘ocell’, el xiquet no tornarà a veure l’ocell mai més”. El que veurà serà la paraula “ocell”.
Ja no s’acordarà que en realitat no sap el que és. Ja no s’acordarà que aqueixa cosa que vola pel cel està per sobre de totes les paraules, que és una expressió de la immensitat de la vida. És, en realitat, una cosa extraordinària i meravellosa que vola pel cel. Però quan li assignem un nom, ja ens creiem que sabem el que és. Veiem “ocell”, i quasi ho donem per descomptat. Un “ocell”, un “gat”, un “gos”, una “persona”, una “tassa”, una “cadira”, una “casa”, un “bosc”… A totes aquestes coses se’ls han atribuït noms, i totes elles perden una part de la seua vida natural quan les nomenem. És clar que hem d’aprendre aquests noms i hem d’associar-los a determinats conceptes; però si comencem a creure que els noms i que tots els conceptes que els associem són reals, llavors haurem emprès ja el viatge que ens conduirà a quedar-nos sumits en un tràngol pel món de les idees.
La capacitat de pensar i d’utilitzar el llenguatge té un costat fosc que, si es descura i s’empra de manera imprudent, pot fer-nos patir i tenir conflictes innecessaris uns amb uns altres. Perquè al cap i a la fi açò és el que fa el pensament. Separa. Classifica. Nomena. Divideix. Explica. És veritat que el pensament i el llenguatge tenen aspectes molt útils i que, per tant, és molt necessari desenvolupar-los. L’evolució s’ha esforçat molt perquè tinguem la capacitat de pensar de manera coherent i racional, o, dit d’una altra manera, de desenvolupar un pensament que ens permeta sobreviure. Però quan observem el món veiem que açò mateix que ha evolucionat per a ajudar-nos a sobreviure s’ha convertit també en una espècie de presó per a nosaltres. Ens hem quedat atrapats en un món de somnis, en un món en el qual vivim principalment en les nostres ments.
Est és el món dels somnis del que parlen molts ensenyaments espirituals antigues. Quan molts savis i sants antics diuen: “El teu món és un somni; estàs vivint en una il·lusió”, es refereixen a aquest món de la ment i a la manera en què ens creiem els nostres pensaments sobre la realitat. Quan veiem el món a través dels nostres pensaments, deixem de conèixer la vida tal com és i de conèixer als altres tal com són. Quan jo tinc un pensament sobre tu, és una cosa que he creat. T’he convertit en una idea. Si tinc una idea sobre tu i me la cree, t’he degradat en certa manera. T’he convertit en una cosa molt xicoteta. Així ens comportem els éssers humans; açò és el que ens fem els uns als altres.
Per a entendre de debò la causa del sofriment i la nostra possibilitat de deixar-ho i quedar lliures d’ell, hem d’observar molt d’a prop aquesta arrel del sofriment humà: quan ens creiem el que pensem, quan prenem els nostres pensaments per la realitat, patim. Açò no resulta evident fins que no ens ho plantegem; però el cas és que quan ens creiem els nostres pensaments, en aqueix instant mateix comencem a viure en el món dels somnis, on la ment conceptualitza un món sencer que en realitat no existeix enlloc més que en la ment mateixa. En aqueix moment comencem a conèixer una sensació d’aïllament, deixem de sentir-nos connectats uns amb uns altres de manera humana, i, per contra, ens retraiem cada vegada més en el món de les nostres ments, en aqueix món creat per nosaltres mateixos.
Eixir del patró del sofriment
Com eixir d’açò, llavors? Com evitarem perdre’ns en els nostres propis pensaments, projeccions, creences i opinions? Com comencem a cercar una eixida d’aquest patró del sofriment?
Per a començar, hem de fer una observació, que és senzilla però molt reveladora. Tots els pensaments (els pensaments bons, els pensaments dolents, els pensaments afectuosos, els pensaments malignes) es produeixen dins d’alguna cosa. Tots els pensaments sorgeixen i desapareixen dins d’un vast espai. Si observes la teua ment, advertiràs que cada pensament es produeix per si mateix sense més, que sorgeix sense cap intenció per la teua banda. La nostra reacció apresa és aferrar-nos a ells i identificar-nos amb ells. Però si som capaços de renunciar, encara que només siga per un moment, a aquesta tendència angoixant a aferrar-nos als nostres pensaments, comencem a advertir una cosa molt profunda: que els pensaments sorgeixen i s’esgoten de manera espontània i per si mateixos dins d’un espai immens; que el soroll de la ment es produeix, en realitat, dins d’un sentit molt profund de silenci.
Pot ser que açò no resulte evident a primera vista, perquè estem acostumats a concebre el silenci i la quietud en termes de l’entorn exterior. És silenciosa la meua casa? Ha deixat de bordar el gos del veí? Està apagat el televisor? O bé, tendim a concebre el silenci en termes interns. És sorollosa la meua ment? S’han tranquil·litzat les meues emocions? Em sent tranquil? Però el silenci o la quietud que estic parlant no és un silenci relatiu. No és una absència de soroll, ni tan sols una absència de soroll mental. És, més aviat, una qüestió de començar a advertir que existeix un silenci que està sempre present, i que el soroll es produeix dins d’aquest silenci, fins i tot el soroll de la ment. Pots començar a adonar-te que tot pensament sorgeix sobre el teló de fons d’un silenci absolut. El pensament sorgeix literalment dins d’un món sense pensaments; cada idea apareix dins d’un vast espai.
Quan seguim observant la naturalesa del pensament i, més concretament, qui o què és conscient que es produeix el pensament, la majoria de les persones estem bastant segures: “Bé, jo sóc el que observa el pensament”. Açò és el que ens han ensenyat i el que nosaltres suposem de manera natural, que “tu” i “jo”, com a individus separats, som els que “pensem” els nostres pensaments. Qui els anava a pensar, si no? Però si ho observes amb atenció t’adonaràs que en realitat no és cert que sigues tu el que pensa. El pensament és una cosa que succeeix, sense més. Succeeix, el vulgues tu o no, i es deté, el vulgues tu o no. Quan comences a observar aquest procés, et pot impressionar bastant el descobriment que la teua ment pensa per si sola i deixa de pensar per si sola, sense més. Si deixes d’intentar controlar la teua ment, comences a advertir que el pensament es produeix dins d’un espai molt vast. Aquest descobriment és extraordinari, perquè comença a mostrar-nos la presència d’alguna cosa diferent del pensament, i que nosaltres som una mica més que el primer pensament que ens ve a la ment.
Quan ens creiem els nostres pensaments, quan creiem molt dins de nosaltres que, de fet, equivalen a la realitat, podem començar a veure que açò ens condueix directament a la frustració, al descontentament i, si no hi ha altre remei, al sofriment, a molts nivells. Aquest descobriment és el primer pas per a desenbullar el nostre sofriment. Però també cal veure una mica més, una cosa més fonamental encara. Aquest descobriment més profund es produeix molt després que hàgem format les nostres opinions, les nostres creences i la nostra capacitat de conceptualitzar. A què es deu que, a pesar que hem començat a advertir que són les nostres ments les que ens fan patir, seguim agafant-nos tan profundament i amb tanta vehemència a elles? Per què ens seguim aferrant a aquesta identificació, fins al punt que a voltes sembla que és la nostra ment la que s’aferra a nosaltres? Un dels motius pels quals fem açò és que creiem que nosaltres som, en realitat, el contingut de les nostres ments: les nostres creences, les nostres idees, les nostres opinions. Aquesta és la il·lusió primordial: que jo sóc el que pinso, que jo sóc el que cree, que jo sóc el meu punt de vista particular. Però, per a veure més enllà d’aquesta il·lusió, resulta útil observar amb major profunditat encara què és el que ens impulsa a veure el món d’aquesta manera.
Imaginar-nos a nosaltres mateixos i als altres
Anem a estudiar com formem una imatge de nosaltres mateixos a partir del no-res, doncs açò és precisament el que fem. A partir d’aquest vast espai interior de consciència i de quietud, formem una imatge de nosaltres mateixos, una idea de nosaltres mateixos, una col·lecció de pensaments sobre nosaltres mateixos; açò és una cosa que ens ensenyen a fer quan som molt xicotets. Ens assignen un nom, ens assignen un sexe. Anem adquirint experiència a mesura que vivim la vida, en anar passant pels alts i baixos del que suposa ser un ésser humà; a cada fet que ens succeeix, canvien les idees que tenim sobre nosaltres mateixos. Anem acumulant a poc a poc idees sobre aqueix que ens imaginem que som. Al cap de no gaire temps, quan tenim cinc o sis anys, ja tenim els rudiments d’una autoimatge. La imatge és una cosa que valorem molt en la nostra cultura. Acaronem la nostra imatge; vestim la nostra imatge; procurem imaginar-nos que som més, o millors, o fins i tot menys del que som en realitat. En suma, vivim en una cultura en la qual s’atribueix un gran valor a la imatge que ens projectem a nosaltres mateixos i que projectem als altres. […]
Així doncs, en la pràctica, tots caminem per la vida presentant-nos uns a uns altres nostres imatges, i ens relacionem els uns amb els altres com a imatges. Siga qui siga qui vam crear que és una altra persona, no serà més que una imatge que tenim en la ment. Quan ens relacionem uns amb uns altres des del punt de vista de la imatge, no ens relacionem amb qui és l’altre; només ens relacionem amb qui ens imaginem que és l’altre. I després ens estranya que no ens relacionem bé, que tinguem discussions i que ens entenguem tan radicalment mal uns amb uns altres. […]
Però si volem saber de debò qui som, si volem arribar fins al fons d’aquesta manera determinada nostra de patir, que sorgeix que ens creiem que som el que no som, llavors hem d’estar disposats a mirar sota la imatge, sota la idea que tenim uns d’uns altres i, més concretament, sota la idea que tenim de nosaltres mateixos. […]
Perquè, quan mirem dins del que som de debò (per sota de les nostres idees, per sota de les nostres imatges), no hi ha gens. No hi ha cap imatge en absolut.
Hi ha un “koan zen” (un “koan” és una endevinalla que no es pot respondre amb la ment, sinó només mirant directament per un mateix) que diu: “Quin era el teu rostre vertader abans que nasqueren els teus pares?”. Naturalment, si els teus pares no havien nascut encara, tampoc havies nascut tu; i si no havies nascut, no tenies ni cos ni ment. Així doncs, si no havies nascut, no podies concebre una imatge pròpia. És una manera de preguntar, per mitjà d’una endevinalla: “Què eres tu, en realitat, quan mires més enllà de totes les imatges i de totes les idees sobre tu mateix; quan mires de manera absolutament directa ací i ara, quan et bases completament en tu mateix i mires per sota de la ment, per sota de les idees, per sota de les imatges? Estàs disposat a entrar en aqueix espai, en el lloc on no es llança cap imatge, cap idea? Estàs veritablement disposat i preparat per a ser així de lliure i així d’obert?”.
(Extracte del capítol 1 del Llibre El Fin del Sufrimiento de Adyashanti )