Fa uns dies, en plena onada de calor en la nostra terra, una amiga ens manava, juntament amb la foto, un missatge de WhatsApp:
“Ací em trobe en aquest moment… plena de joia em sent en aquest moment.”
Res més. El grup de seguida va donar senyals de vida: quina sort!, quina enveja! Fins i tot es va entaular una controvèrsia sobre si és millor la mar brava del nord o el pacient mediterrani. Fins algun va comentar que el riu li agrada més que la mar. Per exemple nostre Manel amb la seua presa i la seua lliscar-se entre les pedres.
En el missatge ens parla de “joia”. I em va fer pensar que joia no ha de ser el mateix que la felicitat. Trobe les següents definicions en el diccionari:
-Felicitat: és una emoció que es produeix en un ésser viu quan creu haver aconseguit una meta desitjada.
-Joia: estat d’ànim de la persona que s’assega plenament satisfeta per gaudir del que desitja o per gaudir d’una cosa bona.
Perquè no sembla el mateix: la felicitat és una emoció subjectiva que naix de creure que ja has arribat a alguna cosa i joia és un estat de goig i de gaudi, amb plenitud.
Ací i en aquest moment….
Pereix que joia li naix a la nostra amiga per gaudir del moment i el lloc. Però s’endevina que és una mica més que simplement estar a gust a la platja. Insisteix en el moment, que és, precisament, això, un moment. És el present, sempre efímer, però l’única cosa dotada de realitat. Ni el passat ni el futur existeixen, ni són reals, més enllà de la nostra memòria o imaginació.
Plena de joia…
Per estar en l’ara i l’ací, i estar amb consciència, en atenció plena, fins a reconéixer la joia que brolla del present de la Vida, de l’Ésser.
El silenci del moment interior. El moment de la identificació amb el que som.
Això sí que ens dóna enveja, companya! Estàs en presència. Estàs en l’etern, en la plenitud. No hi ha límits. En aqueixa atenció es trenca l’espai i el temps.
Segurament assegues en el teu interior l’emoció de la mar, tu que comparteixes la nostra vocació oceànica, com diu Javier Melloni.
I també hauràs degustat de la paraula “joia” perquè tens viu el record d’aquell que anomenava “feliços” als pobres, als quals ploren i fins als quals són rebutjats en la sinagoga. Ja ens entenem.
La “joia de ser”(La dicha de Ser) titula Enrique Martínez Lozano un dels seus llibres.
Perquè es veu que la cosa és senzilla: és el mateix arran de la mar, en el tràfec de la vida diària, en el lliurament a la Vida de debò, en el silenci degustat… sempre en el present, en l’atenció plena. Sent res més, conscientment.
Amb la comprensió de quant som i quant ens ocorre.
I portats sempre per la compassió que ens dóna el saber que totes i cadascun som el mateix, som UN i estem ací, patint amb les víctimes i tractant de minimitzar tant dolor i tant sofriment.
Aquest moment, aquest lloc, ho és tot: ací i ara. I així freguem la plenitud.
Finalment dir-vos que tot això ho porte hui a col·lació per diverses coses:
Per a desitjar-vos una mica de brisa fresca en l’onada de calor.
Perquè siguem feliços, sent la nostra meta alguna cosa que està a l’abast de totes les persones.
Per a dir-vos, finalment, que joies nosaltres, joia també la companya, que hem descobert que som ones felices de la mar “océana”.
Joioses i felices.