Per David R. Hawkins
Un profund silenci ho impregna tot al voltant, i el moviment es ralenteix i s’asserena. Tot irradia una intensa vitalitat. Totes i cadascuna de les coses són conscients de totes i cadascuna de les altres. La qualitat lluminosa de la radiació és aclaparantment Divina en la seua naturalesa. Ho abasta absolutament tot en la seua total Unitat, de manera que totes les coses estan interconnectades, en comunicació i harmonia, a través de la consciència i pel fet de compartir la qualitat bàsica de l’essència de la mateixa existència.
La Presència és un continu que ocupa per complet el que prèviament, per a la percepció ordinària, semblava un espai buit. Aqueixa Consciència interior no és diferent del Jo, doncs impregna l’essència de tot. La Consciència és conscient de la seua pròpia consciència i omnipresència. L’existència i la seua expressió, tant en la seua forma com en la seua informalitat, és Déu, i impera igualment en tots els objectes, persones, plantes i animals. Tot es troba unit per la divinitat de l’existència.
Aqueixa Essència penetrant ho inclou tot sense excepció. Els mobles de l’habitació són iguals a les roques o a les plantes en la seua importància o transcendència. Gens queda fora de la Totalitat omnipresent, total, completa, que no manca de res. Tot és d’igual valor, perquè l’únic valor real és la divinitat de l’existència.
Açò que és el Jo és total i complet, i està igualment present a tot arreu. No existeixen necessitats, desitjos o manques. Cap imperfecció ni discòrdia és possible, i tot objecte sembla una obra d’art, una escultura de bellesa i harmonia perfectes. La Sacralitat de tota la Creació és la reverència que totes i cadascuna de les coses mostren per totes i cadascuna de les altres. Tot es troba imbuït d’una gran esplendor, i tot guarda silenci en el seu esglaiament i reverència. La Revelació infon una serenitat i una Pau infinites.
En contemplar el cos, aquest es revela igual a tot la resta: sense pertànyer ni ser posseït per persona alguna, igual als mobles o altres objectes, i simplement una part més de “Tot el que és”. No existeix cap sensació personal sobre el cos, i no hi ha identificació alguna amb ell. Es mou espontàniament, executa correctament les seues funcions corporals i camina i respira sense esforç. Està autopropulsat i les seues accions vénen determinades i activades per la Presència. El cos és simplement un “açò”, igual a qualsevol altra cosa en l’habitació.
Si altres persones li interpel·len, la veu del cos respon adequadament, però el que se sent en la conversa ressona en un nivell superior. En cada frase es revela un significat més profund, més profund. Tota comunicació es comprèn ara en un nivell més profund, quasi com si fins a la pregunta més senzilla fóra en realitat una pregunta existencial i una declaració sobre la humanitat en si. En la superfície, les paraules sonen superficials; però en el nivell més profund, tenen penetrants implicacions espirituals.
Aqueixes respostes adequades les està donant el cos, al com tots donen per fet que és el “jo” al que li estan parlant. Açò, en si, és estrany, perquè no hi ha cap “jo” real associat de cap manera a aquest cos. El vertader Jo és invisible i no té ubicació. El cos parla i respon a les preguntes simultàniament en formes paral·leles, en dos nivells al mateix temps.
Asserenada pel Silenci de la Presència, la ment es troba en silenci, sense paraules. No hi ha imatges, ni conceptes, ni pensaments. No hi ha ningú que els pense. Al no haver-hi ningú present, no hi ha qui pense ni qui actue. Tot succeeix per si mateix, com un aspecte més de la Presència.
En la realitat de la no dualitat, tot està complet, i el desig se substitueix per la gratitud. A mesura que la vida evoluciona, tot ésser viu és l’expressió total de la seua potencialitat en qualsevol moment donat. La motivació desapareix com a tal, i l’acció té lloc com una fase en el procés d’actualització de la potencialitat. Per tant, no hi ha actor darrere de l’acció. El que hi ha és una sensació de totalitat i de completa satisfacció en cada instant. El gaudi de les necessitats físiques és el producte de la pròpia acció. L’apetit de menjar, per exemple, sorgeix de l’acte de menjar, sense desig previ algun pel següent mos; si es deixa de menjar a causa d’una interrupció, no existeix sentiment de pèrdua. L’alegria de viure té el seu origen en la pròpia existència en qualsevol moment donat, i la consciència de totalitat contínua és un aspecte de l’alegria de l’existència.
La totalitat de la Unitat del Tot no es pot “experimentar”. Més aviat, es coneix per virtut de ser-ho. El “jo” del Jo és l’Ull de Déu presenciant el desplegament de la Creació com un Ara. La seqüència és una il·lusió creada per la percepció del “jo” de l’ego, que és el punt d’observació del procés que va del no local al local, del no lineal al lineal, de la Totalitat al “açò”. La percepció és l’ull de l’ego que, en la mesura en què tradueix el inaprehensible Infinit en un finit experimentable, genera la percepció del temps, l’espai, la durada, la dimensió, la posició, la forma, la limitació i la singularitat.
Font: David R. Hawkins. El Ojo del Yo (El Grano de Mostaza – 2016)