Vés al contingut

Davant la dificultat que se m'ha presentat cada vegada que ha sorgit el tema de la No Dualitat no és entès per la majoria dels meus amics i gent que em pregunta, he estat pensant sobre com es pot plantejar al complet neòfit què assenyala aquest concepte. De manera que a tu, que mai has escoltat sobre els conceptes “no dualitat” o “no dual”, t'explique a què apunten.

Primer, què és la dualitat?

Quan veiem les coses, quan considerem alguna cosa, li donem característiques, com per exemple, una botella. I diem: aquesta botella és transparent. Una botella és una botella, no obstant açò, en posar-li l'adjectiu “transparent” implica que hi ha altres botelles opaques, de colors, de plàstic. Açò és dualitat, una botella i una altra botella. Una botella i moltes altres botelles, una contra les altres, per contrast es diferencien.
Un altre exemple. Una persona és dona, implica que no és un home. Algú és alt, implica que no és baix. Negre – blanc, fosc – clar, bé – dolent. Són parells d'oposats. Extrems, característiques, o també anomenats atributs, o siga, la qual cosa li atribueixes a alguna cosa. Són dualitat, dues característiques diferents, contrastades i oposades.
La dualitat permet diferenciar coses, persones, emocions, idees i formes. La dualitat és un efecte de la ment, ja que la ment és la funció que atribueix adjectius, característiques, a causa de la seua capacitat de classificar segons les formes i qualitats que apreciem per mitjà dels sentits. Atribueix, atorga, dóna. Per açò se'ls diu “atributs”, es refereix a l'atribuït, al donat. El que li agreguem a alguna cosa per a referir-nos a açò és un atribut.
La vida la veiem en forma dual, la nostra existència contrastada amb l'existència dels altres i del món on estem. Jo, tu, ell, els altres i aquest món versus el món de més enllà, i aquest univers versus els universos de més enllà. També veiem en forma dual nostres experiències, perquè les classifiquem bàsicament en dues polaritats, dos extrems. O m'agrada o no m'agrada. O és plaent o és dolorós, o és alegre o és trist. Accepte o no accepte, cree o no cree. Així, et mous per la vida acceptant i rebutjant, cercant unes coses i descartant unes altres.
Una altra manera de la dualitat és el temps. Passat i futur són dues polaritats que estimem mentalment. El que recordem és passat i el que imaginem és futur. De nou, dualitat és un efecte de la ment, és a dir, de la memòria i la imaginació.
Aquesta característica de poder memoritzar una vivència que ha estat arreplegada com a agradable o desagradable, és el que converteix a la vivència en experiència. I és sobre la base de la comparació d'experiències que solem moure'ns dual-ment, o el que és el mateix, mentalment, en la vida, en aquest doll constant de vivències que cridem vida. Volem repetir les experiències que cataloguem com a agradables i rebutgem les que no ens van agradar. Açò és moure's en la dualitat a través del filtre de la ment. Aquesta situació ens fa estar predeterminats, prejutjats, sobre l'esdevenir, i és el que sol impedir l'apreciació – ull: la captació o apreciació – de la vivència, que sempre és immediata. La vivència és una pura sensibilitat, que pot ser filtrada molt ràpidament per les nostres prèvies conjectures o pot ser simplement com és, immediata, íntima, pròpia, però no pròpia de l'ego, sinó pròpia de l'Ésser.
Bàsicament, universalment, al que tots aspirem realment és a la felicitat. Açò succeeix perquè creiem que manquem d'ella, creença que succeeix a l'instant de l'aparició del subjecte, del jo separat. La felicitat sembla absent i és perquè la suposem sota la forma de plaure o satisfacció que serà experimentat per l'entitat viva, per la meua forma, pel meu ego, de manera que la cerca per a trobar-la, el recorregut de la vida pel laberint de la identitat que cerca completar-se, comença des del moment que adoptem una personalitat, i projectem el com volem ser o el com deu ser la vida que cal viure. Així, anem després de, ja siga content pel mèrit i l'èxit, plaure per la satisfacció dels sentits, tranquil·litat per l'absència de manques materials o psicológicas, content per l'assoliment d'una amistat, o d'una bona relació, o per ser estimada i benvolguda. Són aquestes coses les que cerque en estar oblidada del real, que és felicitat ja, el real que és ser felicitat com el meu propi ser essencial. I el meu desig llavors és: Que no em falte res! Salut, diners i amor, i així brindem. Tots volem salut per al cos, diners per a obtenir el que desitgem materialment i amor sota l'aspecte de ser volguts. Sobre la base de tot açò establim la nostra autoestima i supeditem el content de la vida que vivim, de les experiències que tenim. Ens movem donant molta importància al cos, la ment i les emocions, permetent que aquests ens definisquen, ens classifiquen, i per açò succeeix el sofriment. Per què? Perquè les coses no succeeixen sempre com volem. Llavors rebutgem les situacions que no ens satisfan o agraden. I clar, si cerquem la felicitat en les coses i en les situacions, quan aquestes no omplen els nostres requisits previs, ens frustrem i patim.
La vida es mou com un riu entre dues ribes, una és el plaer i una altra és el dolor. Tots els organismes vius s'inclinen cap al plaer i s'allunyen del dolor. És un mecanisme de supervivència bàsic. En el seu inici és açò, solament supervivència. Després, amb els nostres desitjos, ho fem més complex, no bastant sobreviure, sinó satisfer tots els requisits que ens plantegen els nostres desitjos. En el que és natural se sobre-imposa la ment, el desig basat en els judicis o prejudicis. Les idees que tenim de com volem les nostres vivències estableixen criteris de cap a on dirigir-nos, cap a on dirigir el fer, l'acció. I açò és la dualitat, jo determinant el que vull i rebutjant el que no vull.
Abans de ser interpretada, la vida és no dual. La vida és plena en si mateixa. Amb l'aparició de l'ego, identitat o jo separat, vénen afegides les idees, els desitjos d'arribar a ser, els desitjos d'assoliment i de satisfacció d'aquests desitjos. En una projecció cap a fora del mi mateix, establisc idealment el moviment del fer. Assumint una manca, em dirigisc a cercar com satisfer-la. Açò és bàsicament com funciona el mecanisme de la dualitat.

La Natura no és dual
La Natura no és dual

Ara, què és la no dualitat?

Eres tu. Tu eres la no dualitat, l'única cosa no dual. Tu i ningú més, tu sense atributs, el teu ser íntim, profund, la teua real essència, que no és dos, ni hi ha dos, perquè quan et diferencies dels altres, ja t'has identificat amb la forma. L'essència és sense forma i sense nom, el teu fons essencial. L'essència, el Si mateix, és no dual. Açò necessita més explicació, així que seguim.
En el fet que una planta gire les seues fulles cap a la llum del sol i es retire de la foscor, no hi ha dualitat, solament hi ha moviment. Un moviment natural, ja que no hi ha idea prèvia que ho determine, sinó que la seua determinació ve donada per lleis naturals, pels gens i l'ADN de la planta.
A retirar la mà de la calor del foc no hi ha dualitat, sinó el mateix moviment de supervivència, de protecció de l'organisme. En una abraçada amorosa no hi ha dualitat. En un somriure desinteressat no hi ha dualitat. En la respiració no hi ha dualitat. A veure no hi ha dualitat. A adonar-se sense jutjar no hi ha dualitat. La naturalesa és no dual, l'univers és no dual, Ser és no dual. Ser, univers i naturalesa són bàsicament el mateix. Consciència com a contingut i continent, consciència del Si mateix.
Quan assenyalem la “no dualitat“; estem assenyalant la realitat sense judicis, sense ment, sense diferències egoistes, és a dir, sense jo i tu com a diferents, sinó com una mateixa essència que s'adona de ser. I també s'adona de les diferències que estableix la funció mental, diferències que serveixen per a definir i contrastar els objectes i les experiències.
Quan ens adonem de ser sense jutjar el que som, és a dir, quan hi ha observació sense judicis, es mostra un adonar-se que les vivències ocorren com ocorren, plenes de sensibilitat però sense afectar la nostra essència. En saber-me en aquesta no afectació, no freturosa de la plenitud de ser, ja no projecte amb els desitjos la necessitat de moure'm cap a l'abast de la felicitat, perquè es reconeix que aqueixa felicitat ja és… com el Si mateix. No dual sense atributs. I a la sobtada comprensió d'açò, tal com sempre va ser, és i serà, ho cridem Resplendor No dual.
Independentment d'aquesta comprensió, o fins i tot de residir en ella o com ella, la vida succeeix dins del temps i de l'espai, gràcies a la màgica il·lusió que ens produeix aquesta sensació de ser ací i ara, i fins i tot la idea de ser jo, amb molts atributs, moltes variacions i moltíssimes experiències que formen les meues variades històries personals. Així, no és cosa d'eliminar a la persona, sinó de comprendre-la i estimar-la com a reflex del Si mateix. Comprendre a tots com a emanacions del Si mateix, i estimar a tot com el Si mateix, el qual, pel fet de ser testimoni silenciós i no afectat, no significa que siga insensibilitat ni rebuig. És… i és tot.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies